El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista

Anuncis

El patrimoni comú

L’encadenament d’eleccions i les vergonyes del maleït “procés” ens han revelat algunes semblances inesperades, aquí us presento les 5 que més se’m repeteixen:

  1. La Caverna com a patrimoni compartit. Els últims esdeveniments “processístics” han posat de relleu una troup de mitjans de comunicació descaradament interessats i incapaços de mostrar un país més enllà dels seus interessos.
  2. Follow the leader, leader… Si el/la trobes. Les successives campanyes electorals i el seguiment i reaccions dels diversos aconteixements del nostre dia a dia, han mostrat de manera contundent la manca de veus que gaudeixin de reconeixement social. Ens hem enquistat o hi ha veus que no troben per on emergir?
  3. Fòbia a la pluralitat. Amb dos resultats electorals caracteritzats per la presentació d’un Parlament divers, l’exigència a negociar i pactar ha fet saltar les alarmes de mitjans i dels relats polítics que bramen INGOVERNABLEEES!!
  4. Les coses importants… Quan? Encara és hora que algú parli de com es reverteix la situació de crisis social i ambiental que arrosseguem… Alguna proposta, si us plau, més enllà de promeses gratuïtes i incomplibles?
  5. La cinquena es posa per arrodonir que queda més finet. Serveixi, a mode de conclusió: mai hauríem pensat que tantes tensions dispersadores podrien mostrar-nos amb tanta claredat l’existència d’um patrimoni comú.

l’Optimista

El món és allò que…

No cal ser un gran fan de la piràmide de Maslow per percebre que hi ha certes necessitats més importants que d’altres pel desenvolupament de la vida. No és necessari dedicar gaire a temps a divagar i reflexionar sobre alguns elements fonamentals de la nostra existència. Quants minuts podries viure sense aire? quants dies resistiries sense aigua potable? Què importa produir energia o ginys de qualsevol mena si l’aire que respirem està contaminat i ens emmalalteix? Què importen els avenços de la medicina, el coneixement o la política si l’aigua segueix esdevenint l’element que utilitzem per transportar i patir el destí dels nostres residus?

images

Tenint present la rellevància d’aquests dos elements, i donada la constatada i descrita degradació de la seva qualitat en el nostre entorn, com poden seguir ocupant un espai tan marginal en l’agenda política, social i mediàtica dels nostres dies? 

Quin és el pes de les notícies, accions i polítiques públiques relacionades amb l’atenció directa per la millora d’aquests recursos en el darrer any? Quin lloc ocupen en comparació a aspectes relacionats amb les negociacions polítiques, en qüestions institucionals i verborrea supèrflua sobre qualsevol tema?

Després d’haver viscut de manera consecutiva i sense treva tres eleccions en els diferent nivells de l’Estat, esgarrifa adonar-se que en l’ordre de prioritats, tot el que ens ocupa i preocupa del món en el que vivim té un pes minúscul en l’ordre de les necessitats primordials.

Parafrasejant a John Lennon el món és allò que ens carreguem mentre ens ocupem d’altres coses.

l’Optimista

20D: un vot de confiança

Fragmentació, ingovernabilitat, inestabilitat, impossibilitat i un llarg etcètera de substantius i qualificatius carregats de connotacions negatives en relació a la diversitat i a la falta d’un bloc majoritari desborden les cròniques, columnes, articles i ones radiotelevisives del dia d’avui. “Tothom ha perdut”, deia aquest matí la veu més escoltada a Catalunya, i per molts, o potser només pels mitjans i pels protagonistes de la política espanyola dels darrers temps, això és negatiu.

