Almenys sensats

Abans d’entrar de ple en el que serà el gran espectacle mediàtic de la temporada, altrament conegut com l’11S + la campanya electoral del 27S, els mitjans de comunicació ens recorden -com de tant en tant fan- que al Món hi ha centenars de milers de persones que es veuen forçades a migrar víctimes de conflictes bèl·lics o catàstrofes diverses. Sí, dic que és un espectacle mediàtic perquè ni en la campanya electoral ni en el drama dels desplaçaments massius de persones hi ha un tractament informatiu dels fets. Simplement hi ha una show, hi ha una exposició de fets en clau xocant amb l’única finalitat de cridar l’atenció i afectar-nos, vendre i ocupar espai, res més.

images

Tornant al que alguns relaten com la crisis de refugiats,  no cal dir que el que s’hauria de fer, des del meu punt de vista, és donar acollida a tota la gent que fuig -és important recordar que fugen, que no són turistes-,  sense excusa ni condició. Perquè sí, perquè és el nostre deure, per pur i simple humanisme. No hi ha argument que rebati ni pugui ni hagi de pesar més que atendre a d’altres persones en aquestes circumstàncies. Perquè podem, perquè és el que demanaríem en la mateixa situació i no ens exhimeix d’aquest deure pensar que els altres en la mateixa situació no ho farien.

Encara que veient que davant d’aquesta situació la proposta dels Estats és donar respostes de seguretat i pseudomilitars en comptes d’humanitàries, hi ha d’altres arguments menys elevats que també donen pes a la necessitat d’atendre i aixoplugar. Tenint present que és impossible evitar el trànsit transfronterer i que quan el que queda darrera els teus passsos és destrucció i devastació un és capaç de prendre riscos de tota mena, no rebre’ls de manera prevista i regulada és assegurar-se el creixement de població sense cap mena de control ni possibilitat de dur a terme cap feina.

Així que encara que sigui per qüestions de seguretat el més oportú i efectiu és regular-ne la seva entrada i acollir-los. Doncs si no ho fem des de les institucions seran les màfies i altres grups els qui els aixoplugaran, serà la pobresa i la necessitat les que guiaran les seves decisions i sabem, perquè ho sabem, que l’instint de supervivència no entén ni de civismes ni legalitats.

De manera que si de debó no som capaços d’abraçar els principis morals i humans per guiar la nostra política en aquest afer, que almenys ho faci la política de seguretat. Que ho faci la voluntat de no veure més batusses entre forces de seguretat i gent desesperada, que la motivi l’afany d’evitar més morts en accidents absurds, que sigui la intenció de deixar d’oferir carnassa a les màfies i d’altres grups criminals. Si no som capaços de guiar-nos pels valors humans més bàsics, que almenys ho faci el seny.

l’Optimista

 

Anuncis

A cop de pedal

Sovint queiem en la temptació d’assumir que en el Món poc queda que ens pugui sorprendre, que ja ho hem vist tot, que podem accedir arreu sense masses dificultats. La cursa tecnològica i el despilfarro fòssil – en forma de mitjans de transport- ens ha permès envoltar-nos d’una boireta que ens cega. Una grisor que ens impedeix veure més enllà del que els mitjans de comunicació ens expliquen que és el Món i ens instal·la en la percepció que el planeta se’ns ha fet petit i accessible.

pedal

Per fortuna encara queden viatgers i viatges com els que en Gerard ens narra a través del seu blog. Aventures i experiències que desfan tot aquest tel d’immediatesa, aquesta creença que empetiteix el Món i ens pot amagar aquells camins que encara ens queden per explorar i que no podem ni imaginar. A llom de la seva bicicleta tenim l’oportunitat de descobrir què hi ha darrera dels grans escenaris del Món que el turisme ens ofereix. I percebre, encara que sigui dins el límits de les paraules escrites, un bri de la immensitat i la diversitat que queda fora dels focus, les guies i els camins asfaltats ben senyalitzats.

