Aeroports

Feia temps que no pujava a un avió i l’excés de previsió m’ha regalat vora una hora d’espera a l’aeroport de Girona. Premi que no he pogut deixar passar sense posar en paraules i una mica ordenadets alguns pensaments i idees que més d’un cop m’han guspirejat mentre he voltat per diferents aeroports del món.

 L’aeroport és un dels màxims exponents del sistema en el que ens hem enclaustrat les societats occidentals. Alguns dirien que bancs, diners i no sé quins altres elements caracteritzarien millor els valors i l’organització de la nosta societat (bategeu-la com vulgueu). Però els aeroports… ho tu tenen tot!

No importa el cost. I no parlo de diners, parlo de la petjada ecològica, de la consagració de l’avió com a expressió absoluta del menyspreu i la inconsciència del cost de les notres accions. Qui m’hauria de privar a mi de viatjar arreu del món en qüestió d’hores? Què importen les emissions de gasos nocius, l’extracció de combustibles… que me quiten lo bailao.

La il·lusió de la llibertat d’escollir, de comprar. A l’aeroport no cal amagar que la capacitat d’escollir és fictícia i moldejable. Que preguntin a Nestlé, Apple, Coca-Cola… a l’aeroport passes el control de seguretat i sí o sí passes per la botiga. No cal amagar que l’única opció és consumir o no, la resta… poc que ho diferenciï.

I finalment, l’estrella dels nostres dies: la restricció de la circulació de persones i la tendència a compartir amb el sector privat el monopoli de la violència. Tot i l’efecte de les low cost, l’avió és un mitjà apte per uns pocs. Els escollits en termes econòmics i, sobretot, als privilegiats que formen part d’un estat que els reconeix, atorga identitat i permet que com a ciutadans accedeixin als seus drets.

Dins els aeroports (em consta que algun no tant) tot és net, controlat, ascèptic. Tot fa la mateixa farum decadent i inhert que destilen els relats i idees que circulen pels mitjans de comunicació i les institucions que ens dibuixen i governen.

Anuncis

El pas del temps

De la il·lustració al text

No et guardis ni esperis, no et deixis enganyar. Les primaveres no sempre tornen i els estius s’escurçaran.

El temps no perdona i esclau dels equilibris, no oblida. No esborra el record de l’infantesa assoleiada, de l’eterna torridesa adolescent. Compte les hores i els dies, els acumula a la balança, medint, esperant, convidant els primers núvols i vents de maduresa, les primeres gotes adultes.

Il·lustració: Judit Iglesias.

Il·lustració: Judit Iglesias.

Alguns l’acusen de venjatiu, l’assenyalen gelós. Però el temps sap que no són més que temors i malfiances d’aquells que no creuen, d’aquells qui no comprenen que la bellesa i l’amor no entenen d’edats ni estacions, que l’estiu escalfa però l’hivern ens abriga, que el dia il·lumina la terra així com la nit ens mostra el cel.

No et guardis ni esperis, el teu rostre no podrà amagar el pas del temps.

El boig que corre

Fa unes setmanes caminava pel carrer Migdia amunt -tothom sap que amunt significa en direcció oposada al centre de la ciutat- i una persona més aviat jove em va sorprendre apareixent des d’una cantonada i venint frontalment cap a mi corrent. Sense parar-me cap mena d’atenció ni mostrant algun indici que em permetés intuir quin era el motiu d’aquell pas accelerat, va passar-me pel costat al galop. La veritat, és que de primeres tampoc li vaig donar massa importància i vaig pensar que devia estar fent tard a algun lloc. I punt.

El que va esdevenir més endavant em va començar a donar entendre que aquelles presses podrien tenir algun altre tipus de motiu, diguem-ne, menys convencional.  Uns dies més tard el vaig tornar a veure. Aquesta volta des de l’altra vorera i venint amb més metres de recorregut per observar-lo més detingudament. Tornava a ser ell, a un ritme ni massa alt per comparar-lo a un sprint a l’estil “vaig molt tard!” o “auxili!”, ni prou lent com per pensar que es tracte d’algú amb un caminar més ràpid de l’habitual. En veure la curiositat amb la que me’l vaig quedar mirant una senyora que venia de fer la compra amb el carrito em va interpel·lar amb un: “-Pobre noi, sempre va d’aquí cap allà corrent. No hi és tot -va rematar-. “

Per què corre? De què/qui fuig? A on va amb tanta pressa? 

La veritat és que mirant-lo bé, no fa cara de por o ira, ni molt menys d’alegria o felicitat. És una expressió més o menys neutra, desmotivada, amb un toc de resignació, amb un deix ombrívol, impersonal. Arrel d’anar-lo veient i guaitant amb atenció, dona la sensació com si fora una força imperceptible però ineludible la que l’estirés al llarg i ample de les voreres de la ciutat, com si aquesta fora la font d’una sensació encadenada, fins un punt empresonada.

Últimament estic preocupat. Des del dia que em va començar a atrapar la seva expressió que em passa una cosa ben curiosa: són més els bojos que corren els que es creuen en el meu camí. Des de llavors que són més les persones en les que reconec aquest caminar tan ràpid com esmaperdut, aquesta expressió desanimada, aquest moviment mecànic i automatitzat que els porta d’un lloc a un altre com si no tinguessin una altra opció i es ressignessin a deixar-se endur per una força imperceptible i incontestable a la vegada. Pel carrer, als passadissos del transport públic, fent cua… Serà quelcom que s’encomana? 

Preventivament evito mirar aparadors, finestres d’automòbils i qualsevol element que em pugui emmirallar. No fos cas que en el reflex, de reüll, hi trobés també l’esguard d’un boig que corre en el meu rostre.