Sóc un Terrociclista

Sí, ho reconec. Ja fa temps que cometo aquest tipus de barbaritats. Vaig en bicicleta a tot arreu, per la vorera, l’asfalt i el carrilet. A contra sentit o en el que toca. D’entrada ja em vull disculpar per haver causat tantes molèsties i provocat tants mals de caps. No era conscient de les inacabables llistes d’avis i àvies que es formen a les urgències dels centres mèdics fruit dels atropellaments cíclics i ciclistes. Tampoc m’imaginava que suposés un llast tan dur per l’economia del país i de la ciutat reduint el consum de combustibles fòssils, gaudint dels infladors gratuïts de les benzineres i mitigant la meva emissió de gasos tòxics. Sincerament, disculpeu-me.

Tampoc em podia imaginar la quantitat d’automòbils que havien patit l’impacte del chasis de les bicicletes que com la meva, circulen de manera temerària i egoista arreu de la ciutat. Sento haver ocasionat tants danys materials. La por que he sentit en ser avançat per un bus o qualsevol altre automòbil en un carrer estret no pot ni comparar-se a tot plegat. No vull deixar de demanar perdó per utilitzar impermeables en temps de pluges i obstinar-me en seguir circulant en bicicleta, quan el que la raó dicta és prendre el cotxe i perdre el temps intentant aparcar, o almenys contribuint a la zona verda-blava.  Tot aquest temps he estat cec.

És per això que vull donar les gràcies a l’Ajuntament de Girona per fer-me sentir com el soc: un delinqüent, un malalt que no entén que no importa que sigui el vehicle més fràgil del carrer, o el més net i sostenible. Que és igual que sigui impossible circular únicament per carrils bici per arribar allà on vulguis de la ciutat, o si la resta d’automòbils et respecten. Gràcies per centrar l’afany punitiu i recaptatori en mi i no en tots els vehicles que no respecten l’1’5m de distància, que m’increpen i em sobrepassen a ras quan no poden anar tot el ràpid que voldrien. Per no castigar als vehicles que escupen verí pel tub d’escapament o incompleixen les prohibicions de 30 o 40 km/h. Ara que em prohibeixen ho veig clar, soc jo el desviat. Qui sinó un tarat s’exposaria a aitals perills, a esmorteir els xocs amb les pròpies carns? 

Si soc prou valent i bon ciutadà demà m’entregaré. No tinc prous estalvis per pagar el cúmul de multes que em pertoquen per dia, així que directament entregaré la meva bici, el carnet de girocleta i em posaré a disposició de la justícia. No siguin tan comprensius ni dilatin el procés com fan amb els polítics corruptes. No val la pena, jo confesso: sóc un Terrociclista.  

l’Optimista

Posats a prohibir..

Davant d’aquesta fal·lera regulatòria tan creativa de l’Ajuntament de Girona per tal d’establir un marc de convivència en situacions de tensió com la restauració vs. veïns o l’incorporació de la bicicleta al sistema vial de la ciutat no he pogut evitar la temptació de fer les meves propostes. S’ha d’aprofitar que l’Alcalde és un gran fan de les noves maneres de governar i ara que som una ciutat de pressupostos participats i de deveses belleses -per cert, i els resultats de la consulta?- no s’ha de renunciar a proposar. No! no us penseu que escriuré propostes per evitar el soroll o facilitat la mobilitat en bici, només faltaria! Per això només cal sentar a veïns i restauradors per un costat i mediar. I per l’altra només cal escoltar a Mou-te en Bici -sembla mentida que tinguent una entitat així a la ciutat treballem tan malament aquest tema-.

girona

No no, jo també vull aprofitar aquesta embrenzida imaginativa i proposar unes quantes prohibicions. Ja que ens animem, perquè no hi posem cullerada tots i, almenys, riem una estona. Aquí van les meves 3:

1. Gossos. El vianant ha de tenir l’opció de passar a 1’5m del gos sense baixar de la vorera. En cas que no es pugui, el propietari haurà de portar el gos a collibè fins que l’amplada de la vorera ho torni a permetre. En el supòsit que siguin dos o més els gossos que circulin pel carrer aquests hauran d’aprendre a fer-ho en fila índia i enganxats al costat que dona a la “carretera” deixant lliure el pas al costat dels portals, botigues, etc. Les multes per incompliment de la normativa aniran dels 100€ a la presa i retenció dels animals a la gossera municipal.

