El boig que corre

Fa unes setmanes caminava pel carrer Migdia amunt -tothom sap que amunt significa en direcció oposada al centre de la ciutat- i una persona més aviat jove em va sorprendre apareixent des d’una cantonada i venint frontalment cap a mi corrent. Sense parar-me cap mena d’atenció ni mostrant algun indici que em permetés intuir quin era el motiu d’aquell pas accelerat, va passar-me pel costat al galop. La veritat, és que de primeres tampoc li vaig donar massa importància i vaig pensar que devia estar fent tard a algun lloc. I punt.

El que va esdevenir més endavant em va començar a donar entendre que aquelles presses podrien tenir algun altre tipus de motiu, diguem-ne, menys convencional.  Uns dies més tard el vaig tornar a veure. Aquesta volta des de l’altra vorera i venint amb més metres de recorregut per observar-lo més detingudament. Tornava a ser ell, a un ritme ni massa alt per comparar-lo a un sprint a l’estil “vaig molt tard!” o “auxili!”, ni prou lent com per pensar que es tracte d’algú amb un caminar més ràpid de l’habitual. En veure la curiositat amb la que me’l vaig quedar mirant una senyora que venia de fer la compra amb el carrito em va interpel·lar amb un: “-Pobre noi, sempre va d’aquí cap allà corrent. No hi és tot -va rematar-. “

Per què corre? De què/qui fuig? A on va amb tanta pressa? 

La veritat és que mirant-lo bé, no fa cara de por o ira, ni molt menys d’alegria o felicitat. És una expressió més o menys neutra, desmotivada, amb un toc de resignació, amb un deix ombrívol, impersonal. Arrel d’anar-lo veient i guaitant amb atenció, dona la sensació com si fora una força imperceptible però ineludible la que l’estirés al llarg i ample de les voreres de la ciutat, com si aquesta fora la font d’una sensació encadenada, fins un punt empresonada.

Últimament estic preocupat. Des del dia que em va començar a atrapar la seva expressió que em passa una cosa ben curiosa: són més els bojos que corren els que es creuen en el meu camí. Des de llavors que són més les persones en les que reconec aquest caminar tan ràpid com esmaperdut, aquesta expressió desanimada, aquest moviment mecànic i automatitzat que els porta d’un lloc a un altre com si no tinguessin una altra opció i es ressignessin a deixar-se endur per una força imperceptible i incontestable a la vegada. Pel carrer, als passadissos del transport públic, fent cua… Serà quelcom que s’encomana? 

Preventivament evito mirar aparadors, finestres d’automòbils i qualsevol element que em pugui emmirallar. No fos cas que en el reflex, de reüll, hi trobés també l’esguard d’un boig que corre en el meu rostre. 

Anuncis

No hi ha púlpits per tants sermons

Potser és que, amb l’edat, m’estic tornant més sensible a certes maneres d’expressar-se, però des de fa un temps que tinc la impressió que el nombre de persones que es llencen atrevidament a sermonejar i dissertar sobre el bé i el mal no deixa de créixer exponencialment.

La veritat és que és un fenomen que em té ben encuriosit a la vegada que molest. Aquests impuls sancionadors, aquesta empenta altiva cap a definir sense cap mena de vergonya ni dubte sobre el que es pot fer i el que no, sobre el que s’hauria de fer i deixar de promoure, aquesta miopia que impedeix veure més enllà de la punta del nas… Ha de ser molt dur tenir una visió tan clara sobre el que ha de ser el món i veure com aquest s’obstina en no fer-te cas. Maleïts imperfectes!

Encara que s’ha de dir que té la seva gràcia que en uns temps en els que els púlpits dels temples cada cop costen més d’omplir, al carrer, als mitjans i arreu on miris sempre hi trobaràs algú disposat a assentar càtedra i buidar el seu sermó vers al públic assistent. No importa la ideologia, la creença religiosa o el corrent de pensament (o l’absència d’aquest), des que l’església ha perdut la seva capacitat d’oferir un nombre suficient de sacerdots i assistents que els escoltin, el cuquet del sermonejador ha anat estenent-se arreu.

Cada dia en descobreixes un de nou, ja sigui entre els teus companys de feina, amics o desconeguts que sents parlar en alguna terrassa d’un bar o en el transport públic.  Al ritme que anem, qui sap si en un període de temps no massa llunyà tots ens trobarem atrapats en aquest impuls expressiu i dictaminador.

Resulta ben interessant adonar-se com en la mesura que els sermons augmenten, els desacords que els precedeixen no fan més que estimular la procreació de nous aspirants que no dubtaran en intentar convèncer de les seves descobertes il·luminades.  Resulta ben curiós,  com la sensació o desig de tenir la resposta definitiva ens omple i ens empeny a col·locar-nos en el púlpit, amb la punta del nas ben amunt, convençuts de la nostra singularitat inigualable.

No hi haurà pau sense guerra

Recolzament humanitari, vies segures, fronteres obertes i acollides amb els braços ben oberts. Imprescindible, necessari i, sobretot, humà.

Ara bé, que la compassió i la indignació no ens impedeixin adonar-nos que davant d’aquests conflictes no existeix la neutralitat. No hi ha la opció: jo no disparo només acullo. A les trinxeres hi han governs autoritaris i grups opositors de diferents ideologies, alguns dels quals, a més, esporàdicament intervenen en el nostre territori per obrir ferida.