Resulta interessant observar la reacció, tenyida de por i cert conservadorisme, dels mitjans de comunicació. Segurament, és la darrera mostra d’una democràcia mal acostumada a un bipartidisme que la pervertia a cop de majories absolutes. Majories les quals, han diluït sense pudor la separació de poders sense miraments. Sense cap mena de dubte, l’única certesa que hi ha després d’aquestes eleccions és que no n’hi ha cap. Ja no serveix de res mirar cap al passat i cercar en anteriors episodis quina pot esdevenir la línia d’actuació. Calen noves estratègies i aquest és, segurament, el gran repte de la legislatura: com articular un projecte polític amb 4 partits grans que no en faran prou amb si mateixos -en principi-.

elecciones

Personalment em sembla el millor dels escenaris possibles. Després d’una majoria aclaparadora, no hi ha millor resposta que un increment de la participació electoral per reforçar les institucions després d’un mandat caracteritzat per la gestió de la crisis, les polítiques d’austeritat i la clivella territorial. Un mandat amb un missatge clar: diàleg. Seria precipitat llegir una condemna clara a les polítiques del govern sortint o un rebuig/enfortiment de les tendències descentralitzadores de l’estat. El que en resta ben nítid és que el país ha optat per expressar-se, participar i confiar en el sistema parlamentari, exigint a aquest que exerceixi el seu paper representatiu.

Molt lleugerament algunes veus parlen i especulen sobre una nova convocatòria d’eleccions per manca d’acord. Tant a Catalunya com a Espanya em semblaria el pitjor dels futurs. És sa i de merescut reconeixement que la ciutadania reforci la via electoral per expressar-se, després d’un període marcat per grans mobilitzacions ciutadanes i per l’accentuació de la percepció que l’Estat i la democràcia ja no poden donar respostes a les necessitats de la gent. Convocar eleccions anticipades seria infringir un cop molt dolorós que no faria més que atiar intensament el foc de la desafecció democràtica. 

Els posicionaments inamovibles i enquistats han d’expulsar-se del Parlament, ara és l’hora de les negociacions i el moment en què els partits i representants facin el que els pertoca: arribar a acords amb la força i el pes que la ciutadania els ha encomanat. Després d’anys farcits de notícies relacionades amb la corrupció i les clavegueres del sistema parlamentari i de partits espanyol, aquest 20D pren el caràcter d’un vot de confiança. Una oportunitat per demostrar que el sistema, tot i imperfecte, pot funcionar. Estaran a l’alçada? 

l’Optimista

Caldos de cultiu

Aquest matí els mitjans en van plens: un adolescent colpeja amb un directe d’esquerra brutal la cara del President del Govern espanyol. Com no podia ser d’una altra manera, tothom ha agafat el manual de respostes automàtiques i ha condemnat incondicionalment l’agressió.

Fins a la condemna i el rebuig el manual és ben clar: No, no i no. La violència -només la física cal especificar- resta condemnada incondicionalment. Ara bé, el que ja no trobem de manera tan òbvia en el llibret d’estil ni en les valoracions en calent dels mitjans de comunicació és com emmarquem aquest acte i quines són les connexions que establim entre ell i la situació social del país en el que vivim. De fet, les primeres reflexions denoten molt d’automatisme i poc d’aprofundiment: que si això és fruit d’un caldo que es porta cuinant des de fa temps, que si els escratches, que si l’extrema esquerra, que si l’actitud d’un líder polític en un “debat” televisiu, etc. Com a elements conjunturals i de caràcter lleu només dir que era membre d’un grup de supporters de futbol de la seva ciutat i que va ser expulsat d’un cole pijo.   Però que quedi clar, ni el futbol ni la classe social a la que pertany tenen res a veure en que opti per una conducta violenta. Aquests són trets circumstancials que no desvetllen el nucli de la qüestió que rau en la violència política incentivada per l’anomenada Esquerra i els seus moviments.