2. Gossos bis. Han de dur panyals. El pipí també embruta i fa pudor.

3. Smartphones i circulació de vianants. Està prohibit caminar i utilitzar el telèfon mòbil sempre que aquest ús impliqui mirar la pantalla més de 3″. És un perill gens menor l’increment de zombies tecnològics que omplen els carrers sense saber on trepitgen. No cal dir que queda penalitzat l’abús dels selfies a la via pública, amb especial èmfasis en els casos que impliquin morritos. Queda a discreció de l’agent municipal decidir quan, com i perquè s’aplica aquesta normativa.

Posats a prohibir per prohibir, jo també hi vull posar cullerada!

l’Optimista

Que les abraçades no s’aturin

A la llista de mèrits que injusta o de manera totalment justificada s’atribueixen i es concediran amb el temps a David Fernàndez, n’hi ha un que per inesperat i transformador cal considerar especialment: les abraçades.  I no unes aferrades qualsevols, sinó a les fetes amb aquells qui representen i personifiquen l’enemic polític i fins i tot social -dirien molts-.

Les abraçades públiques de la cara més visible de la CUP amb el President de la Generalitat mostren un camí que des de l’esquerra s’havia considerat indesitjable o fins i tot inaccessible. El puritanisme moral de determinats col·lectius sumat a la hipocresia i arbitrarietat interessada d’alguns partits polítics havia anclat a la banda roja en un punt del qual no es veia la manera de sortir-ne, víctimes dels excessos de la coherència d’uns i de la laxitud dels principis d’altres.

Aquest gest ha obert i segueix obrint una perspectiva que permet fer volar pels aires aquest estancament i dotar d’una nova manera de ser percebudes a totes aquelles iniciatives que formen part d’aquest segment ideològic. I en aquest sentit la CUP n’es el gran exemple. Qui ho hauria dit que en tan poc temps -perquè la feina ve de lluny però la metamorfosi de la percepció ha estat meteòrica- hi hauria tants mitjans de comunicació i persones que reconeixerien la seva feina.

L’abraçada és tot un acte de reconciliació amb el Món i amb la societat, de reconeixement de la diversitat del país i sobretot, una expressió de voluntat de treballar de tu a tu. Aquesta mostra d’afecte no suposa cap renúncia per part de cap dels seus actors, sinó que suposa l’acceptació del pes que cadascú ha obtingut a les urnes. És la representació de la societat acceptant-se tal com és i intentant buscar aquells punts intermitjos en els que ningú hi guanya i tothom hi perd. Òbviament, el nº d’escons fa que alguns guanyin més, així com el el projecte polític de cadascú fa que d’altres no es conformin amb la política institucional i utilitzin altres vies per seguir proposant, criticant i construint.

Qui s’ho hauria pensat, que seria una abraçada la que obriria la porta a una ressolució -temporal- d’una de les grans contradiccions/debats de l’esquerra: ruptura-reforma. Un exemple clar de la maduresa d’un moviment que busca desempallegar-se dels complexes i sentir-se prou segur de si mateix com per exercir el seu rol dins les institucions a la vegada que la feina de formiga al carrer segueix al seu ritme. Per la meva part, que abracin al plasma.

l’Optimista

Com estàs?

