…i l’autocrítica quan arriba?

Si una cosa s’havia admirat en els darrers mesos de la figura d’Artur Mas era la seva constància i la seva capacitat per avançar-se als esdeveniments que s’anaven succeint. Una rera altra i davant les escomeses dels seus adversaris, era capaç d’esquivar les contradiccions i les mancances que el seu govern dibuixaven de manera dialèctica entre el seu discurs i el seu actuar. La ressolució de la carpeta “Eurovegas” a través de “Barcelona World”, l’assumpció del lideratge del 11-S com  si l’hagués parit (perdó per l’expressió vulgar), l’atac constant a la gestió de les legislatures anteriors esquivant tota autocrítica a la seva gestió, el seu incompliment constant del seu programa electoral, etc.

A través de la narrativa dels mitjans de comunicació i dels episodis que la lluita parlamentària oferia, la realitat semblava clara, Convergència portava les regnes. Artur Mas era qui portava el compàs, i pobre del qui s’atrevís a qüestionar des de qualsevol dels àmbits aquest monopoli. Doncs a l’instant, era desacreditat per tot un exèrcit de tertulians, opinòlegs i qualsevol dels membres del govern. Com a punt culminant d’aquesta sobredosis de carisma impostat, la presentació de la campanya electoral. Mas perd la vergonya i es presenta gràficament com al rebatejat “Massies”. Si Convergència no tingués aquesta massa d’electors inamovible que practica vot automàtic, ho hagués pagat car. Però si alguna cosa té l’electorat convergent és ressignació i constància.

El dia 1 després del 25-N, especialment la nit mateixa de les eleccions, Mas i CiU perden la compustura durant unes hores. El primer moment de debilitat en molt de temps. Tot i que el resultat mostra que el sobiranisme i la voluntat d’anar cap a la consulta pel dret a decidir està en plena forma i que la participació ha estat històrica. Mas ja no pot escudar-se en la seva capacitat oratòria. L’únic que importava era obtenir la majoria absoluta, era marcar paquet davant de Madrid i Europa, i han fallat. Només un dia han tardat a tornar-se a col·locar en la línia argumental pre-electoral. Però durant un dia se’ls hi ha vist el llautó: l’únic que importava era la majoria absoluta, simplement fer i desfer a gust i desig inqüestionable.  I ha estat en aquesta manifestació tan descarada  d’arrogància que han acabat perdent el nord, perdent el contacte amb la realitat. Valgui la comparació futbolística, ha estat com quan el Real Madrid de “Juande” es creia a l’alçada del Barça i va acabar reben un 2-6 a domicili.

Tot i així, crec que comentaris com els anteriors ara ja són en va i no tenen cap mena de valor. Ara és molt fàcil vestir-se d’expert i analista i titllar tal o qual detall com a cabdal. Fàcil i obvi. I davant d’aquesta obvietat, no puc deixar de sorprendre’m per la incapacitat dels polítics de reconèixer els errors. Personalment, valoraria molt positivament que partits com CiU o PSC convoquessin els mitjans i sortissin explicant perquè han fallat. És patètic sentir-los justificant-se amb el vot ocult, amb l’acció de govern, només falta que es queixin de l’alta participació. Tota aquesta pulcritud i savoir faire que destilen alguns, arribada l’hora de demostrar la seva honestedat es converteix en una mostra flagrant d’immaduresa i opacitat. De veritat creuen que no els honraria mostrar, un cop ja s’ha decidit tot, la causa dels seus errors i com els pensen corregir? O pot ser és que no creuen haver fallat en res?  

Mentre ens mantinguem en la línia de la irresponsabilitat i de la incapacitat de fer-nos càrrec de les victòries i de les derrotes, difícilment construirem un sistema polític en el que es pugui confiar i desenvolupar una societat justa.

l’Optimista

 

 

Anuncis

Wilson entra al Debat.

Primerament necessito deixar clar que rebutjo aquesta autoritat amb què es sol vestir tot el que envolta el món de l’acadèmia i la universitat. Personalment, puc estar d’acord en què, en molts casos, la concentració de recursos i de persones dedicades a l’experimentació empírica i a la divagació conceptual és capaç de generar grans descobertes tècniques i profunds anàlisis de diversos tipus. Ara bé, no és menys cert que en un bon nombre d’exemples, aquest suposat oasis entregat a la descoberta i l’aventura cognitiva no ha estat capaç de generar altra cosa que ments uniformes, cervells arrogants i segmentacions extremes de la realitat física, social i metafísica.

