A canvi de?

Ja fa uns dies que vam conèixer que Finlàndia havia près la determinació d’excloure l’ensenyament de la lletra lligada de les seves exigències curriculars obligatòries. Aparentment -no ho poso en dubte però no he indagat més-, després d’un procés de debat públic i bastant participatiu, les institucions finlandeses han cregut oportú deixar de dedicar hores a aquesta habilitat i focalitzar-se més en la lletra de pal (majúscula) així com en l’escriptura en teclat.

Sincerament, els intents de mostrar la major o menor necessitat d’aquesta destresa a través d’aclamar o posar en dubte els beneficis d’aquest tipus de cal·ligrafia em semblen superflus. Personalment, ja fa temps que vaig aparcar la lletra lligada del meu dia a dia i la vaig rel·legar a un segon pla. Amb una lletra horrible cal afegir. I tot i així, crec que els arguments sobre la utilitat d’una o altra matèria escolar no haurien d’esdevenir mai els centrals. Doncs si m’haig de posar a repassar tots els temes que no he emprat mai fora de les aules -sense comptar els que ja ni recordo haver-los après-, moltes serien les assignatures que haurien de canviar dràsticament.

calc2b7ligrafia

El que em sembla realment interessant del debat que obre aquesta proposta és la pregunta: a canvi de quina matèria deixem d’esenyar la lletra lligada? Quins són els coneixements i habilitats que estaven subrepresentats a l’escola primària que ara prendran un pes més important? Què ens aporta que la mainada comenci a prèmer tecles i relacionar-se amb eines digitals sofisticades en contraposició a aprendre cal·ligrafia? Doncs és en aquesta controposició on sí que crec defensaria el manteniment de determinades eines considerades inútils.  Repetir una i altra vegada les pàgines dels quaderns de cal·ligrafia potser no és un mètode pedagògic encomiable, però per si sol no desvirtua l’aprenentatge de la destresa d’escriure a mà.

Encara que més enllà de tot l’argumentari, el que em sembla fonamental no és preguntar-se què ha quedat obsolet sinó què és el que necessiten els infants que no reben a l’escola, ni a la llar, ni enlloc. Quines són les habilitats que no aprenem i que sovint són les causants de moltes de les dificultats que enfrontem en el nostre dia a dia? Parlo de totes aquelles eines comunicatives i d’interelació amb les persones que ens envolten -i no em refereixo al Facebook ni al Twitter-, a l’aprenentatge d’allò que envolta les nostres emocions i la manera com les gestionem, a la manera en com interpretem i comprenem el nostre entorn, la natura que ens envolta, com ens hi relacionemÉs aquí on m’agradaria escoltar el debat.

És necessari que l’escola reflexioni sobre els continguts i les metodologies per formar als infants, i sobretot em sembla imprescindible que els adults reflexionem sobre aquelles habilitats que ens manquen i que serien necessàries per les futures generacions. Aparentment, no sembla que el que necessitem siguin més hores de teclat i pantalles.

l’Optimista

Anuncis

Només a Tu.

Aquestes línies són per tu, perquè no oblidis que et tinc present. Perquè no dubtis que penso en tu i que m’agrada comptar-te. Si llegeixes aquesta entrada segurament ja saps les raons per les quals ho escric i els motius que m’han portat a dedicar-te una estona d’aquesta tarda grisa i pesada en apuntar les meves paraules cap a la teva persona. Sí, l’has ben encertada.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Tot i que pot ser estàs explorant aquests paràgrafs en un pla més voyeur, encuriosit(da), buscant saber quines intencions o xafarderies amaguen aquestes proclames tan directes. Potser només tens ganes de descobrir alguna novetat, de desxifrar algun enigma que fa temps que et ronda pel pensament i que has vist clarament reflectit en el títol.  Això, o podries estar a l’expectativa de trobar aquella declaració sobrecarregada de sucres refinats que sol corretejar per les xarxes socials intentant mostrar tota aquella intensitat emotiva que no sabem projectar en el Món real.  

Siguis qui siguis són per tu. Per quina raó estaries llegint tot això si no fos així? 

No et mostris escèptic/a davant una crida tan difusa, doncs des de la primera síl·laba només es fixava en tu. En qui ets o vas ser, i fins tot el qui seràs d’aquí en endavant i que d’alguna manera et portarà a aquest escrit que t’apel·la i et reconeix, que t’identifica en aquest pronom que no parla de mi, encara que tampoc es refereix a algú llunyà i incert. A tu, només a tu. 

Què més et podria dir si ja ho saps tot? Podria esplaiar-me hores i hores narrant totes i cadascuna les coses que ens van portar a ser part d’aquest nosaltres en el que ens tutegem i ens reconeixem amb una sola mirada. Però no serviria de res. Més enllà de introduir-te el dubte i la por a que potser no parlo de tu, a que hi ha la possibilitat que hi ha altres persones més tu que tu mateixa. Així que millor no posem tanques i portes al camp, que tothom pugui dir-se, fer-se i sentir-se part de la crida que més el plagui. Per mi, mai deixaràs de ser tu.

l’Optimista

 

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

Liberalisme, on ets?