Podria dir molt més, però millor entreu vosaltres mateixos a la seva pàgina i deixeu-vos empapar per l’aventura. Descobrint que a cop de pedal, el Món es fa més gran. 

l’Optimista

Futbolitzar la investigació

Després de vint-i-cinc minuts de telenotícies per fi arriba la secció més important del programa informatiu i que més espai ocupa: La investigació! Quinze minuts dedicats a seguir els darrers avenços i tot el que envolta el Món dels personatges més coneguts i celebrats dels nostres dies.

images

Sabrem què han aportat els nous equips biomètrics comprats pels equips d’investigació de la UB o si la nova incorporació de la unitat d’antropologia de UdG -el nº dels Estats Units- aporta noves idees als seus membres. Descobrirem què pensa el Dr Renart del recent paper publicat per la Complutense de Madrid i, per acabar, assistirem en directe a la presentació dels nous vestits oficials de la secció d’Identitat de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Granada. No deixarem, és clar, de donar un tomb per l’actualitat acadèmica del Món i visitarem els principals centres d’investigació per descobrir què han fet des del darrer butlletí -fa 3 hores-.

No cal dir que encara estem impactats per l’expulsió del Dr Piqué del SuperCongrés disputat aquest cap de setmana, quan els jurats van interpretar que les argumentacions i tesis de l’investigador barceloní no gaudien d’una base suficient de dades recopilades, així com assumien de manera injustificada relacions que encara s’havien de demostrar. “Un acte de fe” va escriure el jutge principal a l’acte d’expulsió de l’acadèmic català. Encara no tenim constància de si la direcció del centre d’investigació blaugrana presentarà alguna queixa o recurs. Imaginem que esperaran a que el Comitè d’ètica es pronunciï sobre si prendrà mesures disciplinàries davant del que es podria considerar una falta greu a la Raó.

Es despedeix la retransmissió recordant que tot està apunt per donar el tret de sortida al nou curs acadèmic, una temporada en la que esperem un cop més poder seguir de ben a prop els resultats en la investigació i la innovació dels nostres acadèmics en les diverses disciplines. El President del Govern i diverses autoritats assistiran a la jornada inaugural del curs 2015-2016 de la Universitat de Santiago, actual campiona del títol a l’Excel·lència Acadèmica. 

Res més lluny de la realitat. 

l’Optimista

Pere, el llop i la credibilitat institucional

Que ve el llop 1. Surt el representant polític de torn i ho diu sense embuts ni matisos, clar i contundent: ni abusos ni irregularitats en els procediments dels cossos de seguretat. Menteixen els que diuen el contrari. Una bona dosis de 4F i altres enregistraments de les càmeres del que s’esdevé en el si de les comissaries i tota aquesta seguretat amb la que enraona el polític cau en brutalment sobre la confiança de la ciutadania i l’esquinça.

espctacle

Que ve el llop 2. Una dona -a posteriori en descobrim d’altres- rep l’impacte d’una bola de goma i perd un ull. Un cop més el representant polític es mostra impertorbable: una pilota de goma? de la policia? Impossible! Ni tan sols hi havia agents disparant en aquells carrers. No titubeja, no dóna espai ni es dóna temps a si mateix per conèixer més detalls sobre les possibilitats que part del que s’ha esdevingut en aquella vaga pugui correspondre amb la versió de l’afectada. El vídeo registrat per testimonis i un jutge són suficients per tallar les ales d’unes paraules que el vent no podrà endur-se i cauran meteòricament sobre la credibilitat de l’institució.

Que ve el llop 3. Un venedor de carrer es precipita d’un edifici en una intervenció de la policia i mor. A qui li importa el que diu la policia, el polític i qualsevol autoritat. És difícil creure a en Pere després de tanta mentida vehement. I si no et pots creure l’autoritat, tot s’hi val. Qui vulgui es pot prendre la llibertat per especular sobre què ha passat, el qui i el com. Pot imaginar i reinventar per tal de donar xixa a la història i construir relats que poc o molt tinguin a veure amb un dels elements centrals de la qüestió: s’estan carregant l’institució.

