El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista

Anuncis

El patrimoni comú

L’encadenament d’eleccions i les vergonyes del maleït “procés” ens han revelat algunes semblances inesperades, aquí us presento les 5 que més se’m repeteixen:

  1. La Caverna com a patrimoni compartit. Els últims esdeveniments “processístics” han posat de relleu una troup de mitjans de comunicació descaradament interessats i incapaços de mostrar un país més enllà dels seus interessos.
  2. Follow the leader, leader… Si el/la trobes. Les successives campanyes electorals i el seguiment i reaccions dels diversos aconteixements del nostre dia a dia, han mostrat de manera contundent la manca de veus que gaudeixin de reconeixement social. Ens hem enquistat o hi ha veus que no troben per on emergir?
  3. Fòbia a la pluralitat. Amb dos resultats electorals caracteritzats per la presentació d’un Parlament divers, l’exigència a negociar i pactar ha fet saltar les alarmes de mitjans i dels relats polítics que bramen INGOVERNABLEEES!!
  4. Les coses importants… Quan? Encara és hora que algú parli de com es reverteix la situació de crisis social i ambiental que arrosseguem… Alguna proposta, si us plau, més enllà de promeses gratuïtes i incomplibles?
  5. La cinquena es posa per arrodonir que queda més finet. Serveixi, a mode de conclusió: mai hauríem pensat que tantes tensions dispersadores podrien mostrar-nos amb tanta claredat l’existència d’um patrimoni comú.

l’Optimista

La majoria silenciosa

Després de tants anys de (maleït)procés i encara seguim repetint una i altra vegada els tics de mirallombrígols. És relativament comprensible que a dia d’avui encara cogui, i molt, el fluix resultat electoral de Junts pel Sí tenint present la expectativa creada al voltant del que havia d’esdevenir la combinació definitiva: CDC+ERC+Òmnium+ANC. És raonable que encara hi hagin molts orgulls ferits veient com havent passat els darrers anys ridiculitzant a la majoria silenciosaaquesta va, vota i et recorda que sou molts però no suficients. Quina meravella la democràcia parlamentària.

El que ja és preocupant és veure com tan a nivell de partits com dels mitjans seguim atrapats en el nostre melic. Entenent per nostre el que col·loca al centre de les prioritats la qüestió nacional catalana -per dir-ho d’alguna manera-. Que si uns només són 10 i els altres 62, etc. I al final, d’aquella coalició definitiva només s’escolten els de sempre, convergents, empipats, enrocats i amb la testosterona aflorant per tots costats (Homs i Mas-Colell desatados). Però més enllà de llençar la pregunta: On és ERC? Que ja que hi som la posem sobre la taula, la qüestió és, seguirem ocultant els 63 escons restants? 

Els límits d’un possible acord entre la CUP i JxSí ens han quedat clars. Explorar els altres representants polítics és tan estrany? Donar veu a l’oposició i a la resta de partits no seria un acte lògic en un context parlamentari? Cal seguir intensificant aquest tipus de relacions sectàries en el bàndol independentista on el que no es deixa de transmetre és que volen és posar-se d’acord i passar per sobre de la resta del Parlament? Alguns pensaran que mentre uns i altres van dient que el que interessa és eixamplar l’independentisme això és el que arriba, però mentre diuen això posen terminis i agreugen el discurs. La conciliació no es respira per enlloc.  

Com ja escrivia en aquest blog després de les eleccions, és una necessitat eixordadora que l’independentisme entengui que la realitat del país és la que hi ha al Parlament i que s’hi ha de negociar. Em sembla una visió poc democràtica del país que volem construir cercar una majoria suficient per passar com a una roda de molí per sobre de la resta de forces de l’arc, i més, sabent que en l’eix nacional els resultats són tan ajustats.

