Què tinc?

Arrenquem el dia amb la màgia de la Nina Simone, amb la seva energia i el seu optimisme fonamental. Que què tinc em preguntes? doncs aquí tens la resposta: és cert que no tinc molt del que es valora o es reconeix socialment. Encara que això no pot negar-me el plaer de celebrar tot el que sí tinc. 

I ain’t got no home, ain’t got no shoes
Ain’t got no money, ain’t got no class
Ain’t got no fans, ain’t got no students
Ain’t got no work, ain’t got no job
Ain’t got no mind

What have I got?
Why am I alive anyway?
Yeah, what have I got?
Nobody can take away

I got my hair, I got my head
I got my brains, I got my ears
I got my eyes, I got my nose
I got my mouth, I got my smile

I got my tongue, I got my chin
I got my neck, I got my boobs
I got my heart, I got my soul
I got my back, I got my sex

I got my arms, I got my hands
I got my fingers, Got my legs
I got my feet, I got my toes
I got my liver, Got my blood

I ain’t got no father, ain’t got no mother
Ain’t got no children, ain’t got no faith
Ain’t got no earth, ain’t got no water
Ain’t got no ticket, ain’t got no token
Ain’t got no mind

I got my hair, I got my head
I got my brains, I got my ears
I got my eyes, I got my nose
I got my mouth, I got my smile

I got my tongue, I got my chin
I got my neck, I got my boobies
I got my heart, I got my soul
I got my back, I got my sex

I got my arms, I got my hands
I got my fingers, Got my legs
I got my feet, I got my toes
I got my liver, Got my blood

I’ve got life,
I’ve got my freedom
I’ve got the life

heart, soul
heart, soul

 

Anuncis

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

Les meves Strenes

Un any més s’ha presentat el Festival Strenes de Girona, una cita “on els artistes catalans poden estrenar els seus discs, projectes o gires.” Tot i que no contradiu la definició pròpia d’aquest esdeveniment, s’ha de dir que no deixa de sorprendre que un projecte amb aquesta denominació porti com a artistes destacats Gossos, la Companyia Elèctrica Dharma, Cris Juanico o Lax”n”busto per dir-ne alguns que no destaquen per la seva novetat. Encara que, personalment, no poso en dubte que per molt que siguin grups consolidats també poden oferir propostes noves i originals.

logo

Tot i així, veient l’embrenzida de tantíssims grups joves a nivell català,  no deixa de decepcionar-me que no s’empri un festival amb aquest títol per col·locar el gran focus sobre grups novells. Així que aprofito que els carrers de la ciutat estan farcits de publicitat i que això no deixa de preguntar-me quines podrien ser aquestes estrenes absents, per compartir 2 propostes que venen amb força i que espero que aviat siguin més presents en els escenaris de les comarques gironines:

Sense SalAlgun lloc al món és la nova proposta d’aquest grup que destaca per l’energia que desprenen les seves veus, la sensibilitat de les històries que narren i la potència del seu desplegament instrumental. Aquí va un tastet del que presenten:

Obeses. Monstres i princeses arribarà a l’abril i promet continuar amb una alta dosis de lletres gamberres cuinades amb la potència de la seva veu i amb aquest so que de tant en tant ens retorna a la màgia de Queen.

Finalment, cal reconèixer l’encert d’integrar el Concurs Intro a l’estructura del festival, un incentiu i un reconeixement a la feina que els seus organitzadors porten fent des de fa 9 anys.

Sigui com sigui, cal aprofitar i preparar-se per empapar-se d’una primavera que arriba carregada d’estrenes musicals.

l’Optimista

Més enllà de la comptabilitat

Un cop més arriba la campanya de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) per promoure l’ús del Balanç Social a totes aquelles organitzacions -comercials, entitats, administracions, moviments…- que vulguin valorar la seva iniciativa més enllà del criteri econòmic. 

postalbs_pruna

Ensenya el cor s’estrena aquest mes de març i centrarà la seva activitat en fer arribar al màxim de participants aquesta eina que permet establir nous paràmetres a l’hora de valorar la nostra feina com a organització. Ja sigui per motivar i orientar les nostres inquietuds en la direcció d’assolir una entitat responsable en sentits més amplis que els lucratius o per ajudar a la ciutadania i als consumidors a distingir entre projectes i ofertes mostrant quins gaudeixen d’una sensibilitat més àmplia.

