El tiempo no para

El tiempo es un recurso renovable y sostenible. Aunque esta afirmación suene más bien falsa debido a que tarde o temprano todos perecemos, no se puede negar que al largo de nuestra vida podamos encontrar una fuente de recursos parecida al tiempo. Sea cual sea tu lugar de nacimiento, tu relación con el sistema económico o tu posición social, cada mañana tienes a disposición 24 horas -habría que descontar las dedicadas al sueño-. Y no importa a que hayas dedicado los minutos y segundos del día de hoy, si has sido capaz de generar unos u otros servicios o productos. A la mañana siguiente seguirás contando con todos ellos para volver a dedicar tu energía a lo que puedas-quieras. 

994139_685070808270008_3526295167184258875_n

Si bien es cierto que la conversión entre esas horas y el dinero condiciona claramente el objeto al que dedicamos este recurso tan abundante, no lo es menos el hecho que la recuperación del control de nuestro tiempo nos invita y casi provoca a buscar caminos para convertir estas horas a los enseres y los servicios que nos son necesarios. Si evitamos el trámite de convertir el tiempo en divisa, nos libramos de una parte considerable de las presiones que determinan muchas de nuestras acciones y inacciones durante nuestra jornada.

¿Y para que dan las horas de un día? En jornadas como la vivida el pasado sábado 18 de abril, acogidas por el BdT del Pont del Dimoni de Girona, lo descubrimos y nos dejamos asombrar por ello. Aprender idiomas, arreglar tu bici, conseguir un corte de pelo, aprender a tocar un instrumento, conseguir alojamiento, gozar de una rica comida y conocer gente de todo el país y el mundo que cada día aprovecha más su tiempo. Por poner una lista cortita de lo incontable que abarca este evento tan especial. 

Las agujas del reloj no se detienen y ya no es motivo de desaliento. Con el tic-tac descubrimos que cada día gozamos de otra oportunidad de reinventarnos y de buscar esas actividades que nos dignifican y nos satisfacen. El tiempo no para y con su avance, en los bancos del tiempo descubrimos que lo importante no son ni las horas ni las unidades de intercambio, sino las personas con las que compartimos este recurso que nos vió nacer y que nos acompañará hasta el último suspiro. 

l’Optimista

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista

El Repte de ser Participatius

Arrel de diverses activitats i esdeveniments que s’han anat duent a terme a Girona, alguns vinculats a entitats com el Procés Constituent (FSCat 2014), els Bancs del Temps o la CUP, així com d’altres espais informals de reflexió, hi ha una sèrie de temes (inquietuds en alguns casos) que han anat prenent forma dins meu fruit d’aquestes experiències. 

La més prominent sense cap mena de dubte és l’afirmació contundent del difícil repte que suposarà per tots els qui hem adoptat aquesta via d’adaptar la nostra praxis, els nostres hàbits, els nostres mètodes propositius i de treball a les lògiques de la participació. A l’esforç d’intentar integrar en totes aquestes accions els criteris d’inclusió, d’estímul de l’expressió, del respecte de la diversitat o d’incentivar la creativitat, per dir-ne uns quants.

ideologia

Transformar els nostres espais en àrees participatives és molt més que posar-se d’acord sobre la necessitat d’escoltar atentament a tothom qui vulgui dir la seva, és més que obrir la porta a tothom qui decideixi entrar. Aquest procés està intrínsecament lligat a la metamorfosi personal d’aquells qui en formem part, de la voluntat que mostrem a l’hora de reflexionar sobre aquells interrogants lligats a aquestes escenes: estem disposats a rebre a qualsevol? Què fem o deixem de fer per convidar a nous perfils, per incrementar la diversitat? Obrim les portes per rebre i conèixer al Món que ens envolta o només per difondre les nostres idees?  En la mesura en que fixem les nostres posicions al voltants d’aquestes qüestions caldrà modular totes i cadascunes de les nostres estratègies d’actuació, des dels seus continguts fins a les seves estructures organitzatives.

