La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s