Els xinos

Si hi ha algun símptoma o senyal que serveixi com a exponent representatiu de la situació que vivim a nivell econòmic (en termes molt genèrics) en el nostre país, aquest és sense cap mena de dubte els xinos. No, no parlo de la gent d’origen xinès ni de les botigues, bars o restaurants que obren i regenten persones que pel seu aspecte físic i pel meu desconeixement identifico amb xinesos. No. Per xinos em refereixo únicament a les botigues, grans superfícies majoritàriament, que es dediquen a la venta de tot tipus de coses: des de paperia, roba i joguines passant per plats, olles i paelles, a preus inexplicables.

Consum perquè sí. No importa d’on vingui el producte, les condicions de treball que hi són incloses o els materials que s’hi han emprat. No té cap mena de valor el fet que la seva cadena de distribució impliqui llargs recorreguts de transport i combustió fòssil. No significa res, la relació que puguis tenir amb el botiguer i la seva capacitat d’adaptar-se a les teves necessitats. Hi ha el que produïm, sense sentit ni justificacions, en massa i a lo loco. Com es rendibilitza? Costa de justificar inclòs tenint present l’argument que la venta massiva amb marges minúsculs per unitat dóna beneficis milionaris.

Sense atrevir-me a valorar l’èxit que realment tenen a nivell de resultats, si hi ha realment un gran volum de consumidors que s’hi atansa o la rendibilitat d’aquestes empreses, el que mostren és com en les estratègies comercials dels nostres dies hi ha molt més que la oferta i la demanda, o els mers resultats comptables. El comerç que predomina en els nostres carrers mostra tenir un component estratègic més enllà de les nostres fronteres locals. Grans cadenes de fleques, supermercats, tèxtil i un llarg etcètera s’obren locals un al costat de l’altre només per afeblir-se, perdebilitar l’adversari. Més enllà de la pugna global, en aquell carrer no hi té cap justificació que s’hi situïn determinats establiments.

L’interès ciutadà reduït al preu més baix. L’única preocupació que mostren vers els ciutadans o consumidors no té res a veure a les seves necessitats, gustos o interessos. Es resumeix bàsicament en el preu de venda: com més barat, millor.  Si el preu no és suficient atractiu, ja s’enginyaran campanyes o accessoris publicitaris prou suculents per captar als potencials clients.

La proliferació d’aquest tipus de locals comercials és l’escenificació extrema d’una situació que porta temps representant-se en els nostres carrers. Una escena on determinades marques pugnen per sobreviure més enllà del servei o la qualitat del que ofereixen. Alguns diran que aquesta competència és el principal incentiu per a la millora d’aquestes marques. La realitat que jo percebo no passa per una millora dels productes que es venen, ni per les condicions laborals de la seva producció, ni per la integració de criteris de sostenibilitat/proximitat en les seves cadenes d’elaboració -més enllà de les estrictament útils per a la promoció i publicitat-. Sinó que a mesura que s’intensifica la lluita els preus fluctuen, els comerços desvinculats de grans distribuïdores desapareixen i no hi ha símptomes de  redistribució de la riquesa per enlloc.

La darrera contradicció fatal del capitalisme dels nostres dies: vendre per guanyar i liquidar al competidor, un cop eradicat ja no haurem de disputar-nos per qui concep de manera més propera els interessos dels consumidors.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s