Nous partits per la Catalunya de sempre

Calien unes noves eleccions per iniciar l’etern procés cap a la Independència? No hi ha actualment ja una majoria parlamentària? El nombre d’escons favorables a la Independència variarà gaire després del 27S?

8 estelada catalunya

Personalment, i en el fons molt el fons m’agradaria equivocar-me,  penso que la resposta a aquests interrogants és un clar i flagrant no. Ho vestiran com voldran, faran ballar els electors d’una llista a una altra i amb sort, potser entre cop de cintura i moviment de mal·luc algun despistat acabarà votant a qui no vol o simplement no trobarà ni el colegi electoral del mareig. Ara bé, per molt que es maquillin amb noves nomenclatures és bastant probable que els resultats electorals tornin a deixar la cambra com està, amb un suport majoritari però justet als partits sobiranistes, encara que sense la devastadora majoria que  no permetria dubtar ni un bri. I arribats a aquest punt, santornemi. A l’espera, cerca i captura d’algun polític amb ganes de mullar-se i dir alguna cosa més que si fa o no fa és perquè uns no el deixen i perquè els altres no ho han dit prou clar.

Tot està carregat d’una fortor lampedusiana fastigosa. D’un ho remoure’m tot perquè tot segueixi igual que espanta. Convergència i Esquerra junts capitanejant el Govern com fins ara però amb un nou nom i amb Junqueras a dins. Amb les despulles del PSC i ICV-EUiA reformulats alquímicament en un nou partit aglutinat per Podem i la dreta realineada de més a menys catalanista d’Unió fins a Ciutadans.

Finalment els nombres parlaran i seran aquests qui ens mostraran la realitat. Una realitat que sospito ens dirà el que ja sabíem amb el Parlament actual, que les desigualtats territorials pesen, que l’eix esquerra-dreta encara no ha mort i que el “mestre del plasma” tenia raò: que n’hi ha prou en no fer res, que qui dia passa any empeny i que els canvis profunds nacionals i socials de la nostra història recent sempre han nascut dins la il·legalitat.

Temps al temps, ja queda menys per seguir on érem.

l’Optimista

PD: Vist el que hem vist fins ara, l’única esperança de veure quelcom realment diferent seria un increment notable de la CUP.

West Wing to House of Cards

Haig de dir que no sóc un gran consumidor de sèries. No segueixo ni m’he deixat atrapar per la gran majoria de les exitoses produccions dels darrers anys. De fet, anava a intentar nombrar-ne algunes -més enllà de Game of Thrones- i per por a mostrar el meu desconeixement de l’actualitat ho deixaré així. Ara bé, com tota regla/hàbit general que valgui la pena té una excepció, i en el meu cas és sense cap mena de dubte House of Cards. Sense fre em vaig empassar les temporades seguint, patint i vibrant amb les enredadisses maquiavèliques del matrimoni Underwood a la Casa Blanca i el Congrés dels Estats Units d’Amèrica.

descarga (1)

Aprofitant el temps lliure i les calors d’aquest juliol vaig animar-me a recuperar una sèrie que em retornés a aquesta escena política nord-americana: West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca). Des de llavors que capítol rere capítol hi ha un pregunta que no deixa de rondar-me pel cap: En quin moment? Quan el cinisme va esdevenir hegemònic? En quin punt es va deixar de creure en que tot i les possibles perversions de la política i les institucions hi havia lloc per a persones amb bona voluntat? Que era possible progressar.

Resulta impressionant com aquestes dues produccions representen l’abans i el després d’aquesta fita. Un mateix escenari, personatges i relacions similars i una presentació totalment contraposada. Mentre a l’Ala Oest el gabinet polític i el President del país són persones que sempre s’esforcen per fer el millor i amb una moral quasi-infracturable els personatges de HoC són corruptes, superficials, perversos i totalment amorals, assedegats de poder. Mentre a la primera hi ha espai per creure que més enllà dels partits dels interessos particulars hi ha lloc per l’enteniment i la comprensió, a la segona vivim en una guerra oberta on la carrera de cada personatge és el més important.

Així com sembla que ni la literatura ni el cinema ja no són capaços de produir històries on el futur dels éssers humans s’ompli d’esperança i on la distopia és l’únic demà que podem imaginar: cataclismes, robots assassins, caos i destrucció de diferents formes i guions. Només ens cal viatjar a creacions de fa vora dues dècades per descobrir que no sempre hem estat tan pessimistes, que fa un temps es mirava cap al futur i es confiava en el gènere humà per construir l’utopia.

