Amb el dit, dit, dit

En algun lloc del Món, la democràcia representativa genera una elit, a través del vot, que exerceix la funció de defensar els interessos de la ciutadania en consonància a les propostes polítiques compromeses en el seu programa. En algun indret d’aquest planeta s’entén que els/les millors candidats/es ocupen les primeres places de la llista per ser més visibles, guanyar més vots i, òbviament, tenir més opcions d’entrar a formar part de la cambra representativa. Possiblement, en algun d’aquests reductes, hi preval la creença que la legitimitat de les iniciatives i decisions que convinguin els escollits i les escollides naix del suport rebut per part de ciutadania a través del vot.

Si existeix aquest lloc, no ho tinc del tot clar. El que és nítid és que a Girona no es comparteix aquest credo.

Ungit pel dit de Mas, l’ara ja ex-alcalde de la ciutat va veure la llum. Alguns crèiem que la llei i la burocràcia eren armes contra l’arbitrarietat i el caprici. Potser ho són en alguna tribu de l’Amazones. A Girona tot és possible.

Qui sap si ha estat causat per alguna espècie d’influència jocdetroniana o si simplement Mas li va dir a cau d’orella a Puigdemont: “T’he tocat, ara la pares tu”. Sigui com sigui, el poder del dit és formidable i té la capacitat d’esborrar qualsevol noció relacionada amb el dret i la democràcia.

Me l’imagino, sí, el veig. Veig a Puigdemont entrant al consistori amb el dit alçat, mostrant-lo ferm i orgullós i exclamant: “Pel poder que el dit de Mas m’ha conferit… Ballesta t’escullo!” Davant la mirada atònita de tothom i amb la pregunta als llavis: “Disculpi Alcal…President, però és que no té ni cadira en el Ple”. Incrèduls.

l’Optimista

Anuncis

Que torni el sorteig (o els grecs en sabien més)

La primera vegada que vaig llegir en algun llibre o escoltar en alguna aula que en la Democràcia de l’Antiga Grècia els polítics i governants de les polis es decidien aleatòriament entre els seus ciutadans, no vaig poder evitar pensar: quina ximpleria! No? Decidir una posició tan important a través d’un sorteig? Quines coses que tenien aquests grecs antics. Sumat a tot plegat, després també vaig descobrir que la noció de ciutadà no era tot l’ample que un pensaria i que fora dels homes de cert status no en podien resultar electes tants.

Ara bé, veient els resultats i les limitacions que està mostrant la nostra democràcia parlamentària i el sistema de partits polític del país… Què voleu que us digui? Potser preferiria tornar al sorteig. Tenint present les extravagàncies que s’estant donant a l’hora d’escollir Presidents i Alcaldes, considerant la falta de vergonya que mostren els grups que aconsegueixen establir-se en les estructures institucionals i patint la lleugeresa amb la que es senten legitimats per alterar i reinterpretar a gust i plaer els resultats de les urnes, per mi, que torni el bombo i que l’atzar ens guiï. 

Que tothom qui es senti preparat i amb ganes de gestionar els afers de la ciutat s’inscrigui, que la ciutadania (com l’entenem avui i no a l’estil clàssic) tingui espais per donar la seva opinió i orientar les prioritats i que els nens de Sant Ildefonso ens cantin el destí. Tot càrrec polític deixat a les lleis de la probabilística.

Injust? Segurament. Però observant el que s’està reproduint i estenent en les maneres de designar i acordar el càrrecs i les posicions de poder, la justícia, l’equitat i la representativitat no s’intueixen per enlloc. I posats a viure en un sistema injust, almenys, que no corri el rumor o la creença que és fruit de la voluntat d’uns pocs i els seus interessos. Que per una vegada, la incapacitat de generar un govern representatiu pugui atribuir-se a la mala sort i no a la baixesa o al clientelisme dels polítics escollits. 

l’Optimista

Vibracions Valencianes

No és la primera vegada que parem l’orella a les sonoritats que arriben del sud, però aquesta volta ho fem per destacar algunes veus i propostes musicals que fins ara m’eren desconegudes i que, gràcies a la Xarxa, fa dies que no deixen d’ocupar el fil musical dels meus dies.

La primera aproximació a Smoking Souls m’arriba a través d’un Va com va que em va sorprendre tant com em va encantar. La sorpresa davant d’aquesta versió d’Ovidi em va convidar a deixar-me endur per tot allò que les diverses plataformes virtuals m’oferiren. A través d’aquestes he descobert una proposta enèrgica i plena d’intensitat, de guitarres salvatges i sonoritats contundents. Tot i així, la força amb la que expressen la seva música no descuida en cap moment l’apreci per les lletres i un missatge elaborat, generant, en un mateix, una tensió difícil de contenir entre deixar-se endur per les sacsejades dels seus sons i la necessitat d’atendre totes i cadascunes de les seves paraules. Valdrà la pena està a atents a les visites que aquesta banda de Pego, la Marina Alta, ens ofereixin.

Cercant un so més dolç i festiu no ens allunyem gaire per aterrar a Alcoi i descobrir El Diluvi. Identificats en el que denominen mestissatge mediterrani, aquesta banda és garantia de ritmes dels que arrosseguen caderes i dibuixen somriures. Com a advertència i exemple, en el seu darrer disc Alegria hi podreu trobar una petita però contundent dosis del que ofereix aquesta barreja de música d’arrel valenciana amb tot un reguitzell de sonoritats d’arreu del Món.  Com no podia ser d’una altra manera, en les lletres també hi trobem una bona dosis de compromís polític i reivindicatiu, com és en el cas de I tu, sols tu , un homenatge, impossible de deixar d’escoltar, als versos de Maria Mercè Marçal.

Per avui no hi afegirem cap proposta més, si alguna de les mencionades us enganxa la meitat dels que m’han atrapat a mi, ja tindreu prou feina a repassar tot el que us poden oferir i entrar en aquell bucle addictiu. Aquella conducta compulsiva en la que un no pot més que prémer una i altra volta el botó que permeti escoltar un cop més, i fins l’esgotament, aquella cançó.

l’Optimista

Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.