Aeroports

Feia temps que no pujava a un avió i l’excés de previsió m’ha regalat vora una hora d’espera a l’aeroport de Girona. Premi que no he pogut deixar passar sense posar en paraules i una mica ordenadets alguns pensaments i idees que més d’un cop m’han guspirejat mentre he voltat per diferents aeroports del món.

 L’aeroport és un dels màxims exponents del sistema en el que ens hem enclaustrat les societats occidentals. Alguns dirien que bancs, diners i no sé quins altres elements caracteritzarien millor els valors i l’organització de la nosta societat (bategeu-la com vulgueu). Però els aeroports… ho tu tenen tot!

No importa el cost. I no parlo de diners, parlo de la petjada ecològica, de la consagració de l’avió com a expressió absoluta del menyspreu i la inconsciència del cost de les notres accions. Qui m’hauria de privar a mi de viatjar arreu del món en qüestió d’hores? Què importen les emissions de gasos nocius, l’extracció de combustibles… que me quiten lo bailao.

La il·lusió de la llibertat d’escollir, de comprar. A l’aeroport no cal amagar que la capacitat d’escollir és fictícia i moldejable. Que preguntin a Nestlé, Apple, Coca-Cola… a l’aeroport passes el control de seguretat i sí o sí passes per la botiga. No cal amagar que l’única opció és consumir o no, la resta… poc que ho diferenciï.

I finalment, l’estrella dels nostres dies: la restricció de la circulació de persones i la tendència a compartir amb el sector privat el monopoli de la violència. Tot i l’efecte de les low cost, l’avió és un mitjà apte per uns pocs. Els escollits en termes econòmics i, sobretot, als privilegiats que formen part d’un estat que els reconeix, atorga identitat i permet que com a ciutadans accedeixin als seus drets.

Dins els aeroports (em consta que algun no tant) tot és net, controlat, ascèptic. Tot fa la mateixa farum decadent i inhert que destilen els relats i idees que circulen pels mitjans de comunicació i les institucions que ens dibuixen i governen.

Anuncis

El boig que corre

Fa unes setmanes caminava pel carrer Migdia amunt -tothom sap que amunt significa en direcció oposada al centre de la ciutat- i una persona més aviat jove em va sorprendre apareixent des d’una cantonada i venint frontalment cap a mi corrent. Sense parar-me cap mena d’atenció ni mostrant algun indici que em permetés intuir quin era el motiu d’aquell pas accelerat, va passar-me pel costat al galop. La veritat, és que de primeres tampoc li vaig donar massa importància i vaig pensar que devia estar fent tard a algun lloc. I punt.

El que va esdevenir més endavant em va començar a donar entendre que aquelles presses podrien tenir algun altre tipus de motiu, diguem-ne, menys convencional.  Uns dies més tard el vaig tornar a veure. Aquesta volta des de l’altra vorera i venint amb més metres de recorregut per observar-lo més detingudament. Tornava a ser ell, a un ritme ni massa alt per comparar-lo a un sprint a l’estil “vaig molt tard!” o “auxili!”, ni prou lent com per pensar que es tracte d’algú amb un caminar més ràpid de l’habitual. En veure la curiositat amb la que me’l vaig quedar mirant una senyora que venia de fer la compra amb el carrito em va interpel·lar amb un: “-Pobre noi, sempre va d’aquí cap allà corrent. No hi és tot -va rematar-. “

Per què corre? De què/qui fuig? A on va amb tanta pressa? 

La veritat és que mirant-lo bé, no fa cara de por o ira, ni molt menys d’alegria o felicitat. És una expressió més o menys neutra, desmotivada, amb un toc de resignació, amb un deix ombrívol, impersonal. Arrel d’anar-lo veient i guaitant amb atenció, dona la sensació com si fora una força imperceptible però ineludible la que l’estirés al llarg i ample de les voreres de la ciutat, com si aquesta fora la font d’una sensació encadenada, fins un punt empresonada.

