Els xinos

Si hi ha algun símptoma o senyal que serveixi com a exponent representatiu de la situació que vivim a nivell econòmic (en termes molt genèrics) en el nostre país, aquest és sense cap mena de dubte els xinos. No, no parlo de la gent d’origen xinès ni de les botigues, bars o restaurants que obren i regenten persones que pel seu aspecte físic i pel meu desconeixement identifico amb xinesos. No. Per xinos em refereixo únicament a les botigues, grans superfícies majoritàriament, que es dediquen a la venta de tot tipus de coses: des de paperia, roba i joguines passant per plats, olles i paelles, a preus inexplicables.

Consum perquè sí. No importa d’on vingui el producte, les condicions de treball que hi són incloses o els materials que s’hi han emprat. No té cap mena de valor el fet que la seva cadena de distribució impliqui llargs recorreguts de transport i combustió fòssil. No significa res, la relació que puguis tenir amb el botiguer i la seva capacitat d’adaptar-se a les teves necessitats. Hi ha el que produïm, sense sentit ni justificacions, en massa i a lo loco. Com es rendibilitza? Costa de justificar inclòs tenint present l’argument que la venta massiva amb marges minúsculs per unitat dóna beneficis milionaris.

Sense atrevir-me a valorar l’èxit que realment tenen a nivell de resultats, si hi ha realment un gran volum de consumidors que s’hi atansa o la rendibilitat d’aquestes empreses, el que mostren és com en les estratègies comercials dels nostres dies hi ha molt més que la oferta i la demanda, o els mers resultats comptables. El comerç que predomina en els nostres carrers mostra tenir un component estratègic més enllà de les nostres fronteres locals. Grans cadenes de fleques, supermercats, tèxtil i un llarg etcètera s’obren locals un al costat de l’altre només per afeblir-se, perdebilitar l’adversari. Més enllà de la pugna global, en aquell carrer no hi té cap justificació que s’hi situïn determinats establiments.

L’interès ciutadà reduït al preu més baix. L’única preocupació que mostren vers els ciutadans o consumidors no té res a veure a les seves necessitats, gustos o interessos. Es resumeix bàsicament en el preu de venda: com més barat, millor.  Si el preu no és suficient atractiu, ja s’enginyaran campanyes o accessoris publicitaris prou suculents per captar als potencials clients.

La proliferació d’aquest tipus de locals comercials és l’escenificació extrema d’una situació que porta temps representant-se en els nostres carrers. Una escena on determinades marques pugnen per sobreviure més enllà del servei o la qualitat del que ofereixen. Alguns diran que aquesta competència és el principal incentiu per a la millora d’aquestes marques. La realitat que jo percebo no passa per una millora dels productes que es venen, ni per les condicions laborals de la seva producció, ni per la integració de criteris de sostenibilitat/proximitat en les seves cadenes d’elaboració -més enllà de les estrictament útils per a la promoció i publicitat-. Sinó que a mesura que s’intensifica la lluita els preus fluctuen, els comerços desvinculats de grans distribuïdores desapareixen i no hi ha símptomes de  redistribució de la riquesa per enlloc.

La darrera contradicció fatal del capitalisme dels nostres dies: vendre per guanyar i liquidar al competidor, un cop eradicat ja no haurem de disputar-nos per qui concep de manera més propera els interessos dels consumidors.

No hi haurà pau sense guerra

Recolzament humanitari, vies segures, fronteres obertes i acollides amb els braços ben oberts. Imprescindible, necessari i, sobretot, humà.

Ara bé, que la compassió i la indignació no ens impedeixin adonar-nos que davant d’aquests conflictes no existeix la neutralitat. No hi ha la opció: jo no disparo només acullo. A les trinxeres hi han governs autoritaris i grups opositors de diferents ideologies, alguns dels quals, a més, esporàdicament intervenen en el nostre territori per obrir ferida.

Personalment em provoca terror pensar en la guerra, imaginar-me en un escenari bèl·lic, en mig de la destrucció, la sang i el patiment. Encara que no podem obviar que hi ha governs i organitzacions que han optat per la guerra com a via per assolir les seves fites, i és, en aquesta, l’únic espai on estan disposats a dirimir les seves idees i opinions.

Benvingut tothom, vingui d’on vingui i per la raó que sigui. Però no oblidem que no n’hi ha prou, que ens hem de posicionar, que hem de reconèixer qui són dels nostres, qui comparteixen o s’apropen a les nostres idees i somnis i qui representen el contrari. Que tard o d’hora els haurem de combatre, que no entendran un altre llenguatge i un altre judici que el dictat pels exèrcits.

La violència ja l’estem desfermant, en forma de tancament de fronteres, camps de concentració i restriccions de drets que estem aplicant en el si dels nostres països i de la nostra gent. Potser ja comença a ser hora de deixar-nos d’hipocresia i combatre per totes les vies aquells qui representen tot el que ens esgarrifa.

Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

El fil de la història

No et conec, però ho sé tot sobre tu. Sé les passes que recorren els teus carrers, els viatges que travessen els teus camins. Mai he passejat entre les teves cases o sota el teu sol, però això és del tot irrellevant, doncs res del que podria utilitzar-se per deslligar-me de la teva plaça seria suficient.

El meu llaç amb les teves campanes va molt més enllà dels cossos i les petjades, inclòs dels cognoms que encara avui delaten que la sang i el caràcter de les meves entranyes brota del teu propi sòl. Sóc part de tu, per sobre de tot llinatge genètic.  

sisante

No em cal identificació per nombrar els teus paisatges, els teus oficis o la teva gent. Són a dins meu, ben endins, gravats amb el so de les paraules amoroses, amb la lletra dels contes i les històries que conformen els fils de les veus d’abans d’anar a dormir i de les llargues sobretaules. D’una història minúscula i menystinguda, però un història que per mi i per molts és autèntica. Una història que no ha calgut estudiar i que no ha necessitat de cursos ni acadèmies. Una història que ha vingut brindada pel simple compartir i conviure, pel desig de seguir donant continuïtat a aquest fil que naix en algun punt incert del passat.

No m’has vist mai el rostre, encara que saps de bo que no importa, que no importo, que només sóc un missatger del teu esdevenir. Tot i que sovint, quan et miro de reüll, noto la teva presència curiosa, el teu esguard xafarder que em segueix ansiós de conèixer quin serà el rumb de la nostra gent, dels nostres paisatges i  de les nostres històries.