Benvinguts a la democràcia

Cada vegada que algun representant de la monarquia, el gobierno, “españolistos” tertulians… parla neix un independentista. Aquesta és una afirmació que molta gent de la branca catalanista-independentista ha fet seva al llarg dels últims anys, assumint que aquest tipus d’intervencions ajudaven a despertar en els indecisos del SíSí el bri de convenciment que els feia falta. Assumint també, des d’una arrogància de grup que desatén completament la diversitat real del país, que l’excés de confiança, l’abús mediàtic per part de les tendències independentistes i la subrepresentació dels no-independentistes en els anàlisis i els discursos no podria reproduir el mateix efecte sobre els indecisos en la direcció del No.

És a dir, cada vegada que JxSí sortia amb la cara de suficiència i prepotència a dir que era obvi que tenien la raó, naixia un votant de C’s i contenia la fuga de vots del PSC. Semblaria que polaritzar i intensificar el discurs no ha generat noves adhesions sinó que despertat la necessitat de mobilitzar-se en certes opinions i idees que fins ara restaven subrepresentades en els mitjans i opinòlegs en general. Especialment en el cas del PSC, penso que el gran mèrit que resisteixin amb un resultat prou bo és més de Mas i companyia que del propi partit dels socialistes.

Això nega que la opció amb més representació -i amb diferència- al Parlament és la JxSí? No, han arrasat. Nega que sumant la CUP hi ha majoria d’escons independentistes? No. Ara bé, personalment, el resultat d’aquestes eleccions no és ni molt menys un mandat clar i fort cap a la declaració d’independència immediata sinó un demanda clara de consens, de diàleg, d’integració. Entre ESP-CAT? No, entre els polítics catalans. L’increment de C’s és un clar canvi a les files del No, és un rebuig clar a la interlocució i representació exercida pel PP i una aposta per noves figures manque a alguns ens generi úlceres-.

Segurament mai hi ha hagut en el Parlament del Catalunya una foto tan clara i representativa de la realitat del país (això no vol dir que encara hi hagi fantasmes com la gent migrada sense drets, per dir-ne algun). Així que ara és el moment que els representants facin allò que els pertoca: parlar, negociar, intermediar entre els diversos interessos de la societat. I tant de bo, des de certs espais pro independència es deixi d’una vegada per totes aquesta pretesa superioritat moral i intel·lectual, aquesta arrogància fonamentada en una visió homogènia i tancada del país en el que vivim, i entenguin que polaritzar el discurs no genera consensos.

La Catalunya real no estava ni a la Meridiana ni al sofà mirant la tv, s’ha expressat a les urnes i ara és al Parlament. Benvinguts a la democràcia parlamentària.

 

l’Optimista

 

Anuncis

Consideracions refugiades

A Europa sembla que hi ha lloc pels refugiats que entren per l’est del continent, fugint de la guerra, a peu, en massa, atropellant tot intent de fre policial, a les bones o a les males, retransmesos des de primera línia pels mitjans del Món, convertits en el plat especial dels menús televisius i mediàtics de totes els llars d’un continent que es creu tan superior i civilitzat que quan li pessiguen la fibra i insinuen la seva barbàrie sobrereacciona de manera salvatge.

Sembla que a Europa no hi tenen lloc els que arriben pel mar, des del sud, fugint de conflictes, pobresa miserable, màfies, dictadures i regnes. Aquests no necessiten refugi ni asil, venen perquè volen, perquè es pensen que es viu molt bé a aquí. Aquests no mereixen la nostra solidaritat. A ells no se’ls retransmet en viu i en directe quan clamen “No camp!” i acaben als CIE’s oblidats, vomitats als carrers de les nostres ciutats i pobles, atrapats, en un territori que no els reconeix cap bri de dignitat.

pbulla

Sembla que a Espanya no hi ha lloc per les víctimes dels abusos dels bancs, els oligopolis i d’un sistema especialitzat en accentuar la pobresa mentre parla de creixement. Que la gent que no té on dormir perquè la consigna implícita és no-money, no-right. I els diners són coses de pocs, i els drets de menys. Sembla que els seus ciutadans sí que estan disposats a refugiar als primers i a oferir-los tot a aquells qui fugen de la barbàrie. Com si els nostres carrers no transpiressin aquesta pudor a injustícia cada dia, a necessitat. Encara que en aquest cas sembla que els digestors oficials de pensaments defequen missatges meritocràtics: si estan en tal o qual situació precària és perquè no han fet prou, perquè es van equivocar i… s’han de fer responsables.

Si per alguna cosa serveixen les crisis o les altes tensions és per extremar i fer més visibles que mai les contradiccions i la hipocresia del nostre dia a dia. Com si realitats com les televisades a les fronteres d’Hongria no tinguessin res a veure amb els manters senegalesos o les pasteres mediterrànies.

Així com la crisis hipotecària va mostrar la perversitat dels bancs i de la bombolla immobiliària disfressada de creixement econòmic, la crisis dels refugiats està permetent veure amb un punt més d’intensitat els efectes de les relacions internacionals, del realisme polític que fa temps que ha apartat l’esperit de la cooperació que haurien d’encarnar les Nacions Unides.

