Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

Anuncis

Consideracions refugiades

A Europa sembla que hi ha lloc pels refugiats que entren per l’est del continent, fugint de la guerra, a peu, en massa, atropellant tot intent de fre policial, a les bones o a les males, retransmesos des de primera línia pels mitjans del Món, convertits en el plat especial dels menús televisius i mediàtics de totes els llars d’un continent que es creu tan superior i civilitzat que quan li pessiguen la fibra i insinuen la seva barbàrie sobrereacciona de manera salvatge.

Sembla que a Europa no hi tenen lloc els que arriben pel mar, des del sud, fugint de conflictes, pobresa miserable, màfies, dictadures i regnes. Aquests no necessiten refugi ni asil, venen perquè volen, perquè es pensen que es viu molt bé a aquí. Aquests no mereixen la nostra solidaritat. A ells no se’ls retransmet en viu i en directe quan clamen “No camp!” i acaben als CIE’s oblidats, vomitats als carrers de les nostres ciutats i pobles, atrapats, en un territori que no els reconeix cap bri de dignitat.

pbulla

Sembla que a Espanya no hi ha lloc per les víctimes dels abusos dels bancs, els oligopolis i d’un sistema especialitzat en accentuar la pobresa mentre parla de creixement. Que la gent que no té on dormir perquè la consigna implícita és no-money, no-right. I els diners són coses de pocs, i els drets de menys. Sembla que els seus ciutadans sí que estan disposats a refugiar als primers i a oferir-los tot a aquells qui fugen de la barbàrie. Com si els nostres carrers no transpiressin aquesta pudor a injustícia cada dia, a necessitat. Encara que en aquest cas sembla que els digestors oficials de pensaments defequen missatges meritocràtics: si estan en tal o qual situació precària és perquè no han fet prou, perquè es van equivocar i… s’han de fer responsables.

Si per alguna cosa serveixen les crisis o les altes tensions és per extremar i fer més visibles que mai les contradiccions i la hipocresia del nostre dia a dia. Com si realitats com les televisades a les fronteres d’Hongria no tinguessin res a veure amb els manters senegalesos o les pasteres mediterrànies.

Així com la crisis hipotecària va mostrar la perversitat dels bancs i de la bombolla immobiliària disfressada de creixement econòmic, la crisis dels refugiats està permetent veure amb un punt més d’intensitat els efectes de les relacions internacionals, del realisme polític que fa temps que ha apartat l’esperit de la cooperació que haurien d’encarnar les Nacions Unides.

Tant de bo aquest cop, a més d’eriçar els pèls de les nostres carns, aquesta sacsejada servís per intentar transformar una realitat que aviat ferirà quelcom més que les nostres sensibilitats. 

l’Optimista

En quin Món vius?

Hi ha dies, per no dir tots, en que un es lleva i no té molt clar quin és el Món que l’envolta. Si llegeixes els diaris, o encara més dramàticament si caus en la temptació d’encendre la televisió, pots quedar commocionat durant hores amb tota la degradació, sang, fetge i destrucció que hi pots trobar. El Món en flames, els poderosos impunes i els pobres a pedrades i trets entre ells. Depèn del mitjà pot variar una mica l’orientació i el subratllats dels conceptes clau de cada notícia, però en general tot fa pudor a socarrim.

SCAN0001

Nosaltres mateixos no restem exempts d’aquesta mena de sumatori de realitats paral·leles. No només s’esdevenen a través dels altaveus mediàtics sinó que entre les persones amb les que convivim sovint sembla que no toquem el mateix sòl amb la planta dels nostres peus. Un fet que ens il·lusiona pot desencadenar tot un seguit de mostres de rebuig, així com idees i successos que ens molesten són motiu de gaudi i passió per d’altres. I no pot deixar de resultar-me curiós que davant tot aquest ventall d’exemples que a diari ens ensenyen que podem interpretar tot el que ens circumda de diverses maneres, alguns encara s’esforcin en defensar de manera ferotge la seva visió. Fins al punt, que adonar-se una i altra vegada que hi ha gent que no veu el Món de la mateixa forma els sulfura i fereix.