Voltant per la biblioteca Salvador Allende, mirant i regirant llibres, diaris i pelis a la cerca d’algun entreteniment per aquestes tardes acalorades en les que moure’s gaire ens aboca a suar i… suar -de fet, amb la xafugor que hi ha per Girona et quedis quiet, ballis o saltis el resultat serà el mateix-. He fet una descoberta que m’ha tingut ben ocupat i encuriosit al llarg de la tarda: el Diccionari de sentiments de la Véronique Fleurquin. Sí sí, 339 estats d’ànim per afrontar aquella pregunta tan difícil d’encarar: com estàs?

15062015681

Generalment, el protocol ens porta a llençar aquesta interrogativa que, o bé s’acabarà de manera fugaç amb un bé bé i tu? o -especialment en els casos que la resposta va acompanyada de situacions relacionades amb la pena- pot desencadenar una llarga conversa on l’afectat/da en qüestió aprofitarà la pregunta per buidar tot el que l’afligeix. Però inclòs en els casos on dona per prolongades xerrades la nostra capacitat per descriure els nostres sentiments sol ser bastant reduïda.

Des de l’A d’Abandó fins a la V de Vulgaritat l’autora ens repassa centenars de qualificatius que permeten afinar i concretar totes aquestes emocions que ballen, envolten i sovint no tenen res a veure amb aquest eix dicotòmc comú al qual ens abonem basat en el bé i el malament.

Si encara no sabeu que significa gaubança, no us deixeu endur per la galvana i animeu-vos a explorar l’ampli ventall d’estats d’ànim que ens acompanyen cada setmana.. i que poden ser nombrats!

Que es prepari qui gosi etzibar-me aquesta pregunta, descobrirà a primera línia el significat orgullós de la fatuïtat.

Viure al cub

El divendres 5 de juny el Teatre de l’Ateneu de Celrà acollia l’espectacle Ovidi al Cub, un espectacle que combina el geni, l’encant i el do de tres figures que sobre l’escena van representar quelcom més que el seu apreci i vindicació per Ovidi Montllor. La proposta amb la que es presentaven David Fernandez, Borja Penalba i David Caño va més enllà del que es podria definir com una mera combinació de l’enginy i l’habilitat d’un polític, un cantant i un poeta. És tota una exemplificació del que significa participar, crear, fer política, viure.

ovidi3

Al llarg de l’actuació un interrogant s’amaga i plana per la platea: Qui és qui? Qui estàn fent política? Qui representa? Qui crea?Qui canta, recita, emociona? Qui fa què? Fora de l’escenari costaria menys respondre aquestes preguntes, però al llarg d’aquella hora llarga totes aquestes etiquetes i classificacions acaben engolides per una manifestació vital que no pot evitar trencar amb tot aquest estancament i amb totes aquestes rigideses que intenten ordenar el que es pot fer i el que no, el qui o el com.

Una manifestació que sovint s’obvia i porta a la confusió i a la incomprensió quan partits i moviments polítics actuen regits per eines com el nombre de mandats limitats, o genera cares d’esceptiscisme fruit d’afirmacions que reivindiquen la política com a alguna cosa més enllà de les institucions representatives i els partits. Res de tot això té sentit fora d’aquest marc, d’aquest manera d’entendre la vida i l’acció. Més enllà dels límits, que valora i estima l’aventura d’experimentar i saltar les barreres. I dins d’aquest marc, qui s’atreveix a negar-li el qualificatiu de músic a David Fernandez, el de polític a Borja Penalba o el d’activista a David Caño? No hi haurien raons.

Ovidi el Cub enalteix i brinda per una opció vital que no pot atendre als qualificatius ni adjectius de cap mena. Els seus autors són i viuen, actuen i accionen, creen i comuniquen un discurs que fa apologia de la lluita quotidiana, de l’experimentació imaginativa i valenta, de l’assumpció del possible error, de la probable davallada. Un clam temerari on l’important és deixar-se endur per les conviccions i esbotzar tota condició limitant i limitadora.

Que diguin el que vulguin, poeta, música o polític, que el més important és viure, viure al cub.

l’Optimista