Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Anuncis

Cameron, la CUP i la UE

Condemnats a vagar per l’univers sense fi ni destí. Alguna cosa així deien alguns opinòlegs i polítics de torn quan es valorava la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE en cas d’assolir la independència. Així com no s’ha tingut cap mena de tremolor a l’hora d’atacar amb sornegueria i burla les paraules de la CUP que apuntaven la necessitat de sortir de la UE degut a les condicions polítiques i econòmiques que implicava formar-ne part.

Ara bé, quan la proposta d’abandonar la Unió Europea surt del Primer Ministre britànic ja és una altra cosa. No seré ingenu, no cal ser un fan incondicional del realisme polític per entendre la diferència entre proclamar aquesta idea des d’un partit minoritari a nivell de Catalunya i que ho faci el líder d’una potència mundial. Entenc que la temptació de ridiculitzar als adversaris polítics que tenen menys pes representatiu és difícil d’evitar, a la vegada que la desigualtat de poder econòmic i militar al Món dificulta que es pugui emprar el mateix llenguatge amb uns i altres.

Dit això, que cada vegada que algun país o formació política, tingui el pes representatiu que tingui, opti per opcions de negociació bilateral (inclosa l’amenaça o proposta de sortida de la Unió) diu molt poc de la construcció d’aquest espai comú. Si l’ambició de la UE i els seus membres fora constituir un espai supranacional, les diferents demandes i requeriments per parts dels membres de l’entitat política haurien de trobar espais com el Parlament o qualsevol altra òrgan representatiu i polític per resoldre i negociar com la organització pot esdevenir un entramat que doni resposta a les necessitats del projecte comú. En la mesura en que cada estat pressiona i negocia respecte les seves necessitats sense tenir present els espais comuns i intentant assolir fites i millores per ells mateixos, en comptes de reformes compartides, el projecte europeu queda clarament desautoritzat com a eina de construcció justa i equitativa. En tant que cada estat exerceix la seva agenda d’interessos de manera bilateral amb aquesta anomenada “Unió”, el missatge que traspua no pot ser altre que: cadascú que s’espavili i negociï segons la seva força i poder. La UE com a eina de dominació per part de les potències consolidades a través del discurs si jo poso més diners, tu obeeixes.

Més enllà de si ho fa visible l’esquerra assembleària catalana o el conservadorisme britànic, el que resta nítid és la debilitat de la Unió Europea a l’hora de dissenyar instruments comuns per resoldre les diverses dificultats i reptes que es plantegin.  Una debilitat que lluny del que semblava ser el somni europeu, afavoreix i incentiva el desenvolupament d’actituds nacionalistes o estatistes a l’hora de definir la política internacional. 

l’Optimista

Amb el dit, dit, dit

En algun lloc del Món, la democràcia representativa genera una elit, a través del vot, que exerceix la funció de defensar els interessos de la ciutadania en consonància a les propostes polítiques compromeses en el seu programa. En algun indret d’aquest planeta s’entén que els/les millors candidats/es ocupen les primeres places de la llista per ser més visibles, guanyar més vots i, òbviament, tenir més opcions d’entrar a formar part de la cambra representativa. Possiblement, en algun d’aquests reductes, hi preval la creença que la legitimitat de les iniciatives i decisions que convinguin els escollits i les escollides naix del suport rebut per part de ciutadania a través del vot.

Si existeix aquest lloc, no ho tinc del tot clar. El que és nítid és que a Girona no es comparteix aquest credo.

Ungit pel dit de Mas, l’ara ja ex-alcalde de la ciutat va veure la llum. Alguns crèiem que la llei i la burocràcia eren armes contra l’arbitrarietat i el caprici. Potser ho són en alguna tribu de l’Amazones. A Girona tot és possible.

Qui sap si ha estat causat per alguna espècie d’influència jocdetroniana o si simplement Mas li va dir a cau d’orella a Puigdemont: “T’he tocat, ara la pares tu”. Sigui com sigui, el poder del dit és formidable i té la capacitat d’esborrar qualsevol noció relacionada amb el dret i la democràcia.