Dit això, aplaudeixo la iniciativa que avui s’estrena amb el nom de Col·lectiu WilsonPol Antràs, Carles BoixJordi Galí, Gerard Padró i Miquel, Xavier Sala i Martin i Jaume Ventura donen el tret de sortida a aquesta proposta que pretén “contribuir al debat sobre l’autodeterminació a Catalunya a fi que els seus ciutadans puguin decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces.”

Davant el segrest al que ens té sotmesos la mediocritud. De la qual no n’aconsegueixen escapar gran part dels mitjans de comunicació, ni els partits polítics, ni els sindicats, ni gran part de les institucions que vertebren el nostre país, era fonamental que aquells qui tenen el privilegi d’accedir a un nivell d’informació elevat i de qualitat fessin un esforç per escampar les boires de la falsedat i la confusió constant en la que ens volen mantenir.

D’entrada no sabem com evolucionarà aquest projecte. El que sí que podem observar és que es tracta d’un grup d’acadèmics de primera línia i que s’hi juguen el prestigi, i que per tant, difícilment es deixaran segrestar per les pressions dels corrents informatius de masses que es basen el criteri únic del nombre d’exemplars venguts i les quotes de share. Així doncs, desitgem que aquest sigui el principi d’un camí que acabi amb l’abús dels mediocres i d’aquells qui es creuen amb el poderde convertir la falsedat en certesa amb el sol fet de dir-la en un mitjà de comunicació. 

l’Optimista

La PAH parla Clar.

Ja fa vora 3 anys que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca lluita per a posar fi al drama que viuen a diari milers de persones en el nostre país degut a l’asfixia a que són sotmesos pels bancs i caixes, mentre aquests són rescatats una i altra vegada amb fons públics.

Han estat necessari tot aquest temps perquè primer els mitjans de comunicació de gran abast, i després els partits polítics majoritaris es fessin ressó d’aquesta problemàtica i iniciessin el concurs de veure qui és més sensible a aquest tràgica realitat. Patètic.

Afortunadament, com ja ens té acostumats la PAH, en pocs dies han sabut reaccionar per denunciar el circ que tan les grans cadenes de televisió com els partits polítics estant muntant per tal de treure profit d’aquesta greu problemàtica.  Aquí us adjunto el comunicat que Ada Colau va emetre el dia 12 de Novembre i en el que deixa ben clara la posició de la Plataforma.

Abans de concloure aquesta nota, no volia deixar de tornar a remarcar la inconmesurable feina que les diferents Plataformes d’Afectats estant duent a terme al llarg del territori. Mai es podrà reconèixer de manera suficient la seva tasca de suport i defensa de tots a les víctimes de l’acció premeditada i perversa de les entitats bancàries.

l’Optimista

Qui és Santi Vila?(o a qui Votem quan Votem)

Camino per la ciutat de Girona i em quedo amb la imatge  dels milers de cartells dels partits polítics que onejen penjats de faroles i altres espais públics. Com a la televisió, em trobo amb els de sempre, Artur Mas (rebatejat ja per la satira mediàtica com Charlton Heston/Moisès II), Pere Navarro, Oriol Junqueras, Alicia Sánchez Camacho, etc.  En un moment de confusió, descobreixo un nou nom darrera la foto del cartell Convergent: Santi Vila. 

Santi Vila? Qui és Santi Vila? i què hi fa al revers de l’Artur Mas? Si es tracta d’un bon coneixedor de la política local de les capitals gironines em sabrà respondre amb facilitat: l’Alcalde de Figueres i nº1 de les llistes electorals de Girona de CiU. Si no, com li ha passat a un servidor, la foto i el nom només li haurà servit per recordar que per molt que les campanyes polítiques si esforcin, i encara que s’esmercin en construir un panorama electoral personalista a l’estil Presidencialista, el nostre és un sistema Parlamentari. I que, per tant, a cada circumscripció votem uns representants els quals seran als qui els pertocaria (em veig forçat a col·locar-ho en condicional perquè la disciplina de vot rebenta aquest deure teòric) fer l’exercici de defensar dels interessos dels seus electors directes.

