Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s