Quin és el valor dels aliments?

Des de l’inici de la seva producció fins al seu destí final -sigui al plat o a les deixalles- els aliments són mesurats i valorats de diverses maneres. Encara que si alguna cosa caracteritza les diferents bares de medir que es proposen classificar els aliments és la facilitat amb la que s’oblida que sigui quin sigui l’indicador que emprem no deixem de parlar d’un recurs bàsic i fonamental, d’un dret del qual no hauríem de sentir-nos mai exclosos.

cartell-dinar-banyoles_baixa-01

El menjar és quelcom més que un recurs, és una activitat que dona forma al territori en el que vivim a través de l’agricultura. És una expressió artística i cultural a través de la cuina i de les festes i tradicions que giren al voltant de les seves feines i temporades. I per descomptat, es tracta d’una funció econòmica que genera ingressos i llocs de treball, entre d’altres efectes. Però el que no hauria d’obviar-se en cap cas, és que al cap i a la fi, els aliments tenen una missió bàsica i fonamental: nodrir. I en cap cas s’hauria de permetre que qualsevol factor que no estigui relacionat directament amb la salut impedeixi que els aliments es destinin a aquesta finalitat, i fer-ho de manera justa i equitativa.

Sentint la necessitat de reivindicar aquest propòsit últim dels aliments, diverses entitats catalanes han decidit emprendre #ElValordelsAliments, una campanya que cerca sensibilitzar sobre tots aquests factors que envolten la producció, distribució i comercialització d’aquest recurs que sovint acaba malbaratat per raons que poc tenen a veure amb el seu valor nutricional.

En el marc d’aquesta inciativa trobareu diverses activitats a la seva web. Des de cursos de formació per millorar la nostra activitat professional en el marc de la restauració fins a la celebració de dinars populars amb menjar recuperat de botigues i mercats on s’ha considerat que havien perdut el seu valor comercial. I és que només en el tram final de la cadena alimentària, els catalans malbaratem 35 kg/any/persona.

Per tot plegat, el pròxim dissabte 06 de juny us animem a exclamar que la #ManducaNoCaduca! i a participar de l’arrossada popular que la gent d’Escudella Solidària ens cuinarà a base de productes descartats per comerços.  A la Pl de la Font de Banyoles ens trobarem per reivindicar la necessitat de recuperar i revalorar aquest recurs que avui en dia s’escapa de l’abast de masses persones. I sobretot ens trobarem per celebrar que tot i que l’estètica i els diners no aprecin els aliments, no deixen de gaudir del seu gust i d’un valor més ampli. 

l’Optimista

El fet quotidià

El que sol tocar en les jornades post-electorals com la d’avui és el joc de les sumes i les restes, dels vots d’ahir que en l’avui s’han reduït, augmentat, volatilitzat, sorpassat o transferit. És el moment aquell en el que s’intenta racionalitzar i traçar en els marc de la coherència una decisió i un comportament que té bastant a veure amb la passió, l’impuls i els prejudicis, i que més aviat té poc present l’anàlisis tranquil i meditat, els pros i els contres del Món d’allò concret. I la veritat és que veient com ha anat tot plegat, ens podríem passar unes quantes setmanes disseccionant els possible itineraris que han anat seguint els vots de la ciutadania. Encara que malgrat l’augment de la participació, s’ha de dir que l’abstenció segueix essent tendència i que ja seria hora que algú comenci a pensar-hi. Almenys 4 de cada 10 no voten, necessitem saber per què.

vot

Dit això, fugirem lleugerament de l’estudi estadístic i m’amagaré en alguna pampalluga intuïtiva, basant-me sobretot en la meva ciutat: Girona, i imaginant algunes suposicions extretes del gran kaBOOM esdevingut a Barcelona.

El fet quotidià com a element determinant del vot. L’allunyament progressiu dels partits d’esquerres dels diferents moviments socials de les ciutats ha portat a un procés de certa falta d’interès i de desencís a un electorat potencialment roig i verd. En el cas del PSC, la desparició dels seus representants i membres militants de les bases és flagrant, en el cas d’ICV i EUiA  potser ha vingut més donat per la manca d’efectius més que de la falta de voluntat. Mentre que per l’altre costat trobem a una CUP que no ha deixat de visibilitzar els seus membres en un bon grapat d’iniciatives socials, el seu compromís. Al meu entendre, en el cas d’ERC, la reaparició a Girona és l’excepció que confirma aquesta regla: un partit totalment desaparegut a peu de carrer que sembla no haver fet gaire més que ocupar l’espai sobiranista del PSC.

