El fet quotidià

El que sol tocar en les jornades post-electorals com la d’avui és el joc de les sumes i les restes, dels vots d’ahir que en l’avui s’han reduït, augmentat, volatilitzat, sorpassat o transferit. És el moment aquell en el que s’intenta racionalitzar i traçar en els marc de la coherència una decisió i un comportament que té bastant a veure amb la passió, l’impuls i els prejudicis, i que més aviat té poc present l’anàlisis tranquil i meditat, els pros i els contres del Món d’allò concret. I la veritat és que veient com ha anat tot plegat, ens podríem passar unes quantes setmanes disseccionant els possible itineraris que han anat seguint els vots de la ciutadania. Encara que malgrat l’augment de la participació, s’ha de dir que l’abstenció segueix essent tendència i que ja seria hora que algú comenci a pensar-hi. Almenys 4 de cada 10 no voten, necessitem saber per què.

vot

Dit això, fugirem lleugerament de l’estudi estadístic i m’amagaré en alguna pampalluga intuïtiva, basant-me sobretot en la meva ciutat: Girona, i imaginant algunes suposicions extretes del gran kaBOOM esdevingut a Barcelona.

El fet quotidià com a element determinant del vot. L’allunyament progressiu dels partits d’esquerres dels diferents moviments socials de les ciutats ha portat a un procés de certa falta d’interès i de desencís a un electorat potencialment roig i verd. En el cas del PSC, la desparició dels seus representants i membres militants de les bases és flagrant, en el cas d’ICV i EUiA  potser ha vingut més donat per la manca d’efectius més que de la falta de voluntat. Mentre que per l’altre costat trobem a una CUP que no ha deixat de visibilitzar els seus membres en un bon grapat d’iniciatives socials, el seu compromís. Al meu entendre, en el cas d’ERC, la reaparició a Girona és l’excepció que confirma aquesta regla: un partit totalment desaparegut a peu de carrer que sembla no haver fet gaire més que ocupar l’espai sobiranista del PSC.

En el cas del que anomenem dreta sembla el que canvi ve donat més per motius que tenen a veure amb la identificació de certs mals com la corrupció amb algun partit, i tot i així, com no és d’estranyar, el canvi no sol ser un element característic de la dreta. En clau quotidiana, l’acostament de certs partits com PxC a la visibilitat pública i del dia a dia justament ha generat l’efecte contrari, enviant fora dels plens allò que en la proximitat ja no es pot ocultar.

És possible que la CUP o els espais aglutinadors com BCN en Comú s’hagin (re)trobat amb allò que és imprescindible per mobilitzar el vot: els vincles amb les bases. Que estiguin aconseguint reconnectar aquella part de la societat que necessita unes institucions més pròximes i relacionades amb el seu dia a dia i les seves inquietuds. Des de l’implicació i el treball d’arrel, sense demanar res a canvi i posant-hi tot el seu esforç. La pregunta que podria inquietar aquesta tendència creixent no pot ser una altra que si seran aquests nous intents de reconnexió de la societat amb el govern capaços de resistir els nous ritmes de treball i exigència que imposaran una major presència als plens i als governs.

l’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s