En la mesura en que adoptem com a propi el rol de promoure l’autonomia ciutadana, l’estímul de l’activisme i la capacitat d’autorganitzar-se, etc, hem d’iniciar un procés de canvi en les vies a través de les quals intentem transmetre aquestes idees que defugen d’aquells modes participatius basats en la passivitat d’uns ciutadans que només resten a l’escolta d’uns i altres i finalment, com qui es troba davant una estanteria d’una gran superfície, escull una o altra opció. Els micròfons oberts i l’ús de diversos recursos (documentals, oradors mediàtics…) són els primers passos, tímids, cap l’orientació d’aquest procés. Necessitem veus que posin narració a aquest camí, necessitem imatges que ens donin un recurs tangible, però aquests poden resultar, també, eines de reproducció d’aquells rols que volem superar si no van acompanyats d’estructures i propostes que s’adaptin a les noves necessitats d’un paradigma participatiu. Si atorguem el paper de l’expert en un pedestal vs. l’audiència, si deixem el micròfon obert al més hàbil, capaç i valent per aixecar la mà i demanar la paraula, si  carreguem la major proporció del temps a l’atenció sobre uns pocs vers la desatenció d’uns molts, no estem construint un espai carregat de contradicció on els continguts estiren en la direcció oposada a les formes? 

Cal seguir revisant, continuar transformant-nos, no deixar de posar a proba cadascuna de les nostres idees i els nostres impuls per trobar aquells elements que hem convertit en hàbits i que són part d’aquest marc participatiu en el que ja no volem viure. La PARTICIPACIÓ  se’ns mostra com una repte majúscul el qual no ens ha de fer por. Creiem en la riquesa de la diversitat, en el medi ambient i en la societat, i els interrogants sense resposta mai han de servir per restar-nos valor sinó per estimular la nostra creativitat davant la necessitat de reinventar-nos per no seguir vivint aquest sistema que no ens omple. 

l’Optimista

 

Més que unes Jornades, Més que un Banc del Temps

Tot just ara farà un any de les darreres, i com no podia ser d’una altra manera ja tornen a arribar les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Aquest Dissabte 15 de Març el Centre Cívic de Can Ninetes i l’Espai Marfà es convertiran en la seu de la 3era Edició d’aquest esdeveniment que ja és molt més que una oportunitat per celebrar i fer difusió d’una proposta que no deixa de guanyar adeptes a Girona i arreu del país.

15m

I és que si bé és cert que aquestes Jornades són un dia on es pot gaudir d’un bon grapat d’activitats lúdiques i formatives programades per membres del Banc del Temps, i on podrem gaudir de la participació de grans comunicadors i difusors d’aquest àmbit com és per exemple Julio Gisbert (Vivir sin Empleo), sinó que aquest esdeveniment ha anat madurant fins a convertir-se en un acte difícil de calibrar.

La màgia d’aquesta celebració és justament la dificultat per valorar-ne la seva rellevància. Quan ens trobem davant els relats d’esdeveniments diversos sempre es sol mencionar el nombre de diners invertits, la quantitat d’ingressos que aquest genera per si sol i en els negocis del seu entorn, el nombre de persones que hi participen, etc. Les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni només generen grans volums d’intercanvis d’hores, posen en contacte bancs del temps d’arreu i apropen missatges i informacions que difereixen de la majoria de plantejaments que dominen el panorama econòmic.  Parlen de suport mutu, d’interdependència, de col·laboració, cooperació, del valor de demanar i reconèixer quines són les nostres mancances i quins els nostres mèrits. Traslladant el focus lluny dels indicadors econòmics i centrant-lo en el reconeixement d’una societat que necessita un canvi en el tipus de les relacions que la vertebren. I tot, des d’una lògica que deixa un impacte en la despesa en clau €uro realment mínima, especialment en comparació amb l’impacte que aquest esdeveniment té en la gent que s’hi apropa i en participa.

Sense cap mena de dubte, un any més, les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni seran un acte de reconeixement d’aquest Món que cada dia creix i no té una cobertura mediàtica equivalent. D’un espai on el valor de les relacions humanes i la implicació en els nostres barris i ciutats és massa elevat i complex com per intentar buscar-li un preu en qualsevol moneda.