Personalment, no crec que el Món hagi canviat tant en aquests anys. Dubto que aquells anys fossin tan bons i els actuals siguin pèssims -bé a vegades això sí que ho penso. El que no hi ha cap mena de dubte és que actualment hem naturalitzat aquesta expectativa i visió catastrofista sobre les relacions humanes i la nostra capacitat de construir quelcom bo.  Segurament no resoldrà masses de les coses que avui alimenten aquesta visió del Món, però probablement ajudaria reprendre el fil d’aquell optimisme antropològic i tornar a apropiar-nos d’aquella veu del ’68: La imaginació al poder. Fer un esforç per buscar en la nostra creativitat la manera de reinventar escenaris en els que els nostres pronòstics de vida no desemboquin en guerra, destrucció i èxodes planetaris. 

l’Optimista

Paisatge impostat

S’ha de dir que sóc un gran fan dels parcs ajardinats, de les catifes verdes infinites i d’aquella frescor tan plaent fruit de descalçar-se i jeure sobre la gespa. I molt. M’encanten les estampes i les escenes d’aquests parcs urbans immensos al bell mig de les grans capitals europees, les quals però, misteriosament es troben un pèl més al nord i insuflades per uns vents que poc tenen a veure amb els aires que ens acompanyen a la riba mediterrània. Uns aires que, assedegats, més que humitejar-te et xuclen la frescor.

22072015733

En un país on l’aigua no brilla per la seva abundància i on les pluges són un bé que no sempre ens és brindat resulta una mostra ben curiosa de la preponderància de l’estètica -almenys un tipus d’aquesta- per sobre de l’ètica i el pragmatisme que els nous espais de la ciutat es dissenyin pensant en el bonic que serà i no en la quantitat d’aigua que hi haurem de destinar per acabar perdent de totes maneres la seva verdor. Només cal que passegeu pel nou Parc Central -la part que ja s’ha reestablert- i comprobareu l’estat de l’herba i d’alguns dels seus arbres.

Torno a deixar clar que m’encanta la gespa. Entenc la temptació i el plaer en imaginar aquests espais verds on ens hi poguem estarrufar i gaudir però és injust, ineficient i irracional. És injust i no és prioritari que dediquem els nostres recursos hídrics a mantenir un espai que no té altra finalitat que el fer bonic i còmode el jeure de la gent. És ineficient  i ineficaç perquè per molt que hi dediquem els esforços pertinents i reguem cada matí el clima és el que és, i l’herba necessita unes condicions que no li podem brindar. I no cal dir que és irracional perquè sota qualsevol anàlisis de despeses i beneficis d’una proposta de manteniment d’un parc en aquestes condicions en un clima com el nostre és una bajenada i seria desitjable dedicar els nostres recursos a buscar alternatives més adequades als nostres recursos i a la nostra situació.

Com a coletilla final no puc evitar mostrar el meu desencís i contrarietat en veure com el reg dels parcs i jardins de la ciutat sovint despilfarra: només cal veure la quantitat de mobiliari urbà enpapat i l’estat de l’asfalt i voreres de molts indrets de la ciutat després de les hores de reg, plens de basses. A la vegada que el sistema de reg de les Hortes Municipals de Santa Eugènia segueixen amb una canalització deficient que no fa més que generar mals de caps als hortelans i propiciar un malbaratament d’aigua generalitzat.

Potser seria bo que deixéssim d’intentar crear estampes verdes impossibles al bell mig de la ciutat i intentèssim incorporar una vegetació adaptada i adaptable al nostre entorn. Així com ja seria hora que prioritzéssim la millora de la gestió del nostre recurs primordial: l’aigua, en tots hi cadascun dels àmbits de la ciutat.

l’Optimista

ReKUBBerar el carrer

Darrerament són més i més les persones, sobretot adultes, que estan recuperant la fal·lera i el gust pel joc. I quan dic joc no parlo de cap aplicació que es pugui descarregar en el mòbil o d’algun programa o producte tecnològic que necessiti d’ordinadors, videoconsoles o pantalles de cap tipus. Em refereixo al joc que no necessita de més virtualitat que la pròpia imaginació,  de sobretaula o en un espai delimitat més gran. És interessant observar com en la mesura que els aparells electrònics de tot tipus comencen a saturar el nostre camp de visió, una nova -i sovint no tant nova- fornada de productes i ofertes relacionades amb el lleure més clàssic treuen el cap i no deixen de generar adeptes i qui sap si alguns addictes.

kubb

En aquest moment històric on les societats occidentals tendeixen a orientar-se cap a una realitat plàsmica, a la vegada en que els usos de l’espai públic esdevenen cada vegada més restringits pel trànsit, la percepció d’inseguretat i certes regulacions municipals, el ressorgiment del joc suposa una oportunitat meravellosa per redibuixar aspectes com el lleure i la convivència de les persones en uns carrers i places on cada cop s’hi fan menys coses més enllà dels actes organitzats, espais de consum o mers desplaçaments.

