Sobrevalorat

Les paraules, idees i pensaments. Especialment els preconcebuts, totes aquelles que no broten de l’experiència pròpia, d’allò viscut; sobrevalorat.

Es sobrevaloren els judicis, els pre- i els com-hauria-de-ser. Tot allò que s’interposa entre el llençar-se a l’aventura, el desig inconfessable i el crit desbocat. Tot allò contingut pel pudor i la vergonya. Sobrevalorats.

L’èxit, la victòria i el reconeixement. L’opinió, especialment la dels altres, el mirall i l’aparença. Sobrevalorats.

El previsible, l’observable, el sostenible i defensable sense tremolors a les cames ni a la veu. La serenor i la seguretat, la fermesa i la solidesa, la coherència… sobrevalorades!

Tot el dit, sentit o somiat que s’interposi entre tu, jo i el món, està sobrevalorat. 

 

Anuncis

Tempesta d’estiu

No és la meva intenció posar-me en mode filosòfic o transcendental, però hi ha dies en que Déu, l’Univers, el Tao o la mare-que-ho-va-arribar-a-parir-tot semblen clarament decidits a explicar-te en pocs minuts algunes de les nocions bàsiques sobre el funcionament de tot plegat. I quan ho fan, no es conformen en passar-te un power point, no.

De fet has de vigilar perquè aquestes lliçons solen arribar de la manera menys esperada i amb el format més imprevisible. És més, si no hi pares prou atenció no seria estrany que ni tan sols te’n donessis compte. Com ho pots saber llavors si et trobes davant d’una classe magistral o simplement t’estan passant coses insignificants? Doncs… bé, aquest serà motiu per una entrada nova -qui sap si un volum enciclopèdic-, el que aquest cop m’ocupa és el xàfec espectacular que em va caure a sobre la tarda d’ahir mentres m’entretenia pedalant entre el Ter i el Llémena.

Baixant ja de les Serres cap a Bonmatí un núvol fosc i tronat s’ha posat a perseguir-me pendent avall. Amenaçant a ritme de llamps i trons m’ha tingut una bona estona pedalant amb la mirada cap enrere, obsessionat per si m’atrapava o l’aconseguia deixar lluny de mi. No m’he plantejat en cap moment si podria ser que darrera meu només tingués un braç de la tempesta, si valia la pena parar-se en algun refugi proper i valorar la situació, ni pensar-ho. He vist el problema i a la brava m’he posat a pedalar com si no hi hagués demà, convençut que sense masses contemplacions aconseguiria defugir aquest problema i no hauria d’afrontar tot el que em plantejava: pluja, llamps, vent…

Ximple i miop m’he permès el luxe de cantar victòria, de creure’m durant uns instants que realment no calia parar-hi més atenció. El núvol semblava quedar enrere i en cap moment havia tingut prou temps per mirar cap endavant i adonar-me del que se’m venia al capdamunt.

Un cop passat Bescanó: la tempesta.  Com si s’hagués tractat d’una emboscada, una cortina d’aigua, fang i vent m’esperava a les portes de les deveses, i en aquest punt, ja no hi ha temps per laments, per pors ni condols, només et queda oblidar-te de tot artifici racional i deixar-te endur per la part més instintiva, pel jo més bèstia i salvatge. Que sigui el que Déu vulgui. Són moments d’actes reflexes, de pedalades i passes a cegues, ja no cal ni plantejar-se on aniràs a parar, no pots fer més que  mantenir l’equilibri, esquivar les branques que cauen dels arbres i pedalar, pedalar més fort que mai. Arribes a animalitzar-te tant que fins i tot udoles i xiscles, com si retrocedissis ben bé un parell de passes en l’escala evolutiva