Tant de bo aquest cop, a més d’eriçar els pèls de les nostres carns, aquesta sacsejada servís per intentar transformar una realitat que aviat ferirà quelcom més que les nostres sensibilitats. 

l’Optimista

El vianant kamikaze

És igual el vehicle que utilitzis o la via a través de la qual circulis. De fet, no importa si utilitzes algun tipus de mitjà de transport doncs caminant pel carrer també en pots ser víctima. Que no et distregui ni et confongui el seu aspecte, res és el que sembla quan et trobes a punt de creuar-te amb un d’aquests subjectes. A vegades es camuflen d’adolescent despistat que no aixeca el cap, ja sigui perquè l’absorbeix la pantalla del seu mòbil o simplement perquè la pubertat l’hi impedeix. A voltes, la disfressa ens porta descobrir-los en forma d’adults casuals, sols o en grup, arrossegant -o arrossegats per- un gos.

Carrers plens de gen

Mai saps quina fila poden fer però hi són, sempre hi són. Que no? I tant! Els has vist quan sobtadament travessen el carril bici sense mirar i t’obliguen a prendre el manillar amb força, quan els veus caminar xino-xano pel mig de la carretera com si hi hagués un semàfor i no, no hi és. I es giren, et veuen, et miren i ni s’immuten. Busquen el xoc, provocativament. Amb el temps han anat evolucionant les seves estratègies i veient que encara eren esquivables porten diferents accessoris per enredar-te: Corretges extensibles pels seus animals, sensors que els permeten canviar de direcció quan intueixen el teu canvi de rumb, frenada en sec… per citar-ne alguns.

Sí, són ells: els vianants kamikazes. No saps ben bé si és que s’excedeixen amb el concepte de prioritat de pas o si tenen intenció de cobrar alguna assegurança de vida. O potser, qui sap, estem arribant a tal punt d’individualització que realment estem començant a creure i a integrar que estem sols, que no hi ha ningú més que un mateix i que tot ha d’anar en funció d’aquest. O pel contrari, davant de la esfereïdora soledat i incomunicació no trobem altre solució que abocar-se a l’impacte per tal de contactar, de manera forçada, amb d’altres humans. 

Especulacions diverses a part, tot plegat el porta a un a pensar sobre com dimonis alguns creuen que es pot esperar que les persones circulin a dins dels seus vehicles -siguin quins siguin- de manera atenta i precisa. Com esperar-ho, quan ni tan sols som capaços de passejar pels nostres carrers sense posar el nostre físic -i el dels altres- en risc. I això que quan caminem no hem de controlar més que les nostres cames, ni pedals, ni frens, ni canvis, ni retrovisors o acceleradors.

Així doncs, imagineu què s’esdevé quan col·loques a un vianant kamikaze al volant de qualsevol vehicle.

l’Optimista

En quin Món vius?

Hi ha dies, per no dir tots, en que un es lleva i no té molt clar quin és el Món que l’envolta. Si llegeixes els diaris, o encara més dramàticament si caus en la temptació d’encendre la televisió, pots quedar commocionat durant hores amb tota la degradació, sang, fetge i destrucció que hi pots trobar. El Món en flames, els poderosos impunes i els pobres a pedrades i trets entre ells. Depèn del mitjà pot variar una mica l’orientació i el subratllats dels conceptes clau de cada notícia, però en general tot fa pudor a socarrim.

SCAN0001

Nosaltres mateixos no restem exempts d’aquesta mena de sumatori de realitats paral·leles. No només s’esdevenen a través dels altaveus mediàtics sinó que entre les persones amb les que convivim sovint sembla que no toquem el mateix sòl amb la planta dels nostres peus. Un fet que ens il·lusiona pot desencadenar tot un seguit de mostres de rebuig, així com idees i successos que ens molesten són motiu de gaudi i passió per d’altres. I no pot deixar de resultar-me curiós que davant tot aquest ventall d’exemples que a diari ens ensenyen que podem interpretar tot el que ens circumda de diverses maneres, alguns encara s’esforcin en defensar de manera ferotge la seva visió. Fins al punt, que adonar-se una i altra vegada que hi ha gent que no veu el Món de la mateixa forma els sulfura i fereix.

És com si davant del dibuix d’un nen de cinc anys ens enfurisméssim en descobrir que l’infant no ha plasmat allò que jo voldria de la meva figura. Com si davant de la cara somrient i els cordons ben lligats d’unes bambes de futbol amb un tacs de quinze centímetres preferís horroritzar-me per tenir un tronc desproporcionat i una papada de gripau.

No estaria de més que algun dia féssim l’exercici i l’esforç d’escoltar i atendre el que expressa el nostre entorn sense enquistar-nos en destacar que això o allò no coincideix amb el que nosaltres esprem, percebem i creiem. Potser per una estona arribaríem a comprendre una mica de què va tot això de viure en un Món inevitablement compartit amb d’altres persones i éssers vius. I encara que habitualment ens neguem la possibilitat d’acceptar aquesta realitat tant variada, qui sap si així, aconseguiríem apreciar aquelles diferències que ens fan diversos i que permeten que siguis com siguis, trobis el teu Món en el de tothom.

l’Optimista