Me l’imagino, sí, el veig. Veig a Puigdemont entrant al consistori amb el dit alçat, mostrant-lo ferm i orgullós i exclamant: “Pel poder que el dit de Mas m’ha conferit… Ballesta t’escullo!” Davant la mirada atònita de tothom i amb la pregunta als llavis: “Disculpi Alcal…President, però és que no té ni cadira en el Ple”. Incrèduls.

l’Optimista

Que torni el sorteig (o els grecs en sabien més)

La primera vegada que vaig llegir en algun llibre o escoltar en alguna aula que en la Democràcia de l’Antiga Grècia els polítics i governants de les polis es decidien aleatòriament entre els seus ciutadans, no vaig poder evitar pensar: quina ximpleria! No? Decidir una posició tan important a través d’un sorteig? Quines coses que tenien aquests grecs antics. Sumat a tot plegat, després també vaig descobrir que la noció de ciutadà no era tot l’ample que un pensaria i que fora dels homes de cert status no en podien resultar electes tants.

Ara bé, veient els resultats i les limitacions que està mostrant la nostra democràcia parlamentària i el sistema de partits polític del país… Què voleu que us digui? Potser preferiria tornar al sorteig. Tenint present les extravagàncies que s’estant donant a l’hora d’escollir Presidents i Alcaldes, considerant la falta de vergonya que mostren els grups que aconsegueixen establir-se en les estructures institucionals i patint la lleugeresa amb la que es senten legitimats per alterar i reinterpretar a gust i plaer els resultats de les urnes, per mi, que torni el bombo i que l’atzar ens guiï. 

Que tothom qui es senti preparat i amb ganes de gestionar els afers de la ciutat s’inscrigui, que la ciutadania (com l’entenem avui i no a l’estil clàssic) tingui espais per donar la seva opinió i orientar les prioritats i que els nens de Sant Ildefonso ens cantin el destí. Tot càrrec polític deixat a les lleis de la probabilística.

Injust? Segurament. Però observant el que s’està reproduint i estenent en les maneres de designar i acordar el càrrecs i les posicions de poder, la justícia, l’equitat i la representativitat no s’intueixen per enlloc. I posats a viure en un sistema injust, almenys, que no corri el rumor o la creença que és fruit de la voluntat d’uns pocs i els seus interessos. Que per una vegada, la incapacitat de generar un govern representatiu pugui atribuir-se a la mala sort i no a la baixesa o al clientelisme dels polítics escollits. 

l’Optimista

Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.

El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista

El patrimoni comú

L’encadenament d’eleccions i les vergonyes del maleït “procés” ens han revelat algunes semblances inesperades, aquí us presento les 5 que més se’m repeteixen:

  1. La Caverna com a patrimoni compartit. Els últims esdeveniments “processístics” han posat de relleu una troup de mitjans de comunicació descaradament interessats i incapaços de mostrar un país més enllà dels seus interessos.
  2. Follow the leader, leader… Si el/la trobes. Les successives campanyes electorals i el seguiment i reaccions dels diversos aconteixements del nostre dia a dia, han mostrat de manera contundent la manca de veus que gaudeixin de reconeixement social. Ens hem enquistat o hi ha veus que no troben per on emergir?
  3. Fòbia a la pluralitat. Amb dos resultats electorals caracteritzats per la presentació d’un Parlament divers, l’exigència a negociar i pactar ha fet saltar les alarmes de mitjans i dels relats polítics que bramen INGOVERNABLEEES!!
  4. Les coses importants… Quan? Encara és hora que algú parli de com es reverteix la situació de crisis social i ambiental que arrosseguem… Alguna proposta, si us plau, més enllà de promeses gratuïtes i incomplibles?
  5. La cinquena es posa per arrodonir que queda més finet. Serveixi, a mode de conclusió: mai hauríem pensat que tantes tensions dispersadores podrien mostrar-nos amb tanta claredat l’existència d’um patrimoni comú.

l’Optimista