Tothom pot entendre -crec- que ni la policia ni l’estat són perfectes, que poden haver-hi errors, accidents i que fins i tot quan es fan bé les coses poden ocórrer desgràcies. El que no es pot normalitzar de cap manera és una actitud encobridora i despòtica per part de les institucions. Que es creguin amb el dret de mentir i tergiversar fets amb l’única voluntat de construir una estètica d’infal·libilitat  entorn del poder.

És humà i inevitable que s’esdevinguin errors i es cometin actes reprovables en el si de les nostres institucions. El que la societat necessita no és viure en un núvol on tot aparenta funcionar de manera perfecte i mai s’erra. Necessita confiar que quan aquestes situacions arribin siguem prou madurs per acceptar-les i corregir-les. Que la institució sigui la primera interessada en assegurar-se que tot el que es fa compleixi les normes. 

l’Optimista

Un altre mòbil és possible

D’entrada haig de dir que personalment deturaria la producció mundial d’ordinadors, tauletes, mòbils i d’un bon reguitzell d’andròmines. I no perquè pensi que no són útils o que no permetin desenvolupar activitats ben pràctiques sinó perquè sincerament crec que el nivell de desenvolupament actual d’aquests trastos sobrepassa ara mateix en desmesura la nostra capacitat d’utilitzar-los en la totalitat de les seves capacitats. Són autèntiques naus interestel·lars i nosaltres no sortim de la ciutat. 

descarga (2)

Si ens dediquéssim a mantenir, reparar i a produir màquines amb voluntat de durabilitat no ens caldria seguir engreixant aquesta màquina de producció infernal que reparteix externalitats negatives a nivell mundial per tal de brindar petites grans dosis de plaer superficial als consumidors.

Dit això i partint de la base que el meu ideal seria prémer el botó STOP de la màquina, hi ha algunes alternatives en aquest mercat tecnològic que permeten satisfer els nostres impulsos cibernètics amb un grau de compromís social i ambiental que trobem a faltar a totes les empreses del sector. Fairphone és una iniciativa holandesa que basa la producció del seu model en intentar aportar elements transformadors en cadascuna de les passes del seu procés de producció. Des d’intentar incentivar un model de mineria en els països extractors que es desvinculi dels conflictes bèl·lics fins a dissenyar un model de telèfon que faciliti a l’usuari la possibilitat de reparar-se’l ell mateix.

També cal destacar que la producció d’aquests enginys no es fa de manera constant sinó que es va fabricant amb un sistema de comandes prèvies i amb produccions definides, evitant així entrar en el model en el que estem habituats en que les empreses dediquen esforços ingents en generar necessitats i impulsos de consum per tal de poder trobar destí a una cadena de producció que sembla il·limitada.

Tan de bo perspectives empresarials com aquesta vagin impregnant un sector que no pot seguir promovent el consum indiscriminat i un model productiu que no es fa responsable dels efectes nocius que genera en cadascuna de les seves fases arreu del Món.

l’Optimista

Construir no és urbanitzar

Si alguna cosa caracteritza la planificació urbanística de la nostra ciutat -Girona- és la manca d’uns criteris o de res que ens faci pensar que a l’hora de dibuixar les línies que esdevindrien carrers i places hi havia la voluntat de construir un lloc amb unes qualitats determinades. Com si la manera en que es dugués a terme aquest procés no afectaria en el tipus de relació o activitat que s’anirien produint entre els ciutadans i ciutadanes de la vila. Girona -amb comptades excepcions que confirmen la norma- és un cúmul d’edificis sense sentit o coherència estètica, de carrers que porten a on porten sense massa raó ni explicació. Als contorns en expansió de la ciutat, els blocs d’habitatges es combinen amb cases buides tapiades així com espectaculars construccions noves, també a mig omplir per cert. També hi ha parcs i jardins: els antics com la Devesa, tot i majestuosos, no sabem què fer-ne -algú recorda el procés participatiu?- i els nous costa de mantenir-los.

hortes

El resultat n’és un espai amb el que costa identificar-se. No és estrany que per una part important dels gironins sigui més fàcil identificar-se amb el Barri Vell de la ciutat que sí que gaudeix d’una coherència estètica a més d’acumular un bon grapat d’espais pensats justament per la trobada i la interrelació de persones: lliure de vehicles, llocs de consum, oferta cultural, etc. La meva percepció és que inclòs barris que per raons històriques -antics municipis-, amb trets urbanístics molt distintius o amb característiques demogràfiques particulars, els qual han gaudit d’un teixit veïnal organitzat i actiu viuen les dificultats per aglutinar gent sota un sentiment de pertinença. Barris cada cop més dormitoris i menys actius.

