El vianant kamikaze

És igual el vehicle que utilitzis o la via a través de la qual circulis. De fet, no importa si utilitzes algun tipus de mitjà de transport doncs caminant pel carrer també en pots ser víctima. Que no et distregui ni et confongui el seu aspecte, res és el que sembla quan et trobes a punt de creuar-te amb un d’aquests subjectes. A vegades es camuflen d’adolescent despistat que no aixeca el cap, ja sigui perquè l’absorbeix la pantalla del seu mòbil o simplement perquè la pubertat l’hi impedeix. A voltes, la disfressa ens porta descobrir-los en forma d’adults casuals, sols o en grup, arrossegant -o arrossegats per- un gos.

Carrers plens de gen

Mai saps quina fila poden fer però hi són, sempre hi són. Que no? I tant! Els has vist quan sobtadament travessen el carril bici sense mirar i t’obliguen a prendre el manillar amb força, quan els veus caminar xino-xano pel mig de la carretera com si hi hagués un semàfor i no, no hi és. I es giren, et veuen, et miren i ni s’immuten. Busquen el xoc, provocativament. Amb el temps han anat evolucionant les seves estratègies i veient que encara eren esquivables porten diferents accessoris per enredar-te: Corretges extensibles pels seus animals, sensors que els permeten canviar de direcció quan intueixen el teu canvi de rumb, frenada en sec… per citar-ne alguns.

Sí, són ells: els vianants kamikazes. No saps ben bé si és que s’excedeixen amb el concepte de prioritat de pas o si tenen intenció de cobrar alguna assegurança de vida. O potser, qui sap, estem arribant a tal punt d’individualització que realment estem començant a creure i a integrar que estem sols, que no hi ha ningú més que un mateix i que tot ha d’anar en funció d’aquest. O pel contrari, davant de la esfereïdora soledat i incomunicació no trobem altre solució que abocar-se a l’impacte per tal de contactar, de manera forçada, amb d’altres humans. 

Especulacions diverses a part, tot plegat el porta a un a pensar sobre com dimonis alguns creuen que es pot esperar que les persones circulin a dins dels seus vehicles -siguin quins siguin- de manera atenta i precisa. Com esperar-ho, quan ni tan sols som capaços de passejar pels nostres carrers sense posar el nostre físic -i el dels altres- en risc. I això que quan caminem no hem de controlar més que les nostres cames, ni pedals, ni frens, ni canvis, ni retrovisors o acceleradors.

Així doncs, imagineu què s’esdevé quan col·loques a un vianant kamikaze al volant de qualsevol vehicle.

l’Optimista

A cop de pedal

Sovint queiem en la temptació d’assumir que en el Món poc queda que ens pugui sorprendre, que ja ho hem vist tot, que podem accedir arreu sense masses dificultats. La cursa tecnològica i el despilfarro fòssil – en forma de mitjans de transport- ens ha permès envoltar-nos d’una boireta que ens cega. Una grisor que ens impedeix veure més enllà del que els mitjans de comunicació ens expliquen que és el Món i ens instal·la en la percepció que el planeta se’ns ha fet petit i accessible.

pedal

Per fortuna encara queden viatgers i viatges com els que en Gerard ens narra a través del seu blog. Aventures i experiències que desfan tot aquest tel d’immediatesa, aquesta creença que empetiteix el Món i ens pot amagar aquells camins que encara ens queden per explorar i que no podem ni imaginar. A llom de la seva bicicleta tenim l’oportunitat de descobrir què hi ha darrera dels grans escenaris del Món que el turisme ens ofereix. I percebre, encara que sigui dins el límits de les paraules escrites, un bri de la immensitat i la diversitat que queda fora dels focus, les guies i els camins asfaltats ben senyalitzats.

Podria dir molt més, però millor entreu vosaltres mateixos a la seva pàgina i deixeu-vos empapar per l’aventura. Descobrint que a cop de pedal, el Món es fa més gran. 

l’Optimista

Pensa en Pàrquing i vindran Més Cotxes.

Tot i les diferents millores que s’han anat realitzant respecte la mobilitat pública en el marc de les ciutats catalanes, i en concret en el cas gironí. Aquestes no semblen haver anat dirigides de manera contundent en el sentit de la subtitució del transport de vehicles particulars.