En el cas del que anomenem dreta sembla el que canvi ve donat més per motius que tenen a veure amb la identificació de certs mals com la corrupció amb algun partit, i tot i així, com no és d’estranyar, el canvi no sol ser un element característic de la dreta. En clau quotidiana, l’acostament de certs partits com PxC a la visibilitat pública i del dia a dia justament ha generat l’efecte contrari, enviant fora dels plens allò que en la proximitat ja no es pot ocultar.

És possible que la CUP o els espais aglutinadors com BCN en Comú s’hagin (re)trobat amb allò que és imprescindible per mobilitzar el vot: els vincles amb les bases. Que estiguin aconseguint reconnectar aquella part de la societat que necessita unes institucions més pròximes i relacionades amb el seu dia a dia i les seves inquietuds. Des de l’implicació i el treball d’arrel, sense demanar res a canvi i posant-hi tot el seu esforç. La pregunta que podria inquietar aquesta tendència creixent no pot ser una altra que si seran aquests nous intents de reconnexió de la societat amb el govern capaços de resistir els nous ritmes de treball i exigència que imposaran una major presència als plens i als governs.

l’Optimista

L’abstenció és tendència.

L’abstenció és una tendència que es manté en els comicis dels municipis de tot Catalunya i que es manifesta de manera clara a la ciutat de Girona on ja portem dues convocatòries electorals fregant el 50% de participació electoral.

L’abstenció és el tabú de les opcions electorals, incomprensible i rebutjada per la majoria de ciutadans -dels que voten clar-. Quan a algú li dius que no votes s’enfada i es crispa. Com pot ser?! Amb el que s’ha lluitat per aconseguir-ho?! És el teu deure! L’abstenció és de passotes. Per alguns, sembla que els mals resultats de les seves opcions polítiques venen definides per aquesta opció. I en realitat així és, en part. Però el que no entenen és que si votessin, tampoc els votarien i que per tant, seguirien treient un mal resultat. Encara que sovint penso que només per tranquil·litzar a determinades persones s’hauria de votar, endosar una lamineta de pernil dolç al sobre i cap a dins. Posats a votar, que la taula s’enrecordi d’aquest vot. Un vot de fàstic.  

vot

En aquesta societat nostra on vot=democràcia qui accepta aquesta equació s’agita i s’indigna vers els qui no ho fan. No es moltesten per tothom qui vota sense saber res del programa electoral -segurament tampoc ho fan- , per aquella gent que passa la legislatura sense tenir  ni idea del que es fa i es deixa de fer a l’Ajuntament, per totes aquelles persones que no podrien dir ni el nº2 de la llista electoral a la que voten. Podrieu dir-me les nº2 de PSC o CiU? -no feu trampes eh!-.

Ens molesta que la gent no voti. Això sí, des de la superioritat moral del ciutadà votant no farem res més que això: molestar-nos i deixar anar algun sermonet. Després de tants anys d’abstenció creixent, encara és hora que algú mostri una mica d’esperit democràtic i faci alguna cosa per donar veu a aquesta forma de participació. El prejudici negatiu vers el no-votar carrega sense dubtar ni reflexionar que les causes d’aquesta conducta són la deixadesa i la falta de valors cívics i democràtics. Potser la falta d’aquests valors recau en part en aquesta majoria votant que s’obsessiona en negar l’opció de l’abstenció com a vàlida i a intentar establir-hi un diàleg. Potser té por de perdre el seu poder. Potser ja ens va bé cagar-nos amb l’abstenció per justificar determinades realitats. Abans que acceptar que vivim en un país on hi ha gent amb pensaments diversos és més fàcil atacar els qui no s’expressen mitjançant el vot.

Un estat democràtic s’hauria de caracteritzar per donar veu i joc al màxim d’opcions. Quan vora la meitat de la població no té cabuda en els òrgans de decisió alguna cosa s’ha de canviar. No es tracta de forçar el vot ni d’obligar per llei. Tampoc de crear nous partits polítics. Es tracta de comprendre les motivacions d’aquesta conducta i treballar per fomentar-ne la implicació. Una implicació que vagi molt més enllà de l’electoral. Després de vora 40 anys de democràcia, ja seria hora que algú comencés a entendre que la participació política i social també es promou i s’educa, no n’hi ha prou en passar les urnes.

l’Optimista

Glifosat, porta a porta.

Ara que sembla que comencem a despertar la nostra sensibilitat vers els criteris de proximitat i ecologia a l’hora de comprar els nostres aliments. Ara que podem dir que el reciclat i, en menor mesura, l’intent de reduir els nostres residus formen part dels hàbits de moltes de les persones del nostre país i de la nostra ciutat. Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Girona havia de posar part dels seus esforços en mantenir prous quotes de toxicitat i contaminació en el nostre dia a dia urbà.