Si voleu impregnar-vos d’aquesta força de transformació i celebració, no us ho podeu perdre.

l’Optimista

Només així és Possible

Com etziba una màxima del paradigma dels Bancs del Temps: hi ha coses que els diners no poden pagar. O dit d’una altra manera, si es construïssin a través del vincle que permet l’intercanvi monetari no aconseguirien el mateix resultat.

I un cop més, el Banc del Temps de Pla de Palau va fer possible comprovar aquest valor. Doncs el que aquest Diumenge 16 de Febrer es va viure en el Barri de Pla de Palau – Sant Pau, en el si del seu Centre Cívic i la Pauleca només era plausible sumant tot allò que els diners no poden brindar. 

QuinaFestadef

El Temps és Cor clama l’eslògan d’aquest Banc del Temps, i el cor és voluntat, és empenta i ganes de fer. Únicament partint d’aquest força es pot aconseguir el cúmul de bons moments que ahir es van presenciar a la 1era Quina Festa!

Només així era possible inaugurar la tarda amb una xaranga de pel·lícula, només així podríem omplir la Pauleca de diversió i entreteniment infantil, només així els més joves podien recordar als grans com recuperar l’emoció del joc.  I així, podríem anar estenent un llarg serial de “només” on figurarien la solidaritat amb els nous projectes,  la veu d’una gran (quina veu!), i la dansa i el ball dels qui la viuen i la promouen.

I per sobre de tot, únicament així, tot podia sortir d’aquella manera tan natural i fluïda que només s’esdevé quan tothom qui participa ho fa des de la voluntat i les ganes de gaudir i compartir.

Quina millor manera de rendir homenatge a l’esperit del Banc del Temps, Quina Festa!

l’Optimista

Demanar, el motor dels Bancs del Temps.

En primera instància no vull deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest article de Carmen Valor a el Diario.es: De un toma y toma a un toma y daca. Un article on l’autora explora des de diverses perspectives  les lògiques de funcionament internes dels membres dels Bancs del Temps, així com les motivacions que porten als ciutadans de les nostres ciutats i pobles a engruixir, cada vegada de manera més afluent, les llistes de socis i participants.

Com de manera assertiva senyala l’autora, una de les mancances o limitacions a les quals s’ha d’enfrontar un banc del temps és la falta d’una demanda activa de serveis. Quan una persona arriba al banc del temps, s’apunta amb la millor de les voluntats. S’inscriu amb l’ànsia d’aportar, d’oferir el seu coneixement. Amb ganes de recuperar, d’alguna manera, aquell escenari idíl·lic en que els veïns i conciutadans conviuen en un entorn on la confiança i el suport mutu garanteixen una societat fonamentada en la cohesió i l’igualtat.

I és en aquest que sentit que en apuntar-se en aquestes entitats, hom sent que ja està aportant el seu gra de sorra. “Jo ja aporto la meva disponibilitat a ajudar i intercanviar allò que els altres vulguin de mi”. El fet de demanar, de consumir algun dels serveis del banc del temps es veu com una acció reservada a necessitats molt particulars i s’afronta amb moltes reticències: la por a quedar-se sense hores implicaria quedar excloses d’aquesta xarxa de suport mutu. “Com participaré si no tinc amb què pagar?”

La lògica de funcionament a la que ens ha acostumat la monetarització (posar preu) de les relacions productives i socials, ens condiciona i ens força a pensar que sense tenir, no podem ser part.

Sense cap mena de dubte aquest és, sinó el més gran, un dels reptes més importants als quals les xarxes d’economia solidària han de superar: modificar la interpretació de l’acte de demanar, la percepció i les implicacions personals i col·lectives del que implica utilitzar la disponibilitat dels seus companys de xarxa.

Citant l’article recomanat: “Pedir es darle a otro la oportunidad de ser competente, de relacionarse, de ser autónomo. De ser feliz. Para que los bancos de tiempo puedan funcionar, tenemos que dejar que otros tengan esa experiencia de dar, la misma que tan feliz nos hace a nosotros.”

l’Optimista