Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

l’Adéu de l’Ada Colau

Ahir descobria que Ada Colau deixava de ser la portaveu estatal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Personalment, no tinc cap dubte que ha estat una de les figures cabdals en el procés d’explicar i comunicar les fonts de les que bevien aquelles veus, que durant anys bramaven sobre l’èxit d’un model polític i econòmic fonamentat en l’opacitat i en les complicitats d’uns dirigents dels diferents àmbits públics i privats per obtenir grans beneficis lluny de l’interès comú.

Més enllà de difondre el missatge que brotava del moviment de la PAH, l’Ada Colau ha aconseguit connectar amb el sentir col·lectiu d’una societat que observava com la realitat es deformava i cap veu oficial era capaç de resoldre la necessitat informativa. I fer-ho defugint, crec, gran part sinó totes les oportunitats que ha tingut de deixar-se anar i aprofitar el megàfon mediàtic per allunyar-se de l’estricte acord de la base de la Plataforma.

adacolau

Com a seguidor i simpatitzant en la distància d’aquesta iniciativa no deixa de generar-me certs dubtes el fet de perdre una veu i un carisma com el d’ella. Encara que justament accions com la de cedir aquest càrrec la fan més mereixedora del meu reconeixement. Probablement s’obrirà un procés especulatiu sobre les raons d’aquest canvi de rols, els xafardeigs habituals i les travesses sobre quina serà la força política a través de la qual voldrà seguir exercint les seves dots i lucrar-se.

El canvi de rols demostra la maduresa i la coherència d’un relat que pretén transformar la realitat des de l’empoderament col·lectiu i l’acció cooperativa. Un relat que es diluiria enmig d’una proposta que no deixés de repetir les característiques d’uns models i uns lideratges que han desencadenat molts del mals del sistema polític, social i econòmic actual. Un moviment consolidat entorn d’una figura carismàtica i amb bones dots comunicatives, a mercè de la seva capacitat persuasiva o operativa dins l’estructura, no podria sostenir al llarg del temps el suport i l’efectivitat que la PAH està assolint.

Un cop més, felicitats Ada i felicitats a la PAH per seguir construint aquest model d’organització i acció en la nostra societat. El temps col·locarà al seu lloc els que encara creuen que aquesta proposta es basa en un lideratge monolític d’uns pocs i no en la força d’una base crítica i conscient del seu poder en tant que actua de manera conjunta i coordinada.

l’Optimista

Què és la PAH?

Aquí us presento un Documental elaborat per Sicom: La Plataforma. Un bon repàs de poc més d’una hora que ens introdueix a tot el que ha envoltat el procés de construcció de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca. Narrat pels seus precursors i acompanyat d’una bona dosis de bones intervencions de diversos sectors crítics.

Molt recomanable.

l’Optimista

Nous Lideratges: Joves i Femenins.

A la secció de Debat de l’Ara d’ahir Diumenge 19 de Maig de 2013 arribo a un article de l’Elvira Altés: Nous lideratges per a una nova societat (article per subscriptors). En les seves columnes, aquesta investigadora en comunicació i gènere ens relata l’aparició d’un important nombre de dones al capdavant de diversos moviments socials i entitats. I entre d’altres coses, ens descriu els trets que aquestes comparteixen així com la força que representen, la reivindicació dels “tradicionals valors femenins, com el respecte i l’atenció cap a les persones, el valor de la cura per tothom (…)”.

images

Sense entrar-hi més profundament, coincideixo amb aquest relat d’una actualitat que  qüestiona els valors que fins ara han marcat l’autoritat i el lideratge. Aquesta imatge d’un líder poderós, dominant, jeràrquicament vertical, masculí (inclòs quan l’exerceixen dones), arrogant i incapaç de reconèixer l’error. Les escenes de gran part dels Partits Polítics i Bancs ens donen perfils clarament alineats en aquest sentit: homes, nascuts a l’estat, més de 50 anys, pocs mèrits, poc debat i molta fidelitat estructural.

Amb aquest perfil, no és d’estranyar que els més afectats per l’apocalipsis bancari siguin els joves, estrangers i dones (no m’atreviria a establir un ordre d’afectació). Doncs són clarament els mancats de representació en els pols de decisió. Davant aquest panorama, i des d’aquesta perspectiva  de replantejament dels valors del lideratge, crec molt recomenable que dediqueu uns minuts al debat a tres bandes organitzat pel Programa Singulars on hi van participar Robert Tornabell, Jonathan Tepper i Ada Colau.

Deu minuts seran suficients per observar les friccions entre aquesta manera d’entendre el procés d’encarar els reptes que sorgeixin.  Per un banda el Sr Tornabell, el rol dels darrers anys, opac, sense donar masses dades, demanant confiança en els experts i en les institucions, una por desmesurada a sentir el més mínim descontrol.  Al seu costat Jonathan Tepper, mèrits acadèmics, jove, atrevit i inconformista amb l’oficialitat. Desafia l’autoritat dels qui no han sabut fer valer els coneixements que se’ls pressuposava. No mostra cap temor a mostrar d’una manera analítica que hi ha més d’una via, més d’un expert. El jove desautoritzant al gran. Finalment, l’Ada Colau, afegint la perspectiva femenina, baixant-nos a la realitat, a peu de carrer, on la teoria que defensa “l’establishment” genera pobresa i tota una sèrie de condicionants dolorosos  per a gran part de la població general i que els acadèmics, des de les altures, disfressaran amb el nom d’externalitats negatives.

L’abús d’una tipologia de rol ens ha conduït a la situació present, caldrà que seguim aprofundint en la perspectiva d’aquells qui han quedat al marge del sistema per reequilibrar la balança.