El Balanç Social constata i dona fe d’un procés que tot i la seva discreció no es detura: una altra economia prèn forma cada dia. Un altre model que sense por a haver de conviure amb el capitalisme contemporani engega iniciatives que busquen quelcom més que la sostenibilitat econòmica. Un model que es preocupa pels tipus organitzatius més enllà de l’eficàcia i l’eficiència, que atèn la seva responsabiltiat social des de la seva estructura i finançament i no desde les accions paliatives de la responsabilitat social corporativa, un model que integra la cura del medi ambient en totes les seves vessants. I el més important: un model creixent que sap que encara li queda camí per recórrer i que necessita d’un mapa, d’una guia orientativa que el recolzi a l’hora de reflexionar sobre el seu present i de projectar-se en el futur. No només per examinar-se per a la millora pròpia sinó també per establir una via comuna per a tothom qui encara no ha fet el pas i dubte de si prendre’l.

L’economia solidària creix i sense dubtar-ho comença a teixir vincles entre totes les propostes que sorgeixen en el territori, Pam a Pam, sense deturar-se però sense cap mena de pressa, fent seva la dita aquella que deia “vamos despacio porque vamos lejos”. No és que una altra economia sigui possible, és que ja existeix.

l’Optimista

Els guardians de la ignorància

A través de l’edició digital de l’ARA descobreixo a Roger-Pol Droit, un filòsof francès que fins fa uns minuts no havia arribat mai al meu coneixement. Després de passejar tranquil·lament per les seves paraules, aprofito per compartir-vos alguna de les seves reflexions que em conviden a moure el meu cap assentint. 

Els límits del coneixement. La marees d’informació, dades, estudis i experts no haurien de conduir-nos a la il·lusió que s’assolirà un coneixement absolut, que el saber és quelcom assumible que algun dia podrem etiquetar com a assolit. I és aquí on el filòsof francès reivindica una de les funcions de la filosofia en l’actualitat, una filosofia com a vacuna contra l’arrogància que ens condueix a l’ignorància que genera el fet de creure que tots aquests imputs són limitats i que algun dia arribarem a tenir un coneixement total i absolut de la vida. Que no hi ha perill més gran que el deixar-se portar per perspectives totalitàries en les que es viu aquesta il·lusió.

Felicitat d’alta intensitat. Citant a Nietzsche, Roge-Pol Droit reflexiona sobre les expectatives de felicitat creades entorn d’un ideal que es fonamenta en no exposar-se, en evitar els conflictes, el dolor i el risc. Aquest desig de felicitat còmode, estable i que d’alguna manera ens aparta d’implicar-nos en moltes de les crides que el dia a dia ens exposa. Per molt que ho defugim o ho ocultem, la filosofia no pot evitar recordar-nos que totes aquestes experiències doloroses formen part de la realitat, i que en no afrontar-les només perdem l’oportunitat de viure una felicitat intensa. 

Esperit crític, valentia, joc i capacitat per no conformar-se amb el que ja s’ha après són part de la eines que aquest autor atribueix a la filosofia. Instruments que ens permetran seguir interactuant amb un Món que – tot i no poder comprendre – no tenim altra possibilitat que viure’l i prendre el risc de posar-hi el nostre esforç i la nostra intenció en tot allò que ens sembla bo. Això, o seguir refugiats en la falsa i frustrant seguretat de creure que ho sabem tot i que aquest és tot el plaer que la vida ens depara.

l’Optimista

Positive Money

A través de les diverses experiències relacionades amb monedes no oficials o xarxes d’intercanvi com poden ser les Ecoxarxes i els Banc dels Temps hem experimentat i debatut repetides vegades sobre la importància de generar hàbits de conducta o consum que trenquin amb al consigna de l’acumulació i l’enriquiment. Intentant transmetre la perspectiva que en la mesura que ens enriquim i acumulem no podem evitar generar pobresa en altres membres de la xarxa – societat. És per això que en aquests projectes es posen a proba diverses estratègies per incentivar la fluïdesa monetària així com evitar l’acumulació.