Un exemple d’aquest ventall d’opcions que ens ofereix aquesta corrent juganera és el Kubb, una proposta escandinava que comença a guanyar-se espai en les places i parcs de diverses localitats de Catalunya. Aquest joc que no saps si et recorden les botxes o les bitlles s’està convertint en una excusa perfecte per divertir-se i gaudir de les vesprades estivals. I fer-ho sense necessitat -tot i que és combinable- de grans equipaments, ni consum, ni ús de materials vinculats en economies d’ètica dubtosa.

Els jocs poden esdevenir una eina senzilla i útil per fomentar una nova relació de les persones amb l’espai públic. Un camí assequible per variar la percepció i la participació en uns carrers i places que cada cop responen més a criteris escenogràfics i estètics i menys, a una projecció d’aquest espai com a un element imprescindible per a la salut i la cohesió social. Potser no cal fomentar-los públicament, per mi n’hi haurà prou en què les administracions locals no comencin a ventilar les seves obsessions relacionades amb un suposat ordre, silenci i higiene. Ja comença a ser hora de recukkeberar el carrer!

 

l’Optimista

Qüestió de sous?

En els darrers anys i especialment en si de l’esquerra social i política, s’ha instal·lat un discurs que pregona la necessitat de reduir els salaris dels càrrecs electes en les diverses institucions representatives, de l’àmbit local fins al supraestatal. Tendint a defensar aquesta posició en base a l’exemplaritat que aquests han de pregonar i una suposada necessitat d’equiparar el seu nivell salarial al de la majoria de les persones que treballen al nostre país. Personalment, sóc de l’opinió que tota la feina hauria de gaudir de la mateixa remuneració o, en tot cas, s’hauria de limitar una escala salarial sense màxims excessius ni mínims pròxims a l’esclavitud. Ara bé, si s’ha d’actuar sobre el salari d’algú que sigui amb els que guanyen menys. Si s’ha d’intervenir en el reconeixement de la feina d’algú que sigui en revaloritzar la feina de tothom.

CJiuf9AWwAAy2c4

El que s’ha de reivindicar és una retribució justa de la feina, i observant el que guanyen determinats polítics per la seva dedicació només em sorgeix una paraula: precarització. La globalització ens va ensenyar que és possible fer més feina i pagar menys buscant legislacions més precàries. Ja ho sabem que amb força de voluntat i convicció es pot (quasi)tot i que hi ha reconeixements que els diners no poden expressar lligats a la satisfacció de fer la teva tasca amb orgull. Ja sabem gràcies -i a pesar de- als nostres científics que es poden dur a terme feines d’alta qualificació i preparació amb sous de becari. Ara bé, en cap cas em sembla just que en David Fernandez cobri 1400€/mes.  Em sembla molt lloable que la CUP redistribueixi el sou del parlamentari a d’altres projectes socials, però jo, el que vull és que els polítics penquin, que facin el que els pertoca i cobrin el que es mereixen. Ells i la resta de la població. Baixar el sou a aquest nivell em sembla una infravaloració material de la jornada infinita que duen a terme gent com ell, a la vegada que estructuralment no soluciona res -el meu sou segueix sent ridícul-.

Que s’hauria de limitar el nº de mandats als quals un representant pot estar ocupant un càrrec electe? Si us plau! Que han d’existir mecanismes de fiscalització del volum de treball dels nostres representats? I tant! Que s’ha de força el canvi d’uns polítics que tendeixen a ser fidels al partit cap a una fidelització cap a la ciutadania? Claríssimament. Que s’ha de lluitar contra l’assignació de càrrecs de confiança generant duplicitats amb les tasques dels treballadors públics i els funcionariat? Només faltaria!  Però no crec que aquest ajust salarial de la feina dels polítics respongui a cap de les necessitats del nostre sistema polític.

Que els parlamentaris cobrin 5000€ per desviure’s durant 4 anys em sembla just. El que em resulta injust i insuportable és que les institucions públiques contractin empreses que no compleixen la seva funció, que contracten en condicions precàries, que no aporten cap valor social ni ambiental, etc. El que és indefensable és que es permeti la naturalització de situacions laborals injustificables com l’incompliment dels horaris o l’establiment d’un salari mínim de pena.

La situació social actual no requereix exempleritat en termes de martiri o escarni a la classe política, el que necessita és exempleritat i fermesa cap a totes aquelles realitats on l’estat no està defensant a la gent. Vull exempleritat en la contractació pública, en la transparència de totes les seves activitats, en criteris d’igualtat, d’eficiència i de justícia. I no veig en quina mesura que els meus representants locals o nacionals guanyin el salari mig hi pot ajudar. Reduir el sou només exemplifica fins a quin punt hi ha gent disposada -o necessitada- a fer determinades feines.

l’Optimista

L’intrèpid

Resulta obvi que no ets ni el més gran ni el més alt. No destaques ni pel tamany de les teves fulles ni per la mesura de la teva inflorescència. Més aviat se’t podria acusar de tot el contrari. De fet, qualsevol científic o enginyer obsessionat amb les comparacions -sempre odioses- arribaria a afirmar que ets curt i escarransit. I tardà.

