Que n’aprenguin

L’esdevingut en la darrera Assemblea Nacional de la CUP difícilment es llegirà en aquest sentit, probablement tot el contrari. Segurament, en la línia del que s’ha anat relatant des de diversos mitjans de comunicació, s’esgrimirà que la Candidatura és un autèntic destructor de la democràcia en intentar defensar la seva posició davant d’una altra amb molta més representació electoral. Encara que personalment opino en un sentit contrari.

El procés de gestió política que està proposant darrerament la CUP delata la insuficiència democràtica de la resta de l’arc parlamentari de tal manera que els ofèn: Dir, intentar fer el que vas dir, revisar-ho i tornar a decidir, en viu i en directe, al límit de l’exhibicionisme polític.

militancia

A què esperen tots aquests partits que s’omplen la boca de democràcia, de transparència i de llibertat? A veure qui s’atreveix a obrir un procés d’aquest estil en el seu si? Ja m’agradaria veure els quadres de CDC i ERC obrint un escenari d’alternatives en la que aparegués apartar a Mas de la Presidència i que els militants d’aquestes forces ho valoressin i votessin. I de pas, ja que han presumit tant de partit que inclou a la societat civíl que també proposin la qüestió a Omnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

Tant de bo, en comptes de tanta befa i de tantes mirades per sobre l’espatlla a la CUP, la resta de partits baixessin del pedestal. Que el que no puguin desencallar els representants parlamentaris ho desencallin les bases… si és que en tenen clar. Que no és el mateix sumar votants que militants que donin múscul a l’organització.

Sigui com sigui, seria meravellós que en comptes de tornar a obrir un cicle d’acusacions múltiples i variades, de retrets i menyspreus es prengués nota del que aquestes setmanes estan proposant la CUP. Més enllà de les assemblees i l’orientació de les decisions, hem tingut l’oportunitat de viure i rebre una autèntica invitació a una altra manera de gestionar la democràcia representativa. Una invitació que promou la necessitat de gaudir d’unes bases implicades i mobilitzades capaces d’acompanyar, criticar i reforçar el mandat electoral, així com insuflar d’energia i legitimitat a qui ocupi la cadira durant la taula de negociació.

La CUP està injectant una bona dosis de democràcia al sistema polític català. Que n’aprenguin.

 

l’Optimista

Anuncis

No m’és igual

No, no mentiré, no diré que m’és igual o que no m’importa. No m’és indiferent el teu país d’origen ni la teva cultura. No me la suden ni el color dels teus cabells ni de la teva pell, al contrari, m’encurioseixen. A vegades m’agrada i sovint també penso que no et queden bé i que prefereixo el color caoba. M’hi fixo i estic atent, a les teves idees, a la força de les teves paraules i a la durada dels teus silencis. A voltes les cremaria de fàstic, com en d’altres ocasions fan que se m’escapi aquell somriure tonto que delata la meva admiració i estima.

No ho puc negar, no m’és igual que siguis jove, adult o gran. No et sento de la mateixa manera, no et rebo de manera indistinta per molt que adori reivindicar la persona i el seu valor incondicional. M’afecta, des d’abans de coneixe’t i fins i tot des de molt abans de  posar-li cara, veu i olor a aquests mots.

Com tampoc em deixa ni fred ni calent que siguis home, dona o qualsevol altra identitat sexual més enllà d’aquesta dicotomia. Així com tampoc puc negar que m’afecta de diverses maneres que tinguis una o altra orientació sexual. En totes i cadascuna de les etiquetes que giren entorn aquestes relacions i identitats no puc més que notar la influència del sexisme a través de la meva mirada, del meu pensament i les meves emocions.

M’importa, que et quedi clar. M’importa que siguis i puguis ser, que et mostris, que em provoquis i m’estimulis. M’importa que siguis com jo, així com vull que em contrastis i contraposis. Necessito que siguis tan diferent i divers com vulguis, encara que sigui només per recordar que no sóc com tu i que m’agradaria que fos important per tu com jo vull ser.

l’Optimista

 

Albiol, el multicultural

Ja no em sorprenen ni escandalitzen especialment les embranzides testosteròniques de personatges com Albiol. Em segueixen sorprenent, però, la manca de mitjans de comunicació amb ganes de mostrar les vergonyes intel·lectuals dels nostres polítics. En aquest cas, a la primera ocasió, acte públic o roda de premsa que el parlamentari català aparegués tindria una única pregunta: vostè em podria definir multiculturalisme? Crec que en l’intent de donar-hi resposta ja en faríem prou per avaluar la consistència de la seva opinió.

I posats a preguntar, no estaria de més que algú li plantegés explícitament un escenari com el que desitja en el nostre país i què li semblaria que se’l convidés a marxar a un altre país on es pensés com ell. Que algú li recordés que gràcies a que hi ha un mínim de reconeixement de la diversitat de pensament a la nostra societat alguns hem d’escoltar les seves opinions encara que ens pesi. Les opinions, d’una força política i d’un grup que representen una clara minoria en el nostre Parlament.

Potser aconseguiríem que es bellugués alguna neurona si per uns instants algú li fes entendre que és gràcies a aquest grau de respecte als diferents pensaments i cultures el que permet que per ser com és, la majoria del nostre país no el convidi a marxar. Si entengués mínimament algunes de les afirmacions que sosté, comprendria que ell no és més que una minoria cultural i identitària, i que sense els valors que ell rebutja estaria a la presó o en un vaixell camí de l’Illa del Racisme i la Xenofòbia.