En la línia d’aquest debat aprofito per compartir aquesta senzilla i clara explicació sobre com es manifesta aquest procés d’empobriment a través de l’enriquiment d’uns pocs, així com la campanya nascuda al Regne Unit Positive Money on es proposen 3 canvis per tal d’elaborar un sistema monetari que no generi l’empobriment constant de la població i d’altres externalitats negatives. 

Els diners poden ser una altra cosa.

l’Optimista

 

Soc un carca

Si fa uns mesos descobria la vessant punk del meu avi, mentre escoltava alguns dels clàssics d’aquest tipus de música en espanyol. Aquest cop és sobre la meva pròpia condició el que descobreixo mentre llegeixo algunes notícies a la premsa: soc un carca. 

Sí, un conservador en tota regla. I és que davant l’avenç imperiós i imparable de certes tendències progressistes no puc fer altra cosa que mostrar el meu apreci per l’status quo i el passat. Sí, el passat pot ser un temps millor, de fet fa temps que ningú s’atreveix a imaginar un futur millor -només cal mirar el cinema i descobrir que ja no existeixen futurs utòpics- i no em sorprèn.

ahir-que-Europa-del-Wikipedia_ARAIMA20150304_0038_1

Para muestra un botón. I és que quan llegeixes “El Consell Escolar de Catalunya ha aprovat aquest dimecres un document que assenyala que prohibir l’ús dels telèfons mòbils a l’aula pot constituir una “restricció” del dret dels alumnes a ser considerats ciutadans”, personalment, no puc més que sentir vergonya aliena. Els drets dels alumnes a ser considerats ciutadans! No existeixen exclamacions en llengua escrita que em permetin mostrar la meva opinió i profunda irritació.  En general, el tema dels drets dels infants i la construcció de l’autoritat a dins les aules em sol sulfurar una i altra vegada quan aquest, no es converteix en altra cosa que la renúncia dels adults al seu deure d’exercir com a tals i a sotmetres a la conducta capritxosa i il·limitada dels menors. Però si hi ha una barreja que m’esdevé armaggedònica és la de les noves tecnologies i l’escola-infants. Aquí ja se m’erissen els pèls del clatell i em surt la meva veu més reaccionària.

Em sembla especialment sorprenent escoltar sobre la suposada importància de formar i habituar a la mainada en l’ús de determinades tecnologies -com si fora dels centres escolars no estiguessin permanent utilitzant-les-. Dona la sensació que aquests experts en educació obliden que els genis que avui inventen i sorprenen el Món amb nous dispositius i aplicacions han crescut amb un contacte més aviat limitat a tanta sofisticació. Els que encara no hem fet els 30 vam arribar a l’adolescència descobrint l’internet amb mòdems sorollosos i incompatibles amb les línies telefòniques.  Potser serà algun altre fet el que diferència la capacitat d’adaptar-se a les novetat i d’inventar, i potser ens hauria de fer reflexionar el descobrir que els autors d’aquests tipus d’eines creuen important que la seva descendència creixi allunyada del seu contacte.

Per molt que s’hi esforcin, no em faran creure que les pissarres digitals, les tauletes o els mòbils poden esdevenir eines pedagògiques millors que les pissarres i altres eines analògiques de suport a dins d’una aula. De fet, poden buidar la classe, amb els mestres m’és suficient. I no, no cal que tornin els cigrons als genolls, els braços en creu ni les reglades a les puntes dels dits, en tinc prou amb retornar l’autoritat i la confiança a les escoles i instituts. I, sobretot, que d’una vegada per totes es deixi de jugar amb eufemismes i amb expressions que fan content a tothom i no resolen res com aquelles: si se’n fa un ús adequat amb la regulació pertinent amb la sensibilització i conscienciació suficient. Per què seguim pensant que els adolescents són persones madures que poden valorar riscos i evitar la influència de la publicitat i les modes? Si pels adults ja és impossible per què ens capfiquem en deixar als joves sols en aquest procés.

Ho hem viscut amb la informació sobre les malalties de transmissió sexual o altres campanyes de sensibilització. Potser ja seria hora que com adults ens dediquéssim a fer alguna cosa més que donar consells i manifestar obertament que no tot el que és nou és millor. Qui sap si estaria bé conservar algun hàbit dels antics, a risc de semblar un carca.

l’Optimista