Cameron, la CUP i la UE

Condemnats a vagar per l’univers sense fi ni destí. Alguna cosa així deien alguns opinòlegs i polítics de torn quan es valorava la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE en cas d’assolir la independència. Així com no s’ha tingut cap mena de tremolor a l’hora d’atacar amb sornegueria i burla les paraules de la CUP que apuntaven la necessitat de sortir de la UE degut a les condicions polítiques i econòmiques que implicava formar-ne part.

Ara bé, quan la proposta d’abandonar la Unió Europea surt del Primer Ministre britànic ja és una altra cosa. No seré ingenu, no cal ser un fan incondicional del realisme polític per entendre la diferència entre proclamar aquesta idea des d’un partit minoritari a nivell de Catalunya i que ho faci el líder d’una potència mundial. Entenc que la temptació de ridiculitzar als adversaris polítics que tenen menys pes representatiu és difícil d’evitar, a la vegada que la desigualtat de poder econòmic i militar al Món dificulta que es pugui emprar el mateix llenguatge amb uns i altres.

Dit això, que cada vegada que algun país o formació política, tingui el pes representatiu que tingui, opti per opcions de negociació bilateral (inclosa l’amenaça o proposta de sortida de la Unió) diu molt poc de la construcció d’aquest espai comú. Si l’ambició de la UE i els seus membres fora constituir un espai supranacional, les diferents demandes i requeriments per parts dels membres de l’entitat política haurien de trobar espais com el Parlament o qualsevol altra òrgan representatiu i polític per resoldre i negociar com la organització pot esdevenir un entramat que doni resposta a les necessitats del projecte comú. En la mesura en que cada estat pressiona i negocia respecte les seves necessitats sense tenir present els espais comuns i intentant assolir fites i millores per ells mateixos, en comptes de reformes compartides, el projecte europeu queda clarament desautoritzat com a eina de construcció justa i equitativa. En tant que cada estat exerceix la seva agenda d’interessos de manera bilateral amb aquesta anomenada “Unió”, el missatge que traspua no pot ser altre que: cadascú que s’espavili i negociï segons la seva força i poder. La UE com a eina de dominació per part de les potències consolidades a través del discurs si jo poso més diners, tu obeeixes.

Més enllà de si ho fa visible l’esquerra assembleària catalana o el conservadorisme britànic, el que resta nítid és la debilitat de la Unió Europea a l’hora de dissenyar instruments comuns per resoldre les diverses dificultats i reptes que es plantegin.  Una debilitat que lluny del que semblava ser el somni europeu, afavoreix i incentiva el desenvolupament d’actituds nacionalistes o estatistes a l’hora de definir la política internacional. 

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s