Viure al cub

El divendres 5 de juny el Teatre de l’Ateneu de Celrà acollia l’espectacle Ovidi al Cub, un espectacle que combina el geni, l’encant i el do de tres figures que sobre l’escena van representar quelcom més que el seu apreci i vindicació per Ovidi Montllor. La proposta amb la que es presentaven David Fernandez, Borja Penalba i David Caño va més enllà del que es podria definir com una mera combinació de l’enginy i l’habilitat d’un polític, un cantant i un poeta. És tota una exemplificació del que significa participar, crear, fer política, viure.

ovidi3

Al llarg de l’actuació un interrogant s’amaga i plana per la platea: Qui és qui? Qui estàn fent política? Qui representa? Qui crea?Qui canta, recita, emociona? Qui fa què? Fora de l’escenari costaria menys respondre aquestes preguntes, però al llarg d’aquella hora llarga totes aquestes etiquetes i classificacions acaben engolides per una manifestació vital que no pot evitar trencar amb tot aquest estancament i amb totes aquestes rigideses que intenten ordenar el que es pot fer i el que no, el qui o el com.

Una manifestació que sovint s’obvia i porta a la confusió i a la incomprensió quan partits i moviments polítics actuen regits per eines com el nombre de mandats limitats, o genera cares d’esceptiscisme fruit d’afirmacions que reivindiquen la política com a alguna cosa més enllà de les institucions representatives i els partits. Res de tot això té sentit fora d’aquest marc, d’aquest manera d’entendre la vida i l’acció. Més enllà dels límits, que valora i estima l’aventura d’experimentar i saltar les barreres. I dins d’aquest marc, qui s’atreveix a negar-li el qualificatiu de músic a David Fernandez, el de polític a Borja Penalba o el d’activista a David Caño? No hi haurien raons.

Ovidi el Cub enalteix i brinda per una opció vital que no pot atendre als qualificatius ni adjectius de cap mena. Els seus autors són i viuen, actuen i accionen, creen i comuniquen un discurs que fa apologia de la lluita quotidiana, de l’experimentació imaginativa i valenta, de l’assumpció del possible error, de la probable davallada. Un clam temerari on l’important és deixar-se endur per les conviccions i esbotzar tota condició limitant i limitadora.

Que diguin el que vulguin, poeta, música o polític, que el més important és viure, viure al cub.

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s