Allà es podrà reunir i fer unes partides al dominó amb totes aquelles persones que avui financen i fan tot el possible per combatre i destruir tot allò que és diferent i no vol ser assimilat. 

l’Optimista

 

La majoria silenciosa

Després de tants anys de (maleït)procés i encara seguim repetint una i altra vegada els tics de mirallombrígols. És relativament comprensible que a dia d’avui encara cogui, i molt, el fluix resultat electoral de Junts pel Sí tenint present la expectativa creada al voltant del que havia d’esdevenir la combinació definitiva: CDC+ERC+Òmnium+ANC. És raonable que encara hi hagin molts orgulls ferits veient com havent passat els darrers anys ridiculitzant a la majoria silenciosaaquesta va, vota i et recorda que sou molts però no suficients. Quina meravella la democràcia parlamentària.

El que ja és preocupant és veure com tan a nivell de partits com dels mitjans seguim atrapats en el nostre melic. Entenent per nostre el que col·loca al centre de les prioritats la qüestió nacional catalana -per dir-ho d’alguna manera-. Que si uns només són 10 i els altres 62, etc. I al final, d’aquella coalició definitiva només s’escolten els de sempre, convergents, empipats, enrocats i amb la testosterona aflorant per tots costats (Homs i Mas-Colell desatados). Però més enllà de llençar la pregunta: On és ERC? Que ja que hi som la posem sobre la taula, la qüestió és, seguirem ocultant els 63 escons restants? 

Els límits d’un possible acord entre la CUP i JxSí ens han quedat clars. Explorar els altres representants polítics és tan estrany? Donar veu a l’oposició i a la resta de partits no seria un acte lògic en un context parlamentari? Cal seguir intensificant aquest tipus de relacions sectàries en el bàndol independentista on el que no es deixa de transmetre és que volen és posar-se d’acord i passar per sobre de la resta del Parlament? Alguns pensaran que mentre uns i altres van dient que el que interessa és eixamplar l’independentisme això és el que arriba, però mentre diuen això posen terminis i agreugen el discurs. La conciliació no es respira per enlloc.  

Com ja escrivia en aquest blog després de les eleccions, és una necessitat eixordadora que l’independentisme entengui que la realitat del país és la que hi ha al Parlament i que s’hi ha de negociar. Em sembla una visió poc democràtica del país que volem construir cercar una majoria suficient per passar com a una roda de molí per sobre de la resta de forces de l’arc, i més, sabent que en l’eix nacional els resultats són tan ajustats.

Alguns pensaran que ara és l’hora i que no es pot perdre aquesta oportunitat. Potser aferrant-nos a aquest tren el que perdrem és la possibilitat de construir un consens ampli que legitimi i aculli àmpliament la diversitat identitària del nostre país. Què ha de prevaldre, construir el país que vol la majoria o un país per tothom?

l’Optimista

Mas, l’afortunat.

Artur Mas és d’aquella gent ben afortunada. Que consti que no ho dic en referència als diners que tingui i pugui tenir en comptes bancaris, empreses o sota el matalàs a casa, com tampoc ho dic pensant en la seva possible sort en les relacions afectives o el seu estat de salut. De fet, no en tinc ni idea de com li van les coses en aquest sentit. Per altra banda, cada dia em sorprèn més el do d’aquest personatge. 

Des del dia en que Artur Mas – i el seu partit- va decidir que l’independentisme havia de ser l’eix sobre el que classificar totes i cadascuna de les forces polítiques de l’àmbit català tot han estat pals pels seus. Si Mas no hagués emprès aquella campanya (fatídica) i anticipada sota l’estelada… Resulta difícil saber què hauria esdevingut. El que sabem és que des de llavors CiU ha acabat perdent la iU -tampoc cal fer-ne un drama- i el seu pes electoral ha iniciat un clar declivi amb un missatge clar: si el tema és Catalunya independent, CDC no és una opció de fiar i necessita de partits més radicals en aquest sentit que l’acompanyin. 

Fins arribar al punt que en els darrers comicis acabes per amagar-te en el quart lloc de la llista i buscant algú que es foguegi durant la campanya amb tothom. Que algú em digui en quin moment algú que s’identifica com a eixamplador del procés prefereixi ocupar la segona línia per no haver d’exposar-se. Si ets un referent positiu vols que tothom et tingui present, oi? Busques que tothom vegi a tota hora quin lloc ocupes i quin és el teu rol de lideratge.

Tot i així, tot i la pèrdua de vots, tot i els pals que van i venen des de Madrid davant la traïció d’aquell partit que sempre havia negociat amistós amb ells, tot i haver decidit baixar el cap al llarg de la campanya electoral i tot i haver tret un resultat per sota de les expectatives marcades, Mas encara és considerat imprescindible. Mas és aquest do, aquesta flor immensa, aquesta habilitat fascinadora de vendre allò que mai has fet o tingut. Mas és la capacitat de convèncer sigui com sigui que ell és la clau, és la peça única que ha canalitzat els anhels de la ciutadania, i fer-ho, sense poder esgrimir cap dada sobre el seu paper en aquest suposat procés unificador en el que l’únic que sabem és que no ha mantingut cap vincle integrador o de negociació amb ningú. Ni a Madrid, ni a Catalunya.

Mas és l’afortunat aquell que sempre és defensat i promogut, tot i que encara és hora que demostri alguna de les habilitats que diu posseir.

l’Optimista