Els nous lideratges han de ser joves i femenins. 

l’Optimista

Nous líders, Noves maneres

A través d’alguns dels moviments socials i formacions polítiques que estan florint amb força enmig de l’onada d’indignació generalitzada, cal destacar l’aparició de representants i números 1 que trenquen amb el model de lideratge que havia imperat en la majoria d’institucions.

Els antics líders feien gala de la seva importància i el seu rol. Carregant sense miraments ni limitacions el pes de totes i cadascuna de les tasques i responsabilitats. Assumien plenament el pes de l’institució alliberant als seus fonaments de tot tipus de responsabilitat directa.  A canvi, és clar, de la fidelitat, de la confiança incondicional. “Ja sé el que em faig, tingueu fe amb mi” seria el seu leitmotiv.  L’antic nº1 pren el control absolut del grup i imposa el seu criteri ja sigui per jerarquia o propaganda.

Per altra banda, aquests nous lideratges que sorgeixen diuen ser un més, totalment prescindibles. No són ni l’autoritat, ni els ideòlegs ni els finançadors dels grups als que pertanyen. En tot cas només s’identifiquen com la veu d’aquests, els encarregats d’explicar i representar tot el que col·lectivament s’ha expressat i acordat.

 I és per això que es mostren segurs, confiats en les seves paraules. La reacció dels mitjans o de les institucions no els inquieta doncs a ells no els deuen res. Són els membres del seu moviment qui els han encimat fins a la capçalera, fins a la tribuna on els focus i els micròfons els segueixen atents, i això implica una gran responsabilitat vers ells. Encara que també els brinda la tranquil·litat i la confiança d’aquells els quals senten de ben a prop l’alenada dels seus iguals. Saben que mentre l’ego no els traeixi , que mentre siguin fidels al bategar de les seves bases, mai els faltarà la força i el recolzament.

Aquests nous lideratges permeten que les cares més visibles dels moviments no perdin en cap moment la seva orientació vers els seus participants. Si per algun moment abandonen el seu rol representatiu i s’encaren en pro dels interessos d’altres institucions o mitjans seran expulsats. El seu carisma pot haver estat valorat per l’elecció de les seves figures com a representants, però mai es permetrà que aquest passi per sobre de les decisions col·lectives.

L’aparició d’aquestes noves maneres de d’organitzar i representar els partits polítics i els moviments socials obra una porta a la renovació dels mecanismes i les vies per resoldre els diferents reptes socials, econòmics, ambientals, etc que es plantegin. Unes metodologies que retornin al ciutadà un paper més actiu en la presa de decisions així com una responsabilitat més alta vers tot que s’esdevé en el seu entorn.

Esperem que les velles estructures i les elits que les ocupen no perdin l’oportunitat de ventilar els seus espais i les seves institucions aprofitant aquests aires frescs i rejovenits que aquests nous moviments insuflen.

l’Optimista

La Darrera Mà Estesa.

Fruit de la contundent intervenció d’Ada Colau en el si de la Comissió d’Economia del Congrés dels Diputats fa un parell de dies, moltes han estat les línies que diferents tertulians i opinòlegs han destinat en els diferents mitjans.

En la majoria dels casos sempre es comença en defensa de la portaveu de la PAH i s’enalteix la noblesa de la causa que defensa. Encara que de la mateixa manera que inicien les seves paraules en aquest sentit, molts d’aquests no dubten també en abocar-se a una defensa estereotipada i superficial de la democràcia com a única manera de donar sortida al malestar produït per l’estafa duta a terme pel sector financer amb connivència per part dels partits polítics. Llegeixo inclòs una demanda a Ada Colau perquè emprengui carrera política.

Però el discurs de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca sembla anar molt més enllà d’això. No és només fer de lobby en favor dels desnonats, no és simplement  pressionar fins assolir la dació en pagament. El missatge és molt més radical: no podem confiar en les institucions polítiques que avui ens representen. S’equivoquen els que s’emparen en la inqüestionable Democràcia com aquells que banalitzen una i altra vegada la Constitució.

La Democràcia no és el límit. L’Estat de Dret no és el límit. El límit és la dignitat i justícia. Quin sentit tenen uns Partits Polítics que no articulen la voluntat general? Quin sentit té un Estat del Benestar que no procura garantir els drets dels seus ciutadans sinó afavorir els interessos particulars i de lucre d’una oligarquia? La resposta és clara: el mateix sentit que la construcció d’aeroports sense passatgers.

Què passarà si, com sembla inevitable, la ILP que la PAH presentarà al Congrés dels Diputats és deixada de banda? Quina via deixen al milió de signants d’aquesta iniciativa legislativa popular? Què hi ha de més democràtic que el procés que estan construint les Plataformes arreu d’Espanya? 

Si la nostra democràcia no pot gestionar una veu tan clara i precisa com aquesta, no calen més raons per declarar-la obsoleta. La crida de fons d’aquest moviment social és clar i va directe al cor del sistema: les lleis, els polítics  i l’estat són només una eina, un instrument per assolir una organització social que ens acosti a l’equitat i la justícia. Si aquestes institucions no són capaces de fer-ho estant condemnades a una cruïlla de la qual no podran escapar-ne. A una banda s’obre el sender del canvi i la transformació cap a un model que respongui a les necessitats de la ciutadania. L’altra porta a l’agitació creixent, a l’augment de la tensió social i a l’imprevisible esclat dels que aviat ja no tindran res a perdre.

La ILP empesa per la PAH és molt més que una llei, qui sap si és la darrera mà que els moviments socials estendran a la política i a les institucions democràtiques per demostrar que poden honrar el seu nom.

l’Optimista