Últimament estic preocupat. Des del dia que em va començar a atrapar la seva expressió que em passa una cosa ben curiosa: són més els bojos que corren els que es creuen en el meu camí. Des de llavors que són més les persones en les que reconec aquest caminar tan ràpid com esmaperdut, aquesta expressió desanimada, aquest moviment mecànic i automatitzat que els porta d’un lloc a un altre com si no tinguessin una altra opció i es ressignessin a deixar-se endur per una força imperceptible i incontestable a la vegada. Pel carrer, als passadissos del transport públic, fent cua… Serà quelcom que s’encomana? 

Preventivament evito mirar aparadors, finestres d’automòbils i qualsevol element que em pugui emmirallar. No fos cas que en el reflex, de reüll, hi trobés també l’esguard d’un boig que corre en el meu rostre. 

El boig de la ciutat (I)

Fa uns dies em vaig creuar amb un vell conegut pels carrers de Girona. De primeres no el vaig acabar de reconèixer, i això que, sincerament, el seu aspecte físic no havia canviat tant. El que el feia menys identificable era un element que sempre l’acompanyava i que aquest cop ja no portava de la mà. Un complement que, de fet, l’havia caracteritzat fins al punt de ser-ne el motiu del denominador amb el que era conegut arreu: el boig del telèfon.

Avui en dia, que algú passegi amb un telèfon a la mà no és que no sigui rar, sinó que l’estrany és no portar-lo enganxat als palmells mentre els polzes embogeixen relliscant per la pantalla -en aquest sentit, l’Adrià Puntí en feia sàtira en un concert: …i li dèiem boig per portar un telèfon pel carrer-.

Qui sap si en un altra època o en un altre indret una performance d’aquest tipus s’hauria considerat símptoma de connexions místiques o poders chamànics… qui sap si en comptes de tenir-lo vagant amb la mirada perduda i amb la mateixa roba faci sol, núvol, nevi o plogui, l’hauríem investit com a gran oracle de la ciutat, esperant les seves expressions premonitòries. En tot cas, queda per veure si la seva nova conducta, apagada, desapercebuda i fins un punt ombrívola acaba mostrant-se anunci d’uns temps depriments.

Sigui com sigui, tot plegat m’ha portat a pensar i preguntar-me sobre els auguris i ben/malaurances que els bojos actuals podrien estar compartint amb nosaltres mentre els nostre prejudici continua ocultant-los. Així que aviat us presentaré alguns dels protagonistes que, darrerament, he descobert exercint aquesta funció pels carrers de Girona.

Pròxima entrega: El boig que corre.

Llegir poesia

(…)

“Voldria que em prengués d’una vegada

o que em mudés en fulla,

en cosa pura, estúpida

en pedra o aigua,

en àtom,

del seu total reialme.

Vull amor o repòs.

Espero sospito temo voldria – Pere Quart

Llegir poesia, i segurament escriure-la, és un acte de festeig, una dansa ritual d’aparellament. No té res a veure amb qualsevol altre gènere literari. Pots agafar un llibre de poemes pel principi o pel final, doncs sovint són categories que no tenen cap sentit entre les seves pàgines, com no la tenen la linealitat, el nus o el desenllaç.

Cada poema és un principi i un final, i a la vegada no són més que una part d’una obra més extensa, d’una o altra manera lligada a la resta, dependent, absoluta i paradoxalment sobirana.

De l’estrofa, en quedes captivat al primer vers o difícilment arribaràs a la primera rima. Llegir-la és una cerca. Passes fulles com qui no hi té massa interès, buscant aquell detall que et faci romandre mig segon més, mitja síl·laba que et suggereixi quelcom atractiu. A vegades no arribaràs gaire més enllà, l’espurna no encendrà el foc, i allò que semblava, no serà. Passo pàgina.