Puc estar d’acord en que generalment hi ha diversos esdeveniments que creen les atmosferes adequades per desencadenar determinades conductes. Ara bé, definir quines són les condicions generadores d’un acte violent com el d’ahir al vespre, amb la premura de la notícia d’última hora i tot el que envolta el fast-journalism al que ens estem malacostumant, és un autèntic exercici de tendenciositat, propaganda i exhibició de prejudicis. I posats a ser tendeciosos… Per què no enceten una campanya antifutbol? Per què no es posen a enfocar l’exèrcit d’opinòlegs en els efectes nocius dels models i patrons de conducta que es fomenten en els camps i estadis? Per què no ho vinculen amb la permissivitat social a l’hora d’insultar i agredir en el marc de les competicions esportives? Suposu que no té cap mena de sentit i que per això no ho fan.

S’ha de dir que deu tenir la seva gràcia posar-se en aquesta línia i retroalimentar-se amb els altres narradors de realitat i personatges públics. Ja que hem obert la llauna, un exercici de connexió d’idees i fenòmens més: I si s’enfoqués cap a l’educació en determinades institucions educatives elitistes? I si es mirés rigorosament, en els arxius dels mitjans i comissaries, els diversos actes de violència juvenil lligats a la prole de les classes benestants de diferents capitals del país? I si es busquessin altres testimonis de joves d’ambients benestants que han anat rotant de centre en centre educatiu? Quina tonteria(no?)! Òbviament la responsabilitat és la PAH per organitzar un moviment de defensa d’un dret fonamental i fer-ho sense etzibar un sol cop de puny, encara que a molts d’aquests mitjans els hagués agradat que algú hagués perdut els nervis.

Sigui com sigui, de caldos de cultiu per reproduir certes conductes indesitjables se’n poden veure molts. Encara que la recepta, en període electoral i per certs mitjans, és ben clara i d’uns colors i idees ben definides.

l’Optimista

Defensar la Política

Així com en d’altres entrades en aquest blog he defensat l’ús de les paraules economia, banca i comerç sense afegitons, crec que cal fer extensiva aquesta reivindicació a la Política. Una política que en els darrers temps es veu mediàticament situada en un (fals) debat entre les velles i les noves formes de realitzar-la. Un nou model de practicar la política el qual, per ara, no ha ofert gaire més que aparicions televisives, aplicacions mòbils i rodes de premsa plasmàtiques.

Encara que millor deixo la definició del que algunes veus insinuen com a nova política per futures entrades. Avui millor ens centrem en defensar aquest mot que porta un llarg període de degradació i ultratge en el nostre país. Avui toca fer una crida a no permetre que els publicistes i pregoners dels nostres dies disfressin els esdeveniments actuals de lluita entre passat i futur, entre vell i nou o en una disputa entre tradició i modernitat. No és una qüestió de progrés. No, el que necessitem és una acceptació i reconeixement del que ha caracteritzat la praxis política de les darreres dècades: bé particular per sobre del bé públic, clientelisme, opacitat i debilitat representativa per part dels partits polítics. Això no ho canviarà la nova política ni aquesta broma de mal gust anomenada humanització dels polítics que es basa en poc més que fer el garrulo a la televisió.

S’ha d’evitar caure en un procés de requalificació de la política i entrar en un concurs de nous denominadors: “renovada”, “justa”, “ètica”, “transparent”, etc. La política sempre s’hauria d’haver dut a terme integrant aquestes nocions, i en tot cas, em sembla adequat que ens atrevim a etiquetar en el sentit negatiu a la política exercida fins avui. Cal clarificar que no representa allò que s’espera d’una activitat que té com a finalitat gestionar allò que ens pertany i pertoca com a societat.

No renunciem a aquest mot i no ens resignem a crear noves maneres de relacionar-nos, organitzar-nos i decidir-nos que corresponen clara i pròpiament al significat de Política, havent de denominar-les amb nous noms i substantius que ens desconnectin del Món que volem transformar. Desqualifiquem allò que no ens agrada i expulsem-ho del significat d’aquesta paraula, però que aquesta segueixi essent la que promogui i projecti el que volem i desitgem.

l’Optimista