Personalment em provoca terror pensar en la guerra, imaginar-me en un escenari bèl·lic, en mig de la destrucció, la sang i el patiment. Encara que no podem obviar que hi ha governs i organitzacions que han optat per la guerra com a via per assolir les seves fites, i és, en aquesta, l’únic espai on estan disposats a dirimir les seves idees i opinions.

Benvingut tothom, vingui d’on vingui i per la raó que sigui. Però no oblidem que no n’hi ha prou, que ens hem de posicionar, que hem de reconèixer qui són dels nostres, qui comparteixen o s’apropen a les nostres idees i somnis i qui representen el contrari. Que tard o d’hora els haurem de combatre, que no entendran un altre llenguatge i un altre judici que el dictat pels exèrcits.

La violència ja l’estem desfermant, en forma de tancament de fronteres, camps de concentració i restriccions de drets que estem aplicant en el si dels nostres països i de la nostra gent. Potser ja comença a ser hora de deixar-nos d’hipocresia i combatre per totes les vies aquells qui representen tot el que ens esgarrifa.

Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Cameron, la CUP i la UE

Condemnats a vagar per l’univers sense fi ni destí. Alguna cosa així deien alguns opinòlegs i polítics de torn quan es valorava la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE en cas d’assolir la independència. Així com no s’ha tingut cap mena de tremolor a l’hora d’atacar amb sornegueria i burla les paraules de la CUP que apuntaven la necessitat de sortir de la UE degut a les condicions polítiques i econòmiques que implicava formar-ne part.

Ara bé, quan la proposta d’abandonar la Unió Europea surt del Primer Ministre britànic ja és una altra cosa. No seré ingenu, no cal ser un fan incondicional del realisme polític per entendre la diferència entre proclamar aquesta idea des d’un partit minoritari a nivell de Catalunya i que ho faci el líder d’una potència mundial. Entenc que la temptació de ridiculitzar als adversaris polítics que tenen menys pes representatiu és difícil d’evitar, a la vegada que la desigualtat de poder econòmic i militar al Món dificulta que es pugui emprar el mateix llenguatge amb uns i altres.

Dit això, que cada vegada que algun país o formació política, tingui el pes representatiu que tingui, opti per opcions de negociació bilateral (inclosa l’amenaça o proposta de sortida de la Unió) diu molt poc de la construcció d’aquest espai comú. Si l’ambició de la UE i els seus membres fora constituir un espai supranacional, les diferents demandes i requeriments per parts dels membres de l’entitat política haurien de trobar espais com el Parlament o qualsevol altra òrgan representatiu i polític per resoldre i negociar com la organització pot esdevenir un entramat que doni resposta a les necessitats del projecte comú. En la mesura en que cada estat pressiona i negocia respecte les seves necessitats sense tenir present els espais comuns i intentant assolir fites i millores per ells mateixos, en comptes de reformes compartides, el projecte europeu queda clarament desautoritzat com a eina de construcció justa i equitativa. En tant que cada estat exerceix la seva agenda d’interessos de manera bilateral amb aquesta anomenada “Unió”, el missatge que traspua no pot ser altre que: cadascú que s’espavili i negociï segons la seva força i poder. La UE com a eina de dominació per part de les potències consolidades a través del discurs si jo poso més diners, tu obeeixes.

Més enllà de si ho fa visible l’esquerra assembleària catalana o el conservadorisme britànic, el que resta nítid és la debilitat de la Unió Europea a l’hora de dissenyar instruments comuns per resoldre les diverses dificultats i reptes que es plantegin.  Una debilitat que lluny del que semblava ser el somni europeu, afavoreix i incentiva el desenvolupament d’actituds nacionalistes o estatistes a l’hora de definir la política internacional. 

l’Optimista

Amb el dit, dit, dit

En algun lloc del Món, la democràcia representativa genera una elit, a través del vot, que exerceix la funció de defensar els interessos de la ciutadania en consonància a les propostes polítiques compromeses en el seu programa. En algun indret d’aquest planeta s’entén que els/les millors candidats/es ocupen les primeres places de la llista per ser més visibles, guanyar més vots i, òbviament, tenir més opcions d’entrar a formar part de la cambra representativa. Possiblement, en algun d’aquests reductes, hi preval la creença que la legitimitat de les iniciatives i decisions que convinguin els escollits i les escollides naix del suport rebut per part de ciutadania a través del vot.

Si existeix aquest lloc, no ho tinc del tot clar. El que és nítid és que a Girona no es comparteix aquest credo.

Ungit pel dit de Mas, l’ara ja ex-alcalde de la ciutat va veure la llum. Alguns crèiem que la llei i la burocràcia eren armes contra l’arbitrarietat i el caprici. Potser ho són en alguna tribu de l’Amazones. A Girona tot és possible.

Qui sap si ha estat causat per alguna espècie d’influència jocdetroniana o si simplement Mas li va dir a cau d’orella a Puigdemont: “T’he tocat, ara la pares tu”. Sigui com sigui, el poder del dit és formidable i té la capacitat d’esborrar qualsevol noció relacionada amb el dret i la democràcia.

Me l’imagino, sí, el veig. Veig a Puigdemont entrant al consistori amb el dit alçat, mostrant-lo ferm i orgullós i exclamant: “Pel poder que el dit de Mas m’ha conferit… Ballesta t’escullo!” Davant la mirada atònita de tothom i amb la pregunta als llavis: “Disculpi Alcal…President, però és que no té ni cadira en el Ple”. Incrèduls.

l’Optimista