Laberints

Text a partir de l’il·lustració 

Des del cim em sento protegit. Lluny de les mirades i les atencions del Món puc valorar i valorar-me sense encaixar les pressions del meu entorn, sense expectatives. Em torno racional, calculador, observador. Una passa en aquest sentit, dos en l’altre, espera: – Deixa’m resseguir amb l’esguard què s’esdevindrà més enllà-. No fora que després d’emprendre determinat rumb em trobi atrapat en algun atzucac. No hi ha dolor ni plaer, simple i innòcua serenor. Si erro reculo, si dubto guaito des de l’aire, objectiu i imparcial, omnipresent i habitant enlloc.

Poc a poc sento que l’aire que fins aquell moment em refrescava i m’alleugerava de les pressions i les tensions mundanes es converteix en un vent fred. Una brisa que des de la nuesa dels meus peus em pren i s’estén. Em recorre a través de les extremitats, de la pell i els ossos. Em gela i em tensa, m’omple de rigidesa. A mesura que més temps passo lluny del ferm més difícil em resulta sentir-me part d’allò que succeeix sota els meus peus. Més complicat m’és escoltar les veus, captar les històries, empatitzar i compartir. L’indiferència és la tònica dominant, la llei que regeix a qui no vol jugar, a qui no vol viure i experimentar l’alquímia de materialitzar els pensaments o convertir les idees en paraules, gestos i mirades.

in_ lab_

Autora: Judit Iglesias

No puc seguir elevant-me, aviat no podré ni escoltar el meu palpitar. Des d’aquí tot sembla previsible i, tot i que complex, la distància em facilita apreciar què, qui i com es desenvolupa en el dia a dia del que m’envolta. Però el gebre ja no em deixa ni notar el que neix més enllà de les espatlles ni la cintura. Ja no puc més, necessito descendir, acostar-me de nou al sòl i retrobar lentament el so i el soroll de la vida, el moviment, l’escalfor.

Lentament recupero el sentir dels meus dits, de les puntes de cadascuna de les meves mans i peus. També veig amb claredat el rostre de les persones que m’acompanyen, llegeixo les seves paraules i no puc evitar escoltar les seves veus. De nou torno a notar les mirades que em vigilen. Algunes m’aprecien, així com d’altres em jutgen punitives. I per molt que estiri el coll i elevi el cap, el meu esguard no veu més enllà del final del carrer, del canvi de rasant.

Torno a topar amb la incertesa dels meus passos, amb les inquietuds fruit de les decisions que no puc evitar prendre. Ja no aconsegueixo recordar aquella visió nítida des de les altures, ja no puc deturar-me a observar silenciosament què comporta cada pas, què s’amaga darrera cada cantonada. No, ja no sóc una part allunyada que considera. Ara i aquí no puc més que ser part implícita. No em queda més remei que ser observador i observat, espectador, actor i tramoista. Però què faré si no sé on vaig?

Anuncis