Pel bé de la democràcia d’aquest país seria desitjable que s’intentés construir una representativitat política des de la proximitat a la població. Que els partits polítics fessin el gest d’obrir-se a una pràctica transparent i oberta de la seva composició i permetessin que siguin aquells qui connecten millor amb els interessos de la ciutadania els que pugnin pel vot en cadascuna de les circumscripcions. És vergonyós observar com des de les cúpules directives dels partits s’omplen a dit les llistes per cada circumscripció, plagant de desconeguts i persones ànonimes i plenes d’interessos particulars les úniques possibilitats d’escollir als representants per part dels ciutadans.

Tan Artur Mas, com la resta dels mencionats anteriorment no són més que els nº1 de les llistes electorals de Barcelona, el nostre vot no els proposa directament(si més no, el vot dels qui no formem part de la circumscripció de Barcelona). El nostre vot  serveix per portar al Parlament als qui han de representar-nos i votar en funció dels nostres interessos específics, i no per passar a ser els subordinats de les directives dels partits polítics que no han estat designades democràticament. Per tant, votis a qui votis, assegura’t de saber qui és, o almenys ja seria hora de qüestionar-se perquè decidim escollir algú del qui mai hem sentit parlar per a una funció tan important. 

Juli Fernàndez, Roger Torrent, Marc Vidal, Enric Millo… Ja saps qui són?

l’Optimista

Existeix el Vot No-Conservador a Catalunya?

Un cop més arriben les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb tota la intenció remarco les primeres paraules d’aquest “post”: Un cop més.

Encara que s’esforcin en transmetre aquesta imatge de moment històric, de fita irrepetible, les del pròxim 25 de Novembre no seran altra cosa que les desenes eleccions parlamentàries de Catalunya des de la fi de la Dictadura.

Tot i que s’esforcin en construir aquesta escena en que per fi sembla que el ciutadà canviarà el rumb del país cap al paradís (altrament conegut com la Independència), la realitat no és altra que l’esmentada: un altre plebiscit. Unes eleccions més on ens tornaran a demanar que votem als de sempre, als recol·lectors de vots. Unes votacions on es tornarà a demanar que donem el vot a unes llistes tancades i bloquejades. Una jornada més en que les propostes esgrimides en els corresponents programes electorals passaran a ocupar el seu lloc en els arxius corresponents, lluny dels escons i les lleis. I així, una llarga llista de raons que deslegitimen el sistema parlamentari català (i Espanyol òbviament).

I si tornem a trobar-nos davant d’aquesta cita que cíclicament ens ofereix l’oportunitat de viure de primera mà el lamentable espectacle de la Campanya Electoral és per una simple raò: no deixem de Votar.  Convocatòria rera convocatòria ens trobem davant la mateixa proposta: escollir els partits polítics. Aquestes empreses que es dediquen a embaucar-nos per tal que els cedim durant 4 anys la possibilitat de lucrar-se a través dels impostos. Unes entitats que es proclamen a si mateixes com als representants dels interessos de la nació, de la democràcia, però que es fonamenten en un manera de funcionar descaradament opaca i antidemocràtica.

Votar en les condicions que ofereix actualment el nostre país no és altra cosa que donar suport a aquesta estructura. És ratificar que estem d’acord en l’existència d’aquestes institucions que actuen contra el progrés social per tal de mantenir les seves quotes de poder. És privar a totes aquelles iniciatives que podrien promoure l’eliminació d’aquells obstacles que traven la legitimitat de la nostra democràcia de la possibilitat de ser escollides.

El Parlamentarisme nascut de la Constitució del 1978 vs. el Franquisme va ser un avanç cap a la transformació de la societat cap a un mecanisme d’organització més just. Actualment, la inèrcia d’aquest sistema s’ha convertit en una llosa com la dictadura ho fou en el seu moment. El vot només serveix per nodrir aquelles institucions que no fan altra cosa que impedir que seguim progressant cap a una organització social més justa.

És moment de prendre part de manera activa en el procés de construcció de la societat. D’informar-se i instruir-se, d’associar-se amb els qui comparteixis inquietuds i crear noves vies per assolir allò que necessites per viure de manera més plena.

El 25 de Novembre No Votis, Participa. 

l’Optimista