Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Posats a prohibir..

Davant d’aquesta fal·lera regulatòria tan creativa de l’Ajuntament de Girona per tal d’establir un marc de convivència en situacions de tensió com la restauració vs. veïns o l’incorporació de la bicicleta al sistema vial de la ciutat no he pogut evitar la temptació de fer les meves propostes. S’ha d’aprofitar que l’Alcalde és un gran fan de les noves maneres de governar i ara que som una ciutat de pressupostos participats i de deveses belleses -per cert, i els resultats de la consulta?- no s’ha de renunciar a proposar. No! no us penseu que escriuré propostes per evitar el soroll o facilitat la mobilitat en bici, només faltaria! Per això només cal sentar a veïns i restauradors per un costat i mediar. I per l’altra només cal escoltar a Mou-te en Bici -sembla mentida que tinguent una entitat així a la ciutat treballem tan malament aquest tema-.

girona

No no, jo també vull aprofitar aquesta embrenzida imaginativa i proposar unes quantes prohibicions. Ja que ens animem, perquè no hi posem cullerada tots i, almenys, riem una estona. Aquí van les meves 3:

1. Gossos. El vianant ha de tenir l’opció de passar a 1’5m del gos sense baixar de la vorera. En cas que no es pugui, el propietari haurà de portar el gos a collibè fins que l’amplada de la vorera ho torni a permetre. En el supòsit que siguin dos o més els gossos que circulin pel carrer aquests hauran d’aprendre a fer-ho en fila índia i enganxats al costat que dona a la “carretera” deixant lliure el pas al costat dels portals, botigues, etc. Les multes per incompliment de la normativa aniran dels 100€ a la presa i retenció dels animals a la gossera municipal.

2. Gossos bis. Han de dur panyals. El pipí també embruta i fa pudor.

3. Smartphones i circulació de vianants. Està prohibit caminar i utilitzar el telèfon mòbil sempre que aquest ús impliqui mirar la pantalla més de 3″. És un perill gens menor l’increment de zombies tecnològics que omplen els carrers sense saber on trepitgen. No cal dir que queda penalitzat l’abús dels selfies a la via pública, amb especial èmfasis en els casos que impliquin morritos. Queda a discreció de l’agent municipal decidir quan, com i perquè s’aplica aquesta normativa.

Posats a prohibir per prohibir, jo també hi vull posar cullerada!

l’Optimista

Menys clicks i més encaixades

“..les noves tecnologies afavoreixen la participació”. Aquesta era una de les conclusions del Regidor de Serveis Socials, Cooperació i Participació de l’Ajuntament de Girona després de conèixer els resultats definitius dels pressupostos participats d’enguany. Segons ell, que en quasi una setmana s’hagi obtingut els mateixos vots per via electrònica que l’any passat amb vot presencial n’és una proba clara.

Des de la darrera entrada en la que escrivia en relació a aquest tema ja vaig decidir no dedicar masses esforços a ficar el dit a les diferents llagues que aquests pressupostos tenen i posar-hi una mica d’esperit propositiu. Ara bé, no vull continuar sense remarcar:  L’increment de 1’12% de vots respecte l’any passat a què es deu? Vot electrònic? A que els dies de votació s’han més que duplicat? O al fet que aquest any s’ha incrementat la publicitat? Més comoditat pels que voten segur, però afirmar que afavoreixen la participació…

Però bé, com deiem, pedres a les butxaques i propostes fàcils, barates i que de fet, haurien de formar part del manual bàsic de relacions entre els responsables de les administracions i la ciutat. Escrivia fa uns mesos que les Assemblees de Barri deixaven un missatge molt clar: hi ha un sentiment generalitzat de desatenció vers les veïnes. Una desatenció manifestada clarament en frases com: “fa anys que demanem que arreglin…”, “es va dir que s’actuaria i…”, etc. I davant d’aquesta insatisfacció, la resposta de l’Ajuntament és posar a competir al veinat i obrir un canal de votació molt més còmode -pels qui es maneguen bé per internet- i també més distant.

article

Reconeixement, atenció, proximitat… la participació només pot sorgir des de la voluntat de transferir responsabilitats. I fer-ho com a estratègia per fomentar la col·laboració i la cooperació entre la ciutadania i entre aquesta i les institucions. Quan la ciutadania bramava en les sessions inicials dels pressupostos no ho feien demanant més facilitats de vot, ho feien exigint consideració, escolta per part dels regidors, sentir encara que sigui per uns breus instants que el lligam de la representativitat amb els polítics existeix.

Així que deixem-nos de vots electrònics i de paperets diversos. Si els que es pretén és que les persones participin i s’involucrin en un procés d’aquest tipus, el que es necessita és posar èmfasi en atendre què es reclama, quines són les necessitats i a partir d’aquestes formular canals en els que la ciutadania i l’administració puguin treballar colze a colze. Potser descobrim que el nivell de participació que demanen avui els ciutadans i ciutadanes de Girona no té res a veure amb l’assignació de partides pressupostàries sinó en el convenciment que de portes endins, a l’Ajuntament s’hi troben persones que els representen políticament i que tenen sensibilitat per quines són les seves necessitats.

