Consum Responsable

conresp

Anuncis

Els grans tocaven al xic

Hi ha diverses maneres de mesurar la importància o el talent d’un grup de música, així com de la majoria de propostes artístiques en general. Algú diria que en faríem prou emprant determinades dades quantitatives: nombre d’espectadors en els concerts, nombre de vendes, volum de gorres, samarretes i elements diversos de promoció, seguidores al Facebook, etc.

Seguint aquesta perspectiva i comparant els resultats amb la majoria de bandes que han ocupat i ocuparan els escenaris principals de la Festa Major de Girona d’enguany no hi ha cap dubte: Sense Sal és un grup petit.

Imatge del web del Sense Sal (Javier Fernández Díaz)

Imatge del web del Sense Sal (Javier Fernández Díaz)

Ara bé, hi ha d’altres aspectes que tot aquest reguitzell de dades aparents no podran ocultar: la capacitat d’endreçar un exèrcit d’instruments i veus i aconseguir que el resultat sigui un so únic i amalgamat, sense estralls ni excessos sonors, unes lletres carregades d’històries i escenes ben vives, el talent per sortir a les fredors de la plaça gironina amb escassos 30 minuts i transmetre sense compassió la millor de les vibracions, enèrgiques i coreografiades, amb força per moure un estadi sencer i, de moment, programats per formar part de la graella petita de la Festa Major de Sant Narcís.

Feia temps que alguns, per ara pocs, esperàvem que aquesta troup de Terrassa ens vingués a visitar a les ribes de l’Onyar. Esperem que l’actuació d’aquest diumenge a l’escenari Enderrock no sigui més que un tastet breu que els porti a pròximes visites, més freqüents i aquest cop amb la durada i el públic que ens permeti no haver de mencionar les fredors de l’ambient gironí.

Encara que molts no ho sabien i alguns ni s’ho imaginaven quan van arribar, ahir, els grans tocaven a l’escenari xic. 

l’Optimista

L’Illa de Formentera

Les imatges i impressions que circulen pel nostre imaginari cada vegada que parlen i parlem de la ciutat de Girona són clares: la Catedral majestuosa sobre el Barri Vell, la seva façana ben polida i el seu entorn a la falda que l’acompanya de manera elegant i empedrada. La llamborda, el riu i la tranquil·litat com a senyes d’identitat. 

IMG_20151022_112956

Girona no és la Força, Girona és l’Illa de Formentera. I no ho dic pensant en l’arxipèlag balear sinó en el barri de Pont Major. Al llarg d’aquests set-cents metres que travessen longitudinalment gran part d’aquest barri de la ciutat s’hi troben molts més elements que la representen que en els puja-i-baixes del Call.

Sortint caminant des dels murs de l’antic centre dels Salesians, i actual IES Narcís Xifra, fins a topar amb els Blocs Sindicals descobrim molt del que han estat les línies mestres de la Girona que s’ha conformat al llarg de els darreres dècades. En aquest breu viatge passem per diverses sensacions. Des de la nostàlgia que desprèn un edifici imponent com el dels Salesians, fins a l’estranyesa que emana de la localització del centre formal –centre cívic, biblioteca pública, etc- en el que per història representa el nucli del barri però que en l’actualitat no és més que un dels extrems d’aquest.

La confusió és el principal tret que acompanyen les passes per l’Illa de Formentera. Confusió en descobrir els buits em forma de cases o solars abandonats, en adonar-se que la trama urbana m’allunya de la resta del veïnat interposant grans àrees industrials i desolades entre els diferents nuclis d’habitatges, en observar com la construcció d’uns blocs d’habitatges de manera insensata pot generar per si sola l’aïllament d’un espai com els Blocs Sindicals. L’Illa de Formentera ens recorda la manca de planificació per part de les institucions, així com la falta de previsió i de diagnòstic –o la desatenció d’aquest- a l’hora d’enfocar l’estructuració i vertebració d’un barri com a tal i com a membre de la ciutat. El carrer ens manifesta que l’actuació descoordinada només genera espais difícils d’habitar i on les relacions socials, humanes i econòmiques queden dificultades de manera física i estructural.

L’Illa de Formentera és present arreu de la ciutat, no és només un bolet en un racó segregat de la vila al que ningú fa cas. Potser ha arribat l’hora que acceptem aquesta realitat tan gironina i deixem d’ensomniar-nos amb les llambordes i la mirades curioses al peu de la Catedral cercant a Josafat.

l’Optimista