Car quan l’encontre s’esdevé, ja no hi ha escapatòria. No hi ha fuga possible, ja no pots més que repassar-la una i altra volta, resseguir totes les síl·labes, pronunciar-les, notar-les entre les dents i els llavis, deixar-les ressonar entre el pensament i  les entranyes. Captiu i pres, enamorat d’unes paraules que ja no tornaran a sonar estranyes, que tot i provenir d’altres no podrien sonar més pròpies.

Enamorado de la muerte

Potser és el meu desconeixement de l’escena Punk actual, o potser és aquesta estranya fascinació que em generen els punkies vuitanteros que emergien en els inicis d’una transició política, social i econòmica que els provocava de tot menys esperança. Sigui quina sigui la raó, tinc la percepció que aquesta veu contundent, sense excessos lírics ni grans dots musicals ha acabat perdent-se. I si així fora, no deixa d’encuriosir-me on ha anat a petar aquest esperit destroyer i aquesta visió pessimista sobre les oportunitats que aquest món occidental i la seva democràcia ens poden oferir.

La música reivindicativa no ha desaparegut, això ho sabem. Però quina forma ha pres? Com s’expressa? Aquí algunes idees que se m’acudeixen:

El nas de clown per la xupa de cuir. La línia dominant en molts dels grups i bandes que ocupen l’eix central dels corrents musicals que podríem denominar alternatius, reivindicatius o combatius és una visió romàntica d’aquesta món que no funciona. Un romanticisme poc bèl·lic, esperançat i amb bastants deixos de de coloret naïf que més enllà d’esquinçar-se les vestidures davant l’adversitat opten per vestir-se amb les millors gales i presumir d’una màxima: el color de la vida depèn del cristall a través del que la mires. Així que si la miro com una festa on l’amor triomfarà…. you know. Se m’escapa el riure mentre imagino una conversa entre Eskorbuto i Txarango.

Ets massa mainstream. L’opció més difícil de reconèixer però possiblement la més factible: no és que no existeixi una escena punk comparable i amb un discurs equiparable al dels 80’s, és que no la coneixes! Que estàs massa imbuït en les tendències majoritàries i que, company, no hi ha pitjor cec que el no vol veure. Així que si algú em pot recomanar alguna banda del moment… oïdes obertes.

Existeixi o no una escena punk que estiri el fil d’aquells Vomito, Cicatriz, RIP, La Polla… tampoc importa. Al final tota aquesta volta no té més sentit ni motivació que recuperar, per uns instants, una estranya nostàlgia. Un record d’una època que no vaig viure però que musicalment no deixa de fascinar-me quan torna a les meves oïdes. El món no està millor que llavors, i només espero que amb el temps i amb l’obsessió per l’estètica, no haguem perdut la capacitat de cridar visceralment i sense hipocresies amb aquella cruesa que a voltes resulta imprescindible.

Sobrevalorat

Les paraules, idees i pensaments. Especialment els preconcebuts, totes aquelles que no broten de l’experiència pròpia, d’allò viscut; sobrevalorat.

Es sobrevaloren els judicis, els pre- i els com-hauria-de-ser. Tot allò que s’interposa entre el llençar-se a l’aventura, el desig inconfessable i el crit desbocat. Tot allò contingut pel pudor i la vergonya. Sobrevalorats.

L’èxit, la victòria i el reconeixement. L’opinió, especialment la dels altres, el mirall i l’aparença. Sobrevalorats.

El previsible, l’observable, el sostenible i defensable sense tremolors a les cames ni a la veu. La serenor i la seguretat, la fermesa i la solidesa, la coherència… sobrevalorades!

Tot el dit, sentit o somiat que s’interposi entre tu, jo i el món, està sobrevalorat. 

 

Tempesta d’estiu

No és la meva intenció posar-me en mode filosòfic o transcendental, però hi ha dies en que Déu, l’Univers, el Tao o la mare-que-ho-va-arribar-a-parir-tot semblen clarament decidits a explicar-te en pocs minuts algunes de les nocions bàsiques sobre el funcionament de tot plegat. I quan ho fan, no es conformen en passar-te un power point, no.

