Els tres, ràpids i àcids, del 26J

1. Espanya és irreformable. O això diuen els companys d’ERC passant per alt, que fa en prou feines uns comicis, el PP o PSOE arrasaven amb majories absolutes sense despentinar-se i, que ara mateix, hi ha dues forces polítiques de creació recent que esdevenen significatives per conformar possibles governs. No hi ha hagut cap revolució a Espanya, cert. Encara que tenint present la repetició d’eleccions en tan poc temps, que es mantingui un Parlament prou fraccionat que forci les negociacions i pactes a través de la incorporació de nous partits és un símptoma de canvi.

2. Catalunya mola més, sempre. Clàssics dels clàssics en les lectures dels resultats electorals de caràcter estatal. Des de l’òptica nacionalista sempre posa catxondo veure la península amb el territori català ben diferenciat (bé, el del principat només eh… que els Països Catalans són blaveros sense redempció possible). Sembla que momentàniament ens n’oblidem que a les eleccions catalanes aquí segueixen guanyant els de sempre. I, com a Espanya, amb l’emergència de nous partits que cada cop esdevenen més significatius a l’hora de conformar aliances. Però bé, és cert que els de sempre ens portaran a aquell paradís on tot serà nou i els grans misteris de la vida ens seran revelats.

3. Cada cop menys tolerants, cada cop menys demòcrates. La homogeneïtzació que envolta les nostres famílies, amistats, xarxes de contactes i perfils en les xarxes socials virtuals, ens impedeix, cada cop més, tenir present que vivim en un entorn realment ple de persones amb pensaments, tendències i realitats ben diferents a les pròpies. La incapacitat per fer front a una societat plural, per negociar en un món en el que no podré obtenir els meus màxims, ens frustra. Ens frustra i ens condueix a conductes despectives cap als altres que no són ni s’expressen com nosaltres. Altres, que per altra banda, en alguns aspectes i demostrat electoralment, representen ser una majoria. El classisme i la superioritat moral com a reacció bàsica.

El Brèxit no importa

No, no importa el brèxit, com tampoc importava el referèndum sobra la independència d’Escòcia. El de menys és el resultat, encara que per molts, sembla que l’únic realment remarcable són les possibilitats de victòria d’una o altra opció.

La gran lliçó que des de fa uns anys ens etziba una i altra vegada el Regne Unit és aquesta convicció desacomplexada en l’ús de les seves institucions parlamentàries per resoldre algunes de les grans qüestions i reptes que afecten al país. I la veritat, quina enveja que em fan.

Òbviament no sóc ingenu. Entenc perfectament que caldrà poc més que uns minuts per trobar un bon grapat de contradiccions i trets totalment rebutjables, encara que de veritat que les acceptaria de bon grat a canvi de viure alguns dels moments democràtics com els que es regalen. I encara més tenint present que qui els ha hagut de sostenir en els darrers temps ha estat la bancada tory. Que sigui el Partit Conservador qui es mostri capaç d’obrir processos de consulta i decisió tan oberts en temes tan delicats mostra fins a quin punt, l’orgull de pertànyer en un sistema parlamentari com el britànic passa per sobre de qualsevol por al resultat.

L’important no és tant guanyar o perdre, sinó seguint alliçonant al Món sobre la seva distinció. I que voleu que us digui: m’encanta. Ens posarem d’acord fàcilment en si un o altra aspecte deixa molt que desitjar però venint d’on venim, i essent on som, em conformaria en poder explicar algun dia que si les coses són com són és perquè un dia ens vam preguntar i la majoria es va expressar en un sentit. I el més important, sense lamentar-se ni haver de renegar o patalejar sobre si era o no era la millor opció, acceptant que el parlamentarisme és aquesta maquina obstinada en buscar punts d’acord que no satisfan a ningú i els fan acceptables per tothom.

Que sigui el que Déu…el que el poble vulgui!