Pobret ell que no et podrà gaudir, voluptuós com n’ets realment

24072013164

La veritat és que ningú comptava amb tu. L’aigua t’arribava per accident. Bebies de les gotes que s’escorrien de les arrels de les teves veïnes i companyes però des del dia en què vas treure el cap resultava difícil de creure que arribaries on avui presumeixes. Els teus germans no van ni tan sols albirar les fulles que avui t’alimenten. Pobres, víctimes dels deboradors de brots germinadors i de la voracitat insaciable dels llimacs, comptàvem que algun dia servirien de tutors per les mongetes o els cogombres, però mai van tenir l’oportunitat de mostrar la seva força.

Encara que tu no vas ser la primera en sorgir. Ni tan sols s’esperava que germinessis quan vas tenir-ne la gosadia. Ja no hi havia ni rastre de cucurbitàcies ni de cap de les plantes que van créixer acompanyant a les teves iguals. Vas ser pacient, vas saber esperar, i quan ja ningú t’esperava vas treure el cap. I en aquell moment vas acabar envoltada de cebes, les teves guardianes i l’excusa que et va permetre rescatar totes i cadascuna de les gotes d’aigua que tan permès arribar fins on avui floreixes.

Avui els pètals daurats que et coronen són el sol de l’hort. Sense demanar res a ningú, sense cridar l’atenció, has esdevingut un girasol pioner. Feia temps que no teníem la sort de veuren un rondar per aquest indret. N’hem tingut de forçuts i descarats, de tímids i porucs, però cap havia tingut la sort o la traça per arribar on avui t’eleves. Finalment la teva brillantor delinearà el recorregut de l’intens sol d’estiu.

Ha calgut que germinés la pipa més intrèpida, la més pícara i hàbil. Una llavor espavilada, pacient i resilient. Eficient i conformista amb els recursos que l’envolten i sense aspiracions inassumibles. Tota una lliçó de vida.

l’Optimista

 

Voluntat Gastronòmica

Tot apunta a que el contenidor-restaurant que ocupa gran part del carrer Santa Clara de Girona i treu el cap per sobre el riu Onyar té els dies comptats – encara que millor no ho celebrem fins que estigui fet, ja sabeu.. no diguis blat…-. Més enllà de tots els motius pels quals aquesta iniciativa no s’hauria d’haver permès mai, el que sí que ens ha mostrat d’una manera flagrant és la força motriu de qualsevol iniciativa d’una entitat amb poder com pot ser l’Ajuntament: la voluntat. 

descarga

No, no té res a veure amb raons, plans o estratègies. Això ve després i ja es trobaran les que facin falta per tal de justificar el primer pas donat. No passa en cap moment per una valoració prèvia, per un diagnòstic, per un examen de la situació local o la cerca de possibles propostes que promoguin els interessos o les mancances detectades. Ni molt menys. Tot passa per les ganes d’escoltar a uns o altres i de seguir-los el joc i donar-los una possibilitat o no. I el Vol n’és la gran mostra.

En uns temps on la cuina d’autors catalans gaudeix d’un renom i d’una repercussió internacional, calia un projecte de promoció d’aquesta? Està poc promocionada la cuina catalana? Qualsevol diria que hem tingut en qüestió de pocs anys 2 restaurants gironins a la part més alta dels rànquings. L’alta cuisine gironina ha fet molt bé la seva feina en el seu sector i si alguna cosa li manca en tot cas, seria acostar-la a una població que difícilment es podrà permetre mai un menú en les seves taules. Estratègicament parlant, el vol no ha aportat res, més enllà d’una estructura horrible molestant el pas i la vista del barri vell de la ciutat. 

Esperem que les demandes d’alguns partits sobre la seva activitat i el compliment de les seves obligacions amb les arques municipals ens permetin tenir una idea més clara del nyap que ha suposat tot plegat. I sobretot, esperem que a partir d’ara, quan no es vulguin atendre determinades necessitats socials es tingui el valor de dir la veritat: que no els dona la gana. Que acceptin d’una vegada per totes que no té res a veure en si és més o menys important per la ciutat. No ens vinguin amb que les taules juntes fan més soroll o que les bicis aterren els vianants. Més clar ja no ens pot quedar, la qüestió entre el fer i passar de llarg és una qüestió de voluntat. I la seva, és únicament una voluntat gastronòmica.

l’Optimista