West Wing to House of Cards

Haig de dir que no sóc un gran consumidor de sèries. No segueixo ni m’he deixat atrapar per la gran majoria de les exitoses produccions dels darrers anys. De fet, anava a intentar nombrar-ne algunes -més enllà de Game of Thrones- i per por a mostrar el meu desconeixement de l’actualitat ho deixaré així. Ara bé, com tota regla/hàbit general que valgui la pena té una excepció, i en el meu cas és sense cap mena de dubte House of Cards. Sense fre em vaig empassar les temporades seguint, patint i vibrant amb les enredadisses maquiavèliques del matrimoni Underwood a la Casa Blanca i el Congrés dels Estats Units d’Amèrica.

descarga (1)

Aprofitant el temps lliure i les calors d’aquest juliol vaig animar-me a recuperar una sèrie que em retornés a aquesta escena política nord-americana: West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca). Des de llavors que capítol rere capítol hi ha un pregunta que no deixa de rondar-me pel cap: En quin moment? Quan el cinisme va esdevenir hegemònic? En quin punt es va deixar de creure en que tot i les possibles perversions de la política i les institucions hi havia lloc per a persones amb bona voluntat? Que era possible progressar.

Resulta impressionant com aquestes dues produccions representen l’abans i el després d’aquesta fita. Un mateix escenari, personatges i relacions similars i una presentació totalment contraposada. Mentre a l’Ala Oest el gabinet polític i el President del país són persones que sempre s’esforcen per fer el millor i amb una moral quasi-infracturable els personatges de HoC són corruptes, superficials, perversos i totalment amorals, assedegats de poder. Mentre a la primera hi ha espai per creure que més enllà dels partits dels interessos particulars hi ha lloc per l’enteniment i la comprensió, a la segona vivim en una guerra oberta on la carrera de cada personatge és el més important.

Així com sembla que ni la literatura ni el cinema ja no són capaços de produir històries on el futur dels éssers humans s’ompli d’esperança i on la distopia és l’únic demà que podem imaginar: cataclismes, robots assassins, caos i destrucció de diferents formes i guions. Només ens cal viatjar a creacions de fa vora dues dècades per descobrir que no sempre hem estat tan pessimistes, que fa un temps es mirava cap al futur i es confiava en el gènere humà per construir l’utopia.

Personalment, no crec que el Món hagi canviat tant en aquests anys. Dubto que aquells anys fossin tan bons i els actuals siguin pèssims -bé a vegades això sí que ho penso. El que no hi ha cap mena de dubte és que actualment hem naturalitzat aquesta expectativa i visió catastrofista sobre les relacions humanes i la nostra capacitat de construir quelcom bo.  Segurament no resoldrà masses de les coses que avui alimenten aquesta visió del Món, però probablement ajudaria reprendre el fil d’aquell optimisme antropològic i tornar a apropiar-nos d’aquella veu del ’68: La imaginació al poder. Fer un esforç per buscar en la nostra creativitat la manera de reinventar escenaris en els que els nostres pronòstics de vida no desemboquin en guerra, destrucció i èxodes planetaris. 

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s