De sobte, però, l’oportunitat. Un petit túnel, un refugi. I aquí és on l’humà intenta tornar i apagar la fera. Hi ha una part de tu que ja no vol abandonar la brutalitat. Li és absolutament igual tot, ja no veu més enllà del mig metre que té davant i està disposat a tot per salvaguardar-lo. No hi ha ni equilibris ni reflexions, és pura immediatesa, 100% adrenalina. Tot i així la consciència es refà i no dubte en reprimir l’instint i fer-me deturar: respira una estona. A mesura que els ullals s’amaguen et vas adonant de l’encert de l’aturada. Un moment per calibrar com seguir, per escollir el millor moment per continuar sense haver de patir per les relliscades, els llamps i les ventades. Si a Bescanó haguessis considerat aquesta opció potser t’haguessis estalviat trobar-te farcit de fang.

Com sol passar amb les tempestes d’estiu, amb la mateixa intensitat i rapidesa que arriben, se’n van. Reprenc els pedals xop i enfangat de dalt a baix, des del timpà fins al dit petit del peu esquerra. Arribo a les hortes on m’espera un petit regal: uns raigs de sol que em mantenen l’escalforeta fins arribar a casa i un arc de Sant Martí brillant que ressalta sobre la foscor que encara resta en el cel.

Mirat i llegit de nou, potser no s’hi amaga cap lliçó de vida en tot plegat. En tot cas, me n’apunto una de domèstica: recull la roba estesa abans de sortir de casa. 

Animals de companyia

No queda molt clar si es tracta d’una animal fàcilment adquirible a través de la compra, doncs no tots els exemplars responen de la mateixa manera al clam dels diners. De fet, alguns arriben a mostrar-hi una animadversió considerable i només responen a d’altres esquers tan rars com el respecte, l’apreci o la tendresa.

Sigui com sigui, alguns dels seus valedors no dubten en exaltar les seves virtuts i a minimitzar alguns trets que podrien ser mal entesos com a defectes en comparació a d’altres animals de companyia.

Es tracta d’un mamífer bípeda, mans prènsils, amb capacitat de parlar i escoltar, d’aprendre i fins i tot, a vegades, sembla que arribi a pensar i desenvolupar idees pròpies. A vegades, ho sembla.

S’ha de dir que en comparació a d’altres éssers que comparteixen el denominador comú d’animals de companyia té alguns trets que poden ser no gaire ben vistos: El seu grau d’autonomia pot arribar a ser prou alt com per resistir-se a la dominació basada en el pal i la pastanaga, el crit-mastegot i el pinso en el cas que ens ocupa.  A més, si no rep el respecte i el tracte que es mereix pot arribar a marxar i no prestar-nos atenció mai més (si bé és cert que el perdó i la reconciliació es compten dins les seves habilitats). I per si fora poc, pot arribar a ferir-nos més enllà del físic, pot ofendre’ns o fer-nos sentir minúsculs amb les seves paraules, mirades i judicis. Sí, potser no és el tarannà que esperem d’un animal de companyia… 

D’altra banda, és en aquesta tensió, en aquesta vulnerabilitat vers l’altre, on única i exclusivament és possible cultivar l’amistat i l’estima. Doncs ni una ni l’altre hi tenen lloc allà on no queda espai per la llibertat ni l’autonomia.

Els tres, ràpids i àcids, del 26J

1. Espanya és irreformable. O això diuen els companys d’ERC passant per alt, que fa en prou feines uns comicis, el PP o PSOE arrasaven amb majories absolutes sense despentinar-se i, que ara mateix, hi ha dues forces polítiques de creació recent que esdevenen significatives per conformar possibles governs. No hi ha hagut cap revolució a Espanya, cert. Encara que tenint present la repetició d’eleccions en tan poc temps, que es mantingui un Parlament prou fraccionat que forci les negociacions i pactes a través de la incorporació de nous partits és un símptoma de canvi.