De fet has de vigilar perquè aquestes lliçons solen arribar de la manera menys esperada i amb el format més imprevisible. És més, si no hi pares prou atenció no seria estrany que ni tan sols te’n donessis compte. Com ho pots saber llavors si et trobes davant d’una classe magistral o simplement t’estan passant coses insignificants? Doncs… bé, aquest serà motiu per una entrada nova -qui sap si un volum enciclopèdic-, el que aquest cop m’ocupa és el xàfec espectacular que em va caure a sobre la tarda d’ahir mentres m’entretenia pedalant entre el Ter i el Llémena.

Baixant ja de les Serres cap a Bonmatí un núvol fosc i tronat s’ha posat a perseguir-me pendent avall. Amenaçant a ritme de llamps i trons m’ha tingut una bona estona pedalant amb la mirada cap enrere, obsessionat per si m’atrapava o l’aconseguia deixar lluny de mi. No m’he plantejat en cap moment si podria ser que darrera meu només tingués un braç de la tempesta, si valia la pena parar-se en algun refugi proper i valorar la situació, ni pensar-ho. He vist el problema i a la brava m’he posat a pedalar com si no hi hagués demà, convençut que sense masses contemplacions aconseguiria defugir aquest problema i no hauria d’afrontar tot el que em plantejava: pluja, llamps, vent…

Ximple i miop m’he permès el luxe de cantar victòria, de creure’m durant uns instants que realment no calia parar-hi més atenció. El núvol semblava quedar enrere i en cap moment havia tingut prou temps per mirar cap endavant i adonar-me del que se’m venia al capdamunt.

Un cop passat Bescanó: la tempesta.  Com si s’hagués tractat d’una emboscada, una cortina d’aigua, fang i vent m’esperava a les portes de les deveses, i en aquest punt, ja no hi ha temps per laments, per pors ni condols, només et queda oblidar-te de tot artifici racional i deixar-te endur per la part més instintiva, pel jo més bèstia i salvatge. Que sigui el que Déu vulgui. Són moments d’actes reflexes, de pedalades i passes a cegues, ja no cal ni plantejar-se on aniràs a parar, no pots fer més que  mantenir l’equilibri, esquivar les branques que cauen dels arbres i pedalar, pedalar més fort que mai. Arribes a animalitzar-te tant que fins i tot udoles i xiscles, com si retrocedissis ben bé un parell de passes en l’escala evolutiva

De sobte, però, l’oportunitat. Un petit túnel, un refugi. I aquí és on l’humà intenta tornar i apagar la fera. Hi ha una part de tu que ja no vol abandonar la brutalitat. Li és absolutament igual tot, ja no veu més enllà del mig metre que té davant i està disposat a tot per salvaguardar-lo. No hi ha ni equilibris ni reflexions, és pura immediatesa, 100% adrenalina. Tot i així la consciència es refà i no dubte en reprimir l’instint i fer-me deturar: respira una estona. A mesura que els ullals s’amaguen et vas adonant de l’encert de l’aturada. Un moment per calibrar com seguir, per escollir el millor moment per continuar sense haver de patir per les relliscades, els llamps i les ventades. Si a Bescanó haguessis considerat aquesta opció potser t’haguessis estalviat trobar-te farcit de fang.

Com sol passar amb les tempestes d’estiu, amb la mateixa intensitat i rapidesa que arriben, se’n van. Reprenc els pedals xop i enfangat de dalt a baix, des del timpà fins al dit petit del peu esquerra. Arribo a les hortes on m’espera un petit regal: uns raigs de sol que em mantenen l’escalforeta fins arribar a casa i un arc de Sant Martí brillant que ressalta sobre la foscor que encara resta en el cel.

Mirat i llegit de nou, potser no s’hi amaga cap lliçó de vida en tot plegat. En tot cas, me n’apunto una de domèstica: recull la roba estesa abans de sortir de casa.