La sensació personal és que s’ha anat edificant un sistema de transport amb voluntat complementària i només pels qui no poden permetre’s per la raó que sigui el transport particular.

movilidad

Encara que no s’ha de deixar de senyalar els avenços que impliquen de manera tímida la implementació de serveis com la Girocleta, no podem evitar posar la nostra atenció en d’altres iniciatives que en el meu entendre, remen en el sentit oposat. I és que en la mesura que busquem alternatives per fomentar la mobilitat de cotxes particulars en el centre de la ciutat, el que estem generant és una crida: “A partir d’ara hi haurà més pàrquing, per qui el vulgui/pugui pagar”.

Sense entrar a considerar la pressió que exerceix una mesura d’aquest estil sobre els residents que tenen automòbil però no gaudeixen d’una plaça d’aparcament privada, mesures d’aquest estil estimulen l’argumentari en pro d’acostar-se a la ciutat i als seus punts comercials i neuràlgics via el vehicles particulars.

Existeixen prou dades i arguments per encarar de manera decidida la limitació de la circulació de cotxes en els nuclis urbans. Ja no importa com articulem l’equació mobilitat – comerç. Els informes no deixen d’advertir la vinculació entre el mal estat dels nostres aires urbans i un bon grapat d’afeccions i perjudicis en salut. A més, senyalen les causes de manera contundent: la combustió dels motors, especialment dièsel.

És moment de treballar des de la pedagogia i la regulació de mobilitat urbana per evitar mals majors. De la mateixa manera que es va decidir treballar per inculcar de manera taxativa el perjudici del fum del tabac o de la imprudència en la conducció, toca iniciar un camí de conscienciació sobre l’ús del transport públic, la bicicleta i el sa hàbit del caminar i contra les insalubres conseqüències dels nostres tubs d’escapament.

S’ha acabat el temps de pensar en pàrquings, toca pensar en voreres amples i carrils bici. 

l’Optimista

 

 

 

Visca la BiciRevolució!

A través d’un interessant article de la BBC News m’introdueixo als motius que van portar a Holanda a esdevenir la capital del transport a pedals. Fins a arribar al punt que en llocs com Amsterdam o La Haya esdevinguin ciutats en les quals el 70% dels desplaçaments són realitzats en bicicleta.

Screen-shot-2011-11-30-at-12.18.42-PM-e1322673634310

Dues són els causes principals que van desencadenar el moviment que resituaria a les dues rodes al centre de la mobilitat holandesa: la sensibilitat del poble holandès vers les víctimes dels accidents de trànsit i la crisi del petroli de 1973. La voluntat de construir una estructura de comunicació viària més sostenible i segura va estimular una mobilització ciutadana que va aconseguir que des de llavors Holanda esdevingués el país líder en aquest transport tal com mostren les dades.

What is your main mode of transport?

Country Bike (%) Car (%) Public transport (%)
SOURCE: EUROPEAN COMMISSION FUTURE OF TRANSPORT REPORT 2011. 1,000 PEOPLE IN EACH COUNTRY WERE ASKED; WHAT IS YOUR MAIN MODE OF TRANSPORT FOR DAILY ACTIVITIES?
Netherlands 31.2 48.5 11.0
Hungary 19.1 28.2 35.3
Denmark 19.0 63.4 11.8
Germany 13.1 60.9 14.8
Slovakia 9.5 32.3 30.9
Italy 4.7 54.4 18.2
Ireland 3.2 67.7 14.2
France 2.6 63.7 20.1
UK 2.2 57.6 22.1
Spain 1.6 47.4 30.2
EU27 average 7.4 52.9 21.8

Les causes no ens són alienes i tot i el notable descens de les víctimes de trànsit (1484 morts els 2012 vs. 3967 el 2002. Dades DGT), encara avui resulta xocant que convisquem amb una realitat en la que més de 3 persones al dia moren en desplaçaments. I com llavors, la crisis en la que ens veiem situats cada dia situa el preu dels carburants a un punt més inaccessible. La pregunta llavors és, quan farem el canvi? què ens cal per donar el pas que Holanda ja va dur a terme fa tantes dècades? 

Els exemples ja els tenim, els resultats també. Dur-ho a terme és una mera qüestió de voluntat. Des dels anys 70 els motius i els arguments per optar per la “via holandesa” no només s’han fet més consistents sinó que n’han guanyat de nous relacionats amb el canvi climàtic i la qualitat de l’aire de les nostres ciutats.

Ja comença a ser hora de la nostra BiciRevolució! 

l’Optimista