Conscient que els fums de la combustió dels motors dels automòbils de la ciutat no són suficients per ennegrir de manera equilibrada els nostres pulmons, i tot i les accions de responsabilitat dutes a terme per treballadors d’altres indrets com Barcelona on han denunciat la seva oposició a aquesta pràctica. Encara podem trobar cartells com el que figuren a la foto d’aquesta entrada on s’exposa l’ús de tractaments fitosanitaris que contenen glifosat. No em dedicaré a cantar les grandeses del glifosat, amb una cerca breu al google n’hi ha prou, o si no, sempre us queda aquesta cumbia que ho explica de manera amena.

18052015628

De fet, no sé perquè em deixo portar pel seu argot i dic fitosanitari. Pel que fa al fito, diríem que les mata, i de sanitari… bé, només cal que llegiu el que diu la OMS. Finalment, la gran pregunta sobre la que es fonamenta el gran esperpento és: cal? Cal emprar un producte tan nociu per la salut? Cal fer-ho per controlar les males herbes de la ciutat? De debó que no dedicarem un esforç persistent i propositiu per buscar altres maneres de gestionar aquesta situació? Deunidó.

Imagino que la resposta oficial va en el camí de: bé.. ho estem mirant, però la culpa també és la gent que no vol veure herbetes per enlloc i… tal.. i qual. Mentrestant, posen un cartellet i es queden tan tranquils. Això sí, diuen que no pots tocar les plantes tractades ni passejar-hi els gossos en les primeres 24h i que no entreu en la zona tractada fins que estigui sec. Sort que ens avisen, això sí que és una gestió responsable. Llàstima que quan vaig veure el cartell ja havia passat per la zona tractada, davant de casa meva, unes quantes vegades. Mea culpa.

Però per no deixar el tema en una mera crítica destructiva -encara que de fet, per mi només s’hauria de fer això: acabar amb l’ús d’aquesta merda- deixo a mercè dels partits i de l’Ajuntament, el que hi ha i el que vindrà, una proposta. I és que com sol passar, les bones idees no s’inventen i ja s’han fet, i només cal anar a trobar-les i posar-les en pràctica. I com a mostra la increïble aposta d’Strasbourg: Zero Pesticides. Des del 2008 que aquesta ciutat va emprendre el repte de convertir-se en un espai més saludable i promotor de la diversitat. 

Estic segur que amb un parell de llegides ja en tindran prou per treure un bon grapat d’idees que suposarien una millora important en la nostra qualitat de vida. Mentrestant, em sembla que ens seguirà tocant mantenir les portes i finestres ben tancades, abans no tornin els repartidors de glifosat.

l’Optimista

PD:Ah! me n’oblidava. El que encara em sembla pitjor del cartell en qüestió és que hi figuri un enllaç web on suposadament hi pots trobar informació sobre els tractaments, l’adreça de la qual no existeix.

La Brigada Aèria

Cada primavera em sorprenen amb la seva arribada, doncs si algun tret les caracteritza és el seu compromís amb el bon temps, amb l’hort i la nostra ciutat. La seva puntualitat és precisa. Tan bon punt les calors comencen a apretar i desfer els botons i les cremalleres  dels abrics i les jaquetes, tan bon punt comences a notar les primeres mossegadetes dels mosquits, elles apareixen veloces i llampegants sobrevolant els nostres caps.

oreneta

Són un autèntic espectacle. Vol ras, ales esteses, becs apunt. Segurament no poden presumir del vol més ràpid ni la gana més voraç, encara que hi ha poques aus que et permetin gaudir de la seva agilitat i la seva destresa aèrea de tan a prop. En direcció a la sortida de Girona, entre els carrers Migdia i Ctra Barcelona, més enllà de Caldes de Montbui, el barri de Sant Pau es transforma al llarg d’aquests mesos en tot un assentament de nius d’Orenetes. En els nombrosos angles que es formen entre els terrats i les parets dels edificis, no deixen de refer-se i construir-se de nou les cases de fang d’aquests petits ocells que ens arriben des de l’Àfrica per acompanyar-nos en les nostres estacions càlides.

Al llarg del dia t’acompanyen. Cada vegada que aixeques una mica la mirada, un cop desatens duran uns instants la teva feina a l’hort, prens consciència de la tasca i el servei que elles ens brinden. Convertides en un autèntic escamot aeri, desenes i desenes d’orenetes sobrevolen el terreny com si reproduissin les escenes cinematogràfiques dels combats aeris de la 2ona Guerra Mundial. Planegen, aletegen, s’alcen, cauen en picat, piuen, xisclen, s’enreden i s’entrecreuen de manera explosiva i fugaç. A més de fer cara de passar-s’ho teta no deixen d’endrapar i de regalar-me jornades més tranquiles. La seva exhibició aèrea també alleugera la presència de mosquits i insectes diversos a l’hort, fet que essent conscient del gran volum de bitxos que m’envolten mentre corro per l’hort em fa notar la importància de la seva tasca i presència. Com seria una primavera sense orenetes? Millor no imaginar-s’ho. 

