Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Cameron, la CUP i la UE

Condemnats a vagar per l’univers sense fi ni destí. Alguna cosa així deien alguns opinòlegs i polítics de torn quan es valorava la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE en cas d’assolir la independència. Així com no s’ha tingut cap mena de tremolor a l’hora d’atacar amb sornegueria i burla les paraules de la CUP que apuntaven la necessitat de sortir de la UE degut a les condicions polítiques i econòmiques que implicava formar-ne part.

Ara bé, quan la proposta d’abandonar la Unió Europea surt del Primer Ministre britànic ja és una altra cosa. No seré ingenu, no cal ser un fan incondicional del realisme polític per entendre la diferència entre proclamar aquesta idea des d’un partit minoritari a nivell de Catalunya i que ho faci el líder d’una potència mundial. Entenc que la temptació de ridiculitzar als adversaris polítics que tenen menys pes representatiu és difícil d’evitar, a la vegada que la desigualtat de poder econòmic i militar al Món dificulta que es pugui emprar el mateix llenguatge amb uns i altres.

Dit això, que cada vegada que algun país o formació política, tingui el pes representatiu que tingui, opti per opcions de negociació bilateral (inclosa l’amenaça o proposta de sortida de la Unió) diu molt poc de la construcció d’aquest espai comú. Si l’ambició de la UE i els seus membres fora constituir un espai supranacional, les diferents demandes i requeriments per parts dels membres de l’entitat política haurien de trobar espais com el Parlament o qualsevol altra òrgan representatiu i polític per resoldre i negociar com la organització pot esdevenir un entramat que doni resposta a les necessitats del projecte comú. En la mesura en que cada estat pressiona i negocia respecte les seves necessitats sense tenir present els espais comuns i intentant assolir fites i millores per ells mateixos, en comptes de reformes compartides, el projecte europeu queda clarament desautoritzat com a eina de construcció justa i equitativa. En tant que cada estat exerceix la seva agenda d’interessos de manera bilateral amb aquesta anomenada “Unió”, el missatge que traspua no pot ser altre que: cadascú que s’espavili i negociï segons la seva força i poder. La UE com a eina de dominació per part de les potències consolidades a través del discurs si jo poso més diners, tu obeeixes.

Més enllà de si ho fa visible l’esquerra assembleària catalana o el conservadorisme britànic, el que resta nítid és la debilitat de la Unió Europea a l’hora de dissenyar instruments comuns per resoldre les diverses dificultats i reptes que es plantegin.  Una debilitat que lluny del que semblava ser el somni europeu, afavoreix i incentiva el desenvolupament d’actituds nacionalistes o estatistes a l’hora de definir la política internacional. 

l’Optimista

Si per uns instants

Si ho penso se m’escapa el riure. Quina ximpleria!

Però per uns instants imagino què passaria, com seria el món…

Si cuidéssim a les persones com cuidem a les mascotes i animals domèstics.

Si escoltéssim, atenguéssim i creguéssim a les persones pròximes com ho fem amb els mitjans de comunicació.

Si seguíssim a la gent dels nostres pobles i ciutats que s’esforcen per aportar el millor en tots els camps, com seguim a aquells qui representen el pitjor del nostre món en els camps de futbol.

Si cuidéssim la nostra cultura com cuidem el rínxol del serrell davant del mirall, com ens esforcem a mantenir el nostre fons d’armari.

Si ens ocupéssim del nostre territori com ens ocupem de la suavitat i la lluminositat de les nostres pells i rostres.

Costa d’imaginar, encara que resta clar que no és que les persones no siguin capaces de cuidar, escoltar, atendre, creure i estimar. Però per alguna raó, no podem evitar orientar-nos cap a tot allò que dura poc més que una moda, una notícia o un gol.

l’Optimista