2. Catalunya mola més, sempre. Clàssics dels clàssics en les lectures dels resultats electorals de caràcter estatal. Des de l’òptica nacionalista sempre posa catxondo veure la península amb el territori català ben diferenciat (bé, el del principat només eh… que els Països Catalans són blaveros sense redempció possible). Sembla que momentàniament ens n’oblidem que a les eleccions catalanes aquí segueixen guanyant els de sempre. I, com a Espanya, amb l’emergència de nous partits que cada cop esdevenen més significatius a l’hora de conformar aliances. Però bé, és cert que els de sempre ens portaran a aquell paradís on tot serà nou i els grans misteris de la vida ens seran revelats.

3. Cada cop menys tolerants, cada cop menys demòcrates. La homogeneïtzació que envolta les nostres famílies, amistats, xarxes de contactes i perfils en les xarxes socials virtuals, ens impedeix, cada cop més, tenir present que vivim en un entorn realment ple de persones amb pensaments, tendències i realitats ben diferents a les pròpies. La incapacitat per fer front a una societat plural, per negociar en un món en el que no podré obtenir els meus màxims, ens frustra. Ens frustra i ens condueix a conductes despectives cap als altres que no són ni s’expressen com nosaltres. Altres, que per altra banda, en alguns aspectes i demostrat electoralment, representen ser una majoria. El classisme i la superioritat moral com a reacció bàsica.

El Brèxit no importa

No, no importa el brèxit, com tampoc importava el referèndum sobra la independència d’Escòcia. El de menys és el resultat, encara que per molts, sembla que l’únic realment remarcable són les possibilitats de victòria d’una o altra opció.

La gran lliçó que des de fa uns anys ens etziba una i altra vegada el Regne Unit és aquesta convicció desacomplexada en l’ús de les seves institucions parlamentàries per resoldre algunes de les grans qüestions i reptes que afecten al país. I la veritat, quina enveja que em fan.

Òbviament no sóc ingenu. Entenc perfectament que caldrà poc més que uns minuts per trobar un bon grapat de contradiccions i trets totalment rebutjables, encara que de veritat que les acceptaria de bon grat a canvi de viure alguns dels moments democràtics com els que es regalen. I encara més tenint present que qui els ha hagut de sostenir en els darrers temps ha estat la bancada tory. Que sigui el Partit Conservador qui es mostri capaç d’obrir processos de consulta i decisió tan oberts en temes tan delicats mostra fins a quin punt, l’orgull de pertànyer en un sistema parlamentari com el britànic passa per sobre de qualsevol por al resultat.

L’important no és tant guanyar o perdre, sinó seguint alliçonant al Món sobre la seva distinció. I que voleu que us digui: m’encanta. Ens posarem d’acord fàcilment en si un o altra aspecte deixa molt que desitjar però venint d’on venim, i essent on som, em conformaria en poder explicar algun dia que si les coses són com són és perquè un dia ens vam preguntar i la majoria es va expressar en un sentit. I el més important, sense lamentar-se ni haver de renegar o patalejar sobre si era o no era la millor opció, acceptant que el parlamentarisme és aquesta maquina obstinada en buscar punts d’acord que no satisfan a ningú i els fan acceptables per tothom.

Que sigui el que Déu…el que el poble vulgui!

Vendre, per tots els mitjans

Entrar a la Caixa a obrir un compte corrent i que intentin vendre’t una televisió curvilínia, una assegurança pel pis de lloguer que encara no tens i una compte que et permetrà rebre un regal. Sortir del Media Markt havent hagut de negar 3 cops l’oferta de contractar una garantia extra a la pròpia de qualsevol compra, porsiaca, dels telèfons mòbils que acabes d’adquirir. Lluitar contra la teva pròpia golafreria per no acceptar els 3 croissants de xocolata que t’han ofert, els quals, preu/unitat són més barats que el croissant sol que t’anaves a cruspir per berenar. I així, cada dia.