És només des del contacte regular, de l’assentament de la comunicació entre l’administració i els veïns i veïnes que serà possible establir relacions on hi hagi lloc per la proposició de diversos àmbits, així com la ciutadania serà més sensible a l’hora de donar el seu consentiment explícit -el vot- quan el govern de la ciutat ho demani. Mentre aquest incentivi des de la distància mediàtica i sense mostrar un interès clar ver les demandes de la ciutat la resposta participativa serà baixa, ja sigui en els participats com engrossint l’abstenció en les eleccions municipals. Necessitem més trobades, més encaixades de mans, més converses cara a cara, més humanitat. No hi ha tecnologia que pugui substituir la confiança que genera aquesta contacte.

l’Optimista

(des)interès públic.

En els darrers anys, i gràcies especialment a l’acció de la PAH, sorgeixen de manera intermitent iniciatives i petites tertúlies al voltant del nivell i del tipus d’intervenció dels ajuntaments i administracions en l’espai públic, així com en l’ús de solars i construccions que s’iniciaren en unes circumstàncies econòmiques que ja no existeixen i que per tant, no es poden sostenir.

El que es pot constatar és que la intervenció municipal sembla motivar-se per un sol fil: el criteri lucratiu. Si no genera diners i no mou inversions (o almenys les aparenta) no es fa. I així veiem de manera reiterativa com la ciutat s’ha anat expansionant a nivell urbanístic sense planificació -Domeny com a obra magna- o transformant seguint aquesta lògica. No cal dir que la cirereta d’aquest model de transformació que només es guia per l’olor dels bitllets és el Vol gastronòmic. Els impostos a mercè de l’interès dels qui venen èxit i marca de ciutat.

hortes

La darrera modificació a la carta dels usos del nostre espai i de la nostra ciutat arriba descentralitzada i amb menys glamour. Això sí, torna a escampar una fragància pestilent. Un oloreta a patates refregides i hamburgueses express. Ni entrarem a valorar la iniciativa d’urbanitzar un espai que podria haver estat integrat i conjugat amb les hortes municipals en comptes de pavimentat a la cerca de business. Ni això. Ara, el que ja és la mostra plusdeluxe de recochineo municipal és posar a disposició d’una gran cadena de supermercats i de “menjar” ràpid aquest espai. Només, perquè ho poden pagar. No importa que en un radi pròxim tinguem 2 grans superfícies de supermercats ni l’Escola d’Hosteleria ni una escola. Qui paga, mana.

Suposo que en breu sentirem les paraules clau: crear ocupació, dinamitzar el barri, donar utilitat a un espai abandonat… per part dels responsables. Encara que el que tindrem és un espai superpoblat de grans superfícies, una fàbrica d’obesitat a les portes d’un centre escolar i l’esperpent d’un Mc Donald’s a les portes d’una escola que pretén ensenyar l’art del preparar menjar.

L’endemà es presentaran les diverses iniciatives municipals per fomentar els bons hàbits alimentaris a les escoles o es pressumirà de l’excel·lència de la nostra cuina. Ara bé, no hi ha cap dubte que si la bossa sona, ni la salut ni la bona cuina són d’interès públic.

l’Optimista

L’únic lament Fashion.

Llegeixo sobre la 5ena edició de la Girona Fashion Day i d’entrada no puc evitar que es destapi tot el rebuig que em desperta el Món de la moda. De primeres m’és impossible no posar-me a buscar un rere altre tots els contres que floten al voltant de la producció tèxtil, de la construcció de patrons estètics insans -especialment femenins- , i de la sobreatenció a tot allò lligat amb l’aparença física -per citar alguns exemples-.

Per altra banDSC0109-580x385da, en segona instància no puc deixar de valorar la importància del teixit associatiu, en aquest cas de caire comercial, que busca a través d’estratègies de conjunt donar més visibilitat i sortida a la seva activitat. De reconèixer la voluntat d’integrar en una activitat d’aquest tipus altres valors i elements que incorporin alguna cosa més que interessos comercials. Ja sigui donant sortida a sessions de maquillatge per destinar la recaptació a l’Oncolliga o incorporant dissenyadors i perruquers locals i/o novells en l’esdeveniment. I encara que per enèssima vegada es situiï en el centre, particularment sempre m’alegra la intenció d’utilitzar els carrers i places per escenificar tot tipus d’acte.

L’únic lament acaba essent veure que tot i els desequilibris flagrants entre l’atenció que rep una part de la ciutat on tot sembla brillar i la resta. Que tot i les diferències que semblen existir entre barris sobre la capacitat d’atraure ciutadans a consumir. La institució que s’hauria de fer càrrec d’equilibrar aquesta desproporció, l’Ajuntament, sembla més centrada en seguir potenciant als que ja gaudeixen d’una millor posició. Esmerçant-se una vegada i una altra en difondre una identitat que confon el centre de Girona amb la totalitat de la ciutat.

Ens calen iniciatives empresarials i comerços que integrin valors més enllà de l’ànim de lucre. Necessitem que aquestes cooperin i entenguin la importància del recolzament mutuu i de viure l’activitat comercial lluny dels estereotips de la competència salvatge. I és imprescindible una institució que sigui conscient de la diversistat dels seus veïns i veïnes, que es mostri proactiu a l’hora de proposar models i idees que facilitin una estructura productiva de la ciutat que integri els valors socials i culturals que desitgem.

l’Optimista