És com si davant del dibuix d’un nen de cinc anys ens enfurisméssim en descobrir que l’infant no ha plasmat allò que jo voldria de la meva figura. Com si davant de la cara somrient i els cordons ben lligats d’unes bambes de futbol amb un tacs de quinze centímetres preferís horroritzar-me per tenir un tronc desproporcionat i una papada de gripau.

No estaria de més que algun dia féssim l’exercici i l’esforç d’escoltar i atendre el que expressa el nostre entorn sense enquistar-nos en destacar que això o allò no coincideix amb el que nosaltres esprem, percebem i creiem. Potser per una estona arribaríem a comprendre una mica de què va tot això de viure en un Món inevitablement compartit amb d’altres persones i éssers vius. I encara que habitualment ens neguem la possibilitat d’acceptar aquesta realitat tant variada, qui sap si així, aconseguiríem apreciar aquelles diferències que ens fan diversos i que permeten que siguis com siguis, trobis el teu Món en el de tothom.

l’Optimista

A cop de pedal

Sovint queiem en la temptació d’assumir que en el Món poc queda que ens pugui sorprendre, que ja ho hem vist tot, que podem accedir arreu sense masses dificultats. La cursa tecnològica i el despilfarro fòssil – en forma de mitjans de transport- ens ha permès envoltar-nos d’una boireta que ens cega. Una grisor que ens impedeix veure més enllà del que els mitjans de comunicació ens expliquen que és el Món i ens instal·la en la percepció que el planeta se’ns ha fet petit i accessible.

pedal

Per fortuna encara queden viatgers i viatges com els que en Gerard ens narra a través del seu blog. Aventures i experiències que desfan tot aquest tel d’immediatesa, aquesta creença que empetiteix el Món i ens pot amagar aquells camins que encara ens queden per explorar i que no podem ni imaginar. A llom de la seva bicicleta tenim l’oportunitat de descobrir què hi ha darrera dels grans escenaris del Món que el turisme ens ofereix. I percebre, encara que sigui dins el límits de les paraules escrites, un bri de la immensitat i la diversitat que queda fora dels focus, les guies i els camins asfaltats ben senyalitzats.

Podria dir molt més, però millor entreu vosaltres mateixos a la seva pàgina i deixeu-vos empapar per l’aventura. Descobrint que a cop de pedal, el Món es fa més gran. 

l’Optimista

Un altre mòbil és possible

D’entrada haig de dir que personalment deturaria la producció mundial d’ordinadors, tauletes, mòbils i d’un bon reguitzell d’andròmines. I no perquè pensi que no són útils o que no permetin desenvolupar activitats ben pràctiques sinó perquè sincerament crec que el nivell de desenvolupament actual d’aquests trastos sobrepassa ara mateix en desmesura la nostra capacitat d’utilitzar-los en la totalitat de les seves capacitats. Són autèntiques naus interestel·lars i nosaltres no sortim de la ciutat. 

descarga (2)

Si ens dediquéssim a mantenir, reparar i a produir màquines amb voluntat de durabilitat no ens caldria seguir engreixant aquesta màquina de producció infernal que reparteix externalitats negatives a nivell mundial per tal de brindar petites grans dosis de plaer superficial als consumidors.

Dit això i partint de la base que el meu ideal seria prémer el botó STOP de la màquina, hi ha algunes alternatives en aquest mercat tecnològic que permeten satisfer els nostres impulsos cibernètics amb un grau de compromís social i ambiental que trobem a faltar a totes les empreses del sector. Fairphone és una iniciativa holandesa que basa la producció del seu model en intentar aportar elements transformadors en cadascuna de les passes del seu procés de producció. Des d’intentar incentivar un model de mineria en els països extractors que es desvinculi dels conflictes bèl·lics fins a dissenyar un model de telèfon que faciliti a l’usuari la possibilitat de reparar-se’l ell mateix.