Avui en dia, intentar fer-se amb qualsevol de les coses que hem decidit que ens poden ser útils és una lluita, permanent, per no acabar sortint del local de torn amb quelcom extra del que tenies previst. Una espècie de batalla entre venedor i client, entre el si…. i el no! Una autèntica prova de resistència que delata el sense sentit de la majoria de serveis i trastos varis que s’ofereixen.  No importa de cap manera què és el que estàs buscant, per a què ho estàs cercant i, si tot plegat, respon a les teves necessitats.

El que realment preval és vendre, vendre i vendre. Abans ni tan sols de preguntar-te què hi fas en aquest local ja t’estan inflant el cap. Si fa això podràs gaudir d’allò altra, si penses en contractar aquest servei plus viuràs de-lux.. Però si jo només venia a comprar un respall de dents elèctric, home, això és perquè encara no sabies que teníem les rentadores de “Game of Thrones”!! I així fins a l’absurd àlgid, a la lluita dialèctica en la que els mercenaris (amb tot el respecte per qui intenta fer la feina que se li encomana) del comerç intenten fer-me creure que saben millor que jo el que necessito. Realment, hi ha dies en que un no sap per què es para a pensar una mica, si ja ens ho donen tot decidit i pensat. 

Suposo que no podia ser d’una altra manera, si produïm, construïm i extraiem sense cap mena de sentit ni contenció, per què hauríem de posar-nos fre a l’hora de vendre? I ja no diem en el moment de consumir…

En tot cas, buscant la vessant positiva, havent arribat a aquest punt de persecució i assetjament, la reacció emergeix de manera quasi-al·lèrgica, fent cada cop més evident que tot plegat és un abús que no obeeix a cap judici sensat. Almenys pel que a mi em pertoca, cada cop m’és més  complicat posar els peus en qualsevol d’aquests comerços on abans que obri la boca ja estan pensant en com em buidaran les butxaques.

No hi ha púlpits per tants sermons

Potser és que, amb l’edat, m’estic tornant més sensible a certes maneres d’expressar-se, però des de fa un temps que tinc la impressió que el nombre de persones que es llencen atrevidament a sermonejar i dissertar sobre el bé i el mal no deixa de créixer exponencialment.

La veritat és que és un fenomen que em té ben encuriosit a la vegada que molest. Aquests impuls sancionadors, aquesta empenta altiva cap a definir sense cap mena de vergonya ni dubte sobre el que es pot fer i el que no, sobre el que s’hauria de fer i deixar de promoure, aquesta miopia que impedeix veure més enllà de la punta del nas… Ha de ser molt dur tenir una visió tan clara sobre el que ha de ser el món i veure com aquest s’obstina en no fer-te cas. Maleïts imperfectes!

Encara que s’ha de dir que té la seva gràcia que en uns temps en els que els púlpits dels temples cada cop costen més d’omplir, al carrer, als mitjans i arreu on miris sempre hi trobaràs algú disposat a assentar càtedra i buidar el seu sermó vers al públic assistent. No importa la ideologia, la creença religiosa o el corrent de pensament (o l’absència d’aquest), des que l’església ha perdut la seva capacitat d’oferir un nombre suficient de sacerdots i assistents que els escoltin, el cuquet del sermonejador ha anat estenent-se arreu.

Cada dia en descobreixes un de nou, ja sigui entre els teus companys de feina, amics o desconeguts que sents parlar en alguna terrassa d’un bar o en el transport públic.  Al ritme que anem, qui sap si en un període de temps no massa llunyà tots ens trobarem atrapats en aquest impuls expressiu i dictaminador.

Resulta ben interessant adonar-se com en la mesura que els sermons augmenten, els desacords que els precedeixen no fan més que estimular la procreació de nous aspirants que no dubtaran en intentar convèncer de les seves descobertes il·luminades.  Resulta ben curiós,  com la sensació o desig de tenir la resposta definitiva ens omple i ens empeny a col·locar-nos en el púlpit, amb la punta del nas ben amunt, convençuts de la nostra singularitat inigualable.