L’hivern les farà caduques

De la paraula a la il·lustració

Fuig la calor cercant les aus que la seva calidesa necessiten. S’escapa la llum cansada d’acaronar sempre les mateixes vides. I enmig d’aquest èxode, la freda foscor comença a fer-se un lloc. Un lloc entre les valls i els boscos, entre els rius i les muntanyes,  entre els arbres i les flors. Ells i elles voldrien resistir i mantenir aquells colors tant vius, aquells perfums tant embriagadors, aquelles danses tant seductores.

Encara que amb l’adéu de la llum i la calor, els colors també es difuminen lentament cap el gris, així com les olors esdevenen un mer intent en va d’allò que foren. Mentre que les danses es converteixen en una lluita aferrissada contra el vent, intentant evitar la nuesa de les branques.

lhivern les fara caduques

“És qüestió de temps”, pensen les flors mentre es marceixen. “Quin remei”, remuguen mentre badallen els animals, capcots, camí del seu cau. Però allí, en el punt més alt d’un plataner, una fulla es nega a rendir-se, i amb ella, la resta de les fulles que encara l’envolten. Preses per la voluntat de mantenir-se verdes i ufanoses, aguanten, una rere altra, totes les escomeses que el vent els propina.

Vent que ve! Fruit de l’esforç i la duresa amb què les fullen es sostenen, el groc s’ocupa de reduir el verd a un mer record.

Vent que va! Del groc al taronja, les energies es redueixen i el cansament es manifesta.

Vent que torna! Arriba el roig del foc i la ira, de la resistència ferotge, des del contorn fins al cor del palmell de la fulla. Poques energies més els resten, poca esma més els queda.

Podran resistir la tardor, però l’hivern les farà caduques.

Anuncis