És recurrent en mitjans de comunicació, discursos polítics, tertúlies diverses entre amics i coneguts… l‘acceptació de certs preceptes i idees els quals no coincideixen de cap manera amb la realitat, i que, per altra banda, són acceptats amb tota naturalitat i serveixen efectivament per convéncer sobre el sentit del funcionament actual del sistema.

En aquestes idees hi trobaríem els ja habituals “cal liberalitzar el mercat de cert servei o recurs per permetre la competència i assolir uns preus inferiors”, “en un mercat liberalitzat, l’usuari té més opcions i guanya en llibertat a l’hora d’escollir una o altra empresa”, o la típica “creació d’una comissió independent que s’encarregarà de vetllar pel cumpliment de les regulacions vigents que impediran qualsevol abús”, així com, es podria afegir, l’Estat procura per la defensa dels drets civils.

Totes aquestes proposicions encaixarien dins el paradigma de l’ideologia liberal, i són les que han permès en diverses ocasions que sectors com l’energia, les comunicacions, l’aigua i un llarg etcètera canviessin de mans i passessin d’una gestió pública a una gestió privada i a un trencament dels monopolis estatals. Però si s’argumenten aquests canvis d’articulació i estructuració del servei per una millora d’aquest i per una rebaixa dels preus, com és que seguim observant situacions com la d’ahir a la subhasta elèctrica? Per què els preus mai baixen? Per què les opcions dels consumidor i les seves alternatives no faciliten un marge de millora de la característiques del servei que rep?

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Si els preus no baixen, si les empreses no competeixen, si no existeix un òrgan independent que vetlli per la competència, si l’Estat intervé de manera arbitrària i no regula en funció d’un millor servei,  si la divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial no existeix, així com aquests mateixos poders alternen de manera  fluïda el seu paper en les institucions públiques amb les cúpules de les grans empreses privades dels sectors que prèviament han regulat. Per què seguim parlant de Liberalisme? 

Ja comença a ser hora de deixar de descriure els processos que es van duent a terme en les diverses privatitzacions com si ens trobéssim en un marc institucional de caire liberal. El corporativisme i el conservadurisme més nítid es desprén per tots els poros del nostre sistema. La defensa en bloc dels interessos d’un col·lectiu, d’unes elits vers la resta de la ciutadania, el manteniment de l’status quo per sobre de qualsevol altra cosa. La màxima lampedusiana com a regla d’or: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”.

Arribats al punt climax de la desvergonya de les elits, toca renombrar tot el que fins ara ha estat descrit en un sentit i dotar-lo del seu autèntic nom. En paraules de Warren Buffet: “és clar que existeix la lluita de classes, i els rics estem guanyant”.

l’Optimista

Sí, és Ideologia.

En la mesura que el Món canvia i s’esdevenen fets diversos, el llenguatge varia creant nous mots per als nous conceptes o carregant nou significats a les espatlles de vocables ja existents que abans no gaudien d’aquest sentit. L’exemple més clar dels darrers anys en el nostre país el trobem en la Indignació o els Indignats. Uns anys enrere aquestes paraules no ens haurien transportat com ho fan ara a l’ocupació massiva d’espais públics ni a la reivindicació social. Segurament s’han emprat més aquestes paraules en els darrers dos anys que ens els anteriors deu.

Una altra paraula que segons la meva percepció està variant profundament de significat, i en aquest cas en un sentit pejoratiu, és IdeologiaEn diverses oportunitats, ens trobem en situacions on les crítiques que es fan a certes propostes de llei es fonamenten en un argument: és idelògica! (1 i 2). Com si per se la ideologia fós negativa. Òbviament respon a una ideologia. El que pot ser genera més malestar per a la resta de perspectives polítiques i ideològiques és quan una  proposta té la capacitat d’imposar-se a les altres sense mediació de cap tipus. Com pot esdevenir en els casos de majories absolutes i dictadures.

ideologia

És possible no tenir ideologia? Existeixen les decisions purament tècniques? Què és la Ideologia? 

El concepte d’ideologia té dues parts bàsiques: 1) f. [FS] [PO] Sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat (Font). i 2) Un programa d’acció que ens permeti acostar-nos a aquest sistema d’idees que hem descrit com a desitjable.

Per tant, és possible no ser ideològic? No estem tots atrapats en uns criteris i uns valors que configuren la nostra manera d’entendre com és i com voldríem que fós el Món? I no és funció d’aquests que aprenem i desenvolupem les eines per intentar assolir-lo? Negar l’existència de la ideologia en totes les vessants de la nostra societat és negar la subjectivitat d’aquestes i a la vegada, la possibilitat de debatre sobre elles.

Pot ser seria hora de deixar de treballar per difondre una imatge d’una realitat objectiva i analitzable des de la neutralitat i acceptar la condemna a la subjectivitat a la que estem sotmesos. No podem evitar ser parcials i tendenciosos, llavors deixem de veure-ho com una cosa negativa i treballem per construir una manera de relacionar-nos políticament, econòmicament i socialment que fomenti les capacitats de generar acords entre aquestes posicions diverses i aparentment centrífugues.

Necessitem més ideologies i més punts de vista, més alternatives, més propostes, més diversitat. I sobretot, el que necessitem són millors habilitats per relacionar-nos des del respecte i la voluntat d’arribar a un acord amb aquells qui, car ens molesti, són els nostre veïns. 

l’Optimista