Un cop el dia minva i la nit pren la protagonisme l’acció de la brigada aèria no es detura, ara és el torn dels ratpenats, però d’aquests ja en parlarem un altre dia. Per rematar aquestes línies només remarcar la importància d’iniciatives com el Projecte Orenetes, una proposta molt interessant per animar i estimular a tothom qui viu a les ciutats i pobles a prendre consciència de la fauna que (co)habita amb nosaltres i que dur a terme funcions importants. Benvinguda siguis oreneta.

l’Optimista

Despedides primaverals

Últimament les coses no rutllen. Serà l’agitació de la primavera, aquests canvis sobtats de temperatura. Serà que ja no compartim tantes estones com solíem, ja no passegem com havíem fet ni trobem una mínima excusa per escapar-nos plegats, ja sigui sota la pluja o contra el vent.  La nostra relació ja no és la mateixa.

08052015624

Surto de l’habitació i quan giro el cap sempre et veig reposada a la cadira, retornant-me la mirada, amb un esguard que demana que no atravessi de nou l’ampit de la porta, que l’esperi, que t’esperi. Un cop d’aire m’atravessa i em fa dubtar. A vegades fins i tot inicio un pas enrere que potser et busca, que qui sap si et persegueix. Encara que com a molt a arribo a l’armari i dissimuladament prenc una camisa o un jersei i surto com si no notés la teva presència. Ja no es troben els nostres braços.

Enrere queden les tornades nocturnes en bicicleta, amb aquella frisor gelada d’hivern que ens apretava i acostava, que no ens deixava altra opció que mantenir-nos arrapats i enfundats. Aquelles vesprades fosques en les que no importava el motiu ni la causa, en les que sense previ avís m’abraçaves i em cobries amb la teva calidesa. El maig ha confirmat allò que tot i obviar-ho, sabíem des de bon inici, que les calors ens separarien. Em sap greu estimat abric, però això ja no pot continuar. La primavera s’exhibeix i aviat treurà el cap l’estiu. N’hem parlat, cada any en parlem, amb tu que ja fa un temps que m’acompanyes, i amb els teus predecessors i els que vindran.

Saps que t’agraeixo i per això m’és difícil guardar-te, m’és dur relegar-te al fons de l’armari fins als vents de la tardor. Però recorda que no ho faig per rancor ni odi, i que tan dura és aquesta despedida com càlida i imprescindible esdevindrà la retrobada. Que descansis abric meu.

l’Optimista

Qui és Brigitte Vasallo?

Migracions, monogamia, no-monogamia, racisme, islamofòbia, feminisme, Pornoburka i així un llarg etcètera de conceptes i etiquetes que a cada menció no podem més que comprobar que no ens deixen indiferents. Paraules que trobareu sense haver de rebuscar més que uns segons si entreu en la pàgina web de Brigitte Vasallo: Perder el norte.

musicbrigitte

Intentar acotar quin és l’àmbit sobre el que aquesta autora ens interpel·la resulta difícil sinó impossible. Un denominador comú el trobem només llegint en diagonal el seu portal: ni eufemismes ni paraules superficials que ni diuen ni deixen de dir. A cada article, a cada proposta de taller descobrim que el missatge de fons és clar: la comoditat i la tranquil·litat no són suficients per apagar una veu imperiosament crítica i insaciablament experimentadora.

No puc evitar reconèixer que la primera vegada que em deixo lliscar per algunes de les propostes temàtiques que hi trobo sento rebuig. Un sospir allargat quasi acompanyat d’un… de veritat? cal parlar de tot això? A la segona l’esperit xafarder se m’emporta i em permet descobrir un bon grapat de mirades ben interessants que per sobre de tot, no et deixen indiferent i et conviden a reflexionar.

Si aquesta primera introducció a les propostes de la Brigitte Vasallo us obra la gana, aquí teniu una proposta més que atractiva: aquest dimecres 6 de maig, a les 18:00, a la sala de Graus de la Facultat de Dret de la UdG ens presentarà el seminari Músiques de l’Islam: descolonitzar l’oïda com eina política. I si us atrau la idea però no teniu l’oportunitat d’anar-hi, podreu tastar el contingut musical del seminari a les 22:30 a la Sala Yeah de Girona.

Espero que la mandra no us pesi, que tingueu temps i que la curiositat us estiri a participar d’aquest seminari, i per sobre de tot, que us animeu a descobrir qui és Brigitte Vasallo.

l’Optimista