Mas, l’afortunat.

Artur Mas és d’aquella gent ben afortunada. Que consti que no ho dic en referència als diners que tingui i pugui tenir en comptes bancaris, empreses o sota el matalàs a casa, com tampoc ho dic pensant en la seva possible sort en les relacions afectives o el seu estat de salut. De fet, no en tinc ni idea de com li van les coses en aquest sentit. Per altra banda, cada dia em sorprèn més el do d’aquest personatge. 

Des del dia en que Artur Mas – i el seu partit- va decidir que l’independentisme havia de ser l’eix sobre el que classificar totes i cadascuna de les forces polítiques de l’àmbit català tot han estat pals pels seus. Si Mas no hagués emprès aquella campanya (fatídica) i anticipada sota l’estelada… Resulta difícil saber què hauria esdevingut. El que sabem és que des de llavors CiU ha acabat perdent la iU -tampoc cal fer-ne un drama- i el seu pes electoral ha iniciat un clar declivi amb un missatge clar: si el tema és Catalunya independent, CDC no és una opció de fiar i necessita de partits més radicals en aquest sentit que l’acompanyin. 

Fins arribar al punt que en els darrers comicis acabes per amagar-te en el quart lloc de la llista i buscant algú que es foguegi durant la campanya amb tothom. Que algú em digui en quin moment algú que s’identifica com a eixamplador del procés prefereixi ocupar la segona línia per no haver d’exposar-se. Si ets un referent positiu vols que tothom et tingui present, oi? Busques que tothom vegi a tota hora quin lloc ocupes i quin és el teu rol de lideratge.

Tot i així, tot i la pèrdua de vots, tot i els pals que van i venen des de Madrid davant la traïció d’aquell partit que sempre havia negociat amistós amb ells, tot i haver decidit baixar el cap al llarg de la campanya electoral i tot i haver tret un resultat per sota de les expectatives marcades, Mas encara és considerat imprescindible. Mas és aquest do, aquesta flor immensa, aquesta habilitat fascinadora de vendre allò que mai has fet o tingut. Mas és la capacitat de convèncer sigui com sigui que ell és la clau, és la peça única que ha canalitzat els anhels de la ciutadania, i fer-ho, sense poder esgrimir cap dada sobre el seu paper en aquest suposat procés unificador en el que l’únic que sabem és que no ha mantingut cap vincle integrador o de negociació amb ningú. Ni a Madrid, ni a Catalunya.

Mas és l’afortunat aquell que sempre és defensat i promogut, tot i que encara és hora que demostri alguna de les habilitats que diu posseir.

l’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s