En la mesura en que cada dia les llars són pensades per aglutinar-hi més activitats i tecnologies, els espais públics queden poc a poc relegats a circuits de trànsit, de circulació, entre uns i altres àmbits particulars, domèstics o comercials. Procés amanit amb l’afició generalitzada de les administracións locals a redactar normatives i ordenances clarament orientades a protegir -no sabem ben bé de què- als particulars, ja sigui de possibles molèsties ocasionades per els activitats al carrer o restringint els usos que s’hi poden fer -p.e. menjar i beure- i condicionant-los en l’àmbit dels locals o llars.

I si comencéssim a abandonar aquesta concepció que redueix casa nostra a l’immoble en el que vivim? Que tot aquest esforç que es dedica dissenyar com haurien de ser les llars per ser més accessibles, eficients energèticament, pràctiques i adaptables a les necessitats de les persones que hi viuran, comencés a aplicar-se a la planificació de les ciutats.

La ciutat és molt més que el cúmul d’habitatges, serveis i infraestructures. És tota una projecció de possibilitats, potencialitats i límits. Una projecció on el poder públic no pot declarar-se neutral, doncs això només implica deixar-la a mans d’aquells qui tenen accés al mitjans per edificar i generar beneficis d’aquest procés. Necessitem un urbanisme que des del plànol ens convidi a construir la ciutat que volem.

l’Optimista

Sonoritats vénen del sud

València és més que Ska i gralles. Ho vam viure a través d’Aspencat l’estiu passat, llavors fora la seva barreja de ritmes jamaicans amb tota la intensitat i potència de les vibracions que sacsegen els electrosons de la nit urbana. Enguany, és el torn de Zoo Posse: qui creia saber el que era el hip hop? 

photo

Per molt que ens empenyem en inventar etiquetes, en segmentar i posar fronteres mentals al que és i no és, a l’estil i al gènere musical. Encara que ens hi encaparrem no hi ha manera humana de frenar el mestissatge i les danses rituals d’aparellament entre uns i altres ritmes. Tard o d’hora havia d’ocórrer i vaja com ho ha fet. Quan alguns encara estàvem atrapats entre les mixtures de ritmes carnavalescs, llatins i rockers -per posar alguns dels ingredients de les darreres combinacions- des del País Valencià ens arriba tota una sacsejada sonora amb dos grans representants emergents: Aspencat i Zoo Posse.

Dels primers en parlàvem en una crònica d’un dels seus concerts a La Mirona. Dels segons costa no parlar-ne després de la bomba que van llençar a la Festa Major de Caldes de Malavella. “Diga’m què és el que no es pot barrejar i ho faré”, sembla la màxima d’aquest projecte musical que tot just treu el cap i que ha sintonitzat de manera precisa amb el batec musical d’un públic eminentment jove. Dona’m lletres combatives, rap, melodies jamaicanes, tralla rockera  i, sí, no t’ho guardis, amaneixeu amb una bona sacsejada de dub step i tot el que els sintetitzadors i altres elements electrònics puguin oferir-me. I per descomptat, amb la calma i bon rollet… avui ja passe del drama, l’autocompassió és una condemna.

Llarga vida a aquests corrents que no deixen de brindar-nos que la dimensió cultural catalana va molt més enllà de les delimitacions administratives, que la música no entèn d’estats, oceans ni muntanyes, de pobles ni ciutats. Ella corre i flueix salvatge i llibertina, abraçant-se a tot aquell estímul i ritme que li permeti mantenir-se jove i viva.

l’Optimista