També cal destacar que la producció d’aquests enginys no es fa de manera constant sinó que es va fabricant amb un sistema de comandes prèvies i amb produccions definides, evitant així entrar en el model en el que estem habituats en que les empreses dediquen esforços ingents en generar necessitats i impulsos de consum per tal de poder trobar destí a una cadena de producció que sembla il·limitada.

Tan de bo perspectives empresarials com aquesta vagin impregnant un sector que no pot seguir promovent el consum indiscriminat i un model productiu que no es fa responsable dels efectes nocius que genera en cadascuna de les seves fases arreu del Món.

l’Optimista

L’orgull pel menjar

Hi ha molts criteris a través dels quals classificar o intentar descriure un poble, un col·lectiu o les persones: la manera en com es vesteixen, construeixen les seves ciutats i pobles, la manera com treballen i, òbviament, la seva relació amb el menjar i la manera de preparar-lo.

Per què va fer fallida McDonald’s? Tot i que el títol porti a enganys, dedica molt poca atenció a les característiques culinàries d’aquesta cadena de restaurants de menjar ràpid. Aquest documental és tot una declaració de l’amor que senten els Bolivians als seus productes, a les seves tradicions i a la manera en com aquestes s’entreteixeixen en un espai i una figura:el mercat i la dona.   

McDonalds

Val la pena dedicar una estona a veure aquest documental que ens condueix a través de tot allò que converteix la cuina i el menjar en motiu d’orgull pels habitants d’aquest país farcit d’estampes de contes de fades.

l’Optimista

Abans que peti el Món…

Abans de que peti el Món em fumaré uns quants petes… així arrencava un dels temes dels primers àlbums de Dr Calypso. Un tema, Pardalets, que repassava de manera lleugera i simple com l’avarícia i la miopia humana ens estava conduint a l’empitjorament de les condicions de vida del planeta.

Petarem o no, però potser seria interessant i desitjable treure’ns de sobre aquesta obsessió en mirar sempre cap endavant i obviar el resultat de tot el que hem fet. Aquesta por a posar en dubte allò que portem fent en els darrers temps i que és responsable de tot el que avui s’esdevé. Aquesta incapacitat de frenar les inèrcies i la facilitat amb la que la comoditat ens atrapa i arrossega. Potser així deixaríem d’estirar d’aquest fil que mai ens porta allà on ens promet.

images

Habitualment centrem el Cap d’Any en els propòsits -un cop més mirant cap endavant- en allò que hem de fer. També seria interessant fer un exercici de revisió i reflexió, adonar-se d’on som i vivim, d’allò que hem fet. Potser així ens cridaria l’atenció com en la mesura que augmentem any rere any el volum de la nostra participació material en grans iniciatives solidàries, les causes per les quals lluitem no decreixen sinó que s’accentuen i n’apareixen de noves. Qui sap si així prendríem consciència que l’excés d’informació i l’extensió d’anys i anys d’escolarització i acadèmia no ha construït persones més intel·ligents i crítiques. O d’aquesta manera possiblement veuríem com a mesura que més produïm, que més tenim, més persones són apartades del privilegi del consum i aparcades a una vida de supervivència.

Podríem, per un any a la nostra vida, fer tot el contrari. Només per probar-ho, per fer una cosa diferent. Per una vegada no participar dels grans circs caritatius organitzats ni per tots aquells mecanismes de participació que venen prefabricats per les institucions. També estaria bé deixar d’informar-nos, d’entomar tot allò que es publica de manera massiva dia a dia. I per una vegada deixem de consumir, deixem de comprar de manera addictiva.

Seria curiós, per un cop, no pensar en tot allò que hem de fer. Per una vegada, simplement dedicar-se a deixar de fer tot el que portem fent darrerament, que no és altra cosa que el responsable de tot allò que avui ens afligeix.

Un cop, abans que peti el Món.

l’Optimista