Alguns pensaran que ara és l’hora i que no es pot perdre aquesta oportunitat. Potser aferrant-nos a aquest tren el que perdrem és la possibilitat de construir un consens ampli que legitimi i aculli àmpliament la diversitat identitària del nostre país. Què ha de prevaldre, construir el país que vol la majoria o un país per tothom?

l’Optimista

Benvinguts a la democràcia

Cada vegada que algun representant de la monarquia, el gobierno, “españolistos” tertulians… parla neix un independentista. Aquesta és una afirmació que molta gent de la branca catalanista-independentista ha fet seva al llarg dels últims anys, assumint que aquest tipus d’intervencions ajudaven a despertar en els indecisos del SíSí el bri de convenciment que els feia falta. Assumint també, des d’una arrogància de grup que desatén completament la diversitat real del país, que l’excés de confiança, l’abús mediàtic per part de les tendències independentistes i la subrepresentació dels no-independentistes en els anàlisis i els discursos no podria reproduir el mateix efecte sobre els indecisos en la direcció del No.

És a dir, cada vegada que JxSí sortia amb la cara de suficiència i prepotència a dir que era obvi que tenien la raó, naixia un votant de C’s i contenia la fuga de vots del PSC. Semblaria que polaritzar i intensificar el discurs no ha generat noves adhesions sinó que despertat la necessitat de mobilitzar-se en certes opinions i idees que fins ara restaven subrepresentades en els mitjans i opinòlegs en general. Especialment en el cas del PSC, penso que el gran mèrit que resisteixin amb un resultat prou bo és més de Mas i companyia que del propi partit dels socialistes.

Això nega que la opció amb més representació -i amb diferència- al Parlament és la JxSí? No, han arrasat. Nega que sumant la CUP hi ha majoria d’escons independentistes? No. Ara bé, personalment, el resultat d’aquestes eleccions no és ni molt menys un mandat clar i fort cap a la declaració d’independència immediata sinó un demanda clara de consens, de diàleg, d’integració. Entre ESP-CAT? No, entre els polítics catalans. L’increment de C’s és un clar canvi a les files del No, és un rebuig clar a la interlocució i representació exercida pel PP i una aposta per noves figures manque a alguns ens generi úlceres-.

Segurament mai hi ha hagut en el Parlament del Catalunya una foto tan clara i representativa de la realitat del país (això no vol dir que encara hi hagi fantasmes com la gent migrada sense drets, per dir-ne algun). Així que ara és el moment que els representants facin allò que els pertoca: parlar, negociar, intermediar entre els diversos interessos de la societat. I tant de bo, des de certs espais pro independència es deixi d’una vegada per totes aquesta pretesa superioritat moral i intel·lectual, aquesta arrogància fonamentada en una visió homogènia i tancada del país en el que vivim, i entenguin que polaritzar el discurs no genera consensos.

La Catalunya real no estava ni a la Meridiana ni al sofà mirant la tv, s’ha expressat a les urnes i ara és al Parlament. Benvinguts a la democràcia parlamentària.

 

l’Optimista

 

Futbolitzar la investigació

Després de vint-i-cinc minuts de telenotícies per fi arriba la secció més important del programa informatiu i que més espai ocupa: La investigació! Quinze minuts dedicats a seguir els darrers avenços i tot el que envolta el Món dels personatges més coneguts i celebrats dels nostres dies.

images

Sabrem què han aportat els nous equips biomètrics comprats pels equips d’investigació de la UB o si la nova incorporació de la unitat d’antropologia de UdG -el nº dels Estats Units- aporta noves idees als seus membres. Descobrirem què pensa el Dr Renart del recent paper publicat per la Complutense de Madrid i, per acabar, assistirem en directe a la presentació dels nous vestits oficials de la secció d’Identitat de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Granada. No deixarem, és clar, de donar un tomb per l’actualitat acadèmica del Món i visitarem els principals centres d’investigació per descobrir què han fet des del darrer butlletí -fa 3 hores-.

No cal dir que encara estem impactats per l’expulsió del Dr Piqué del SuperCongrés disputat aquest cap de setmana, quan els jurats van interpretar que les argumentacions i tesis de l’investigador barceloní no gaudien d’una base suficient de dades recopilades, així com assumien de manera injustificada relacions que encara s’havien de demostrar. “Un acte de fe” va escriure el jutge principal a l’acte d’expulsió de l’acadèmic català. Encara no tenim constància de si la direcció del centre d’investigació blaugrana presentarà alguna queixa o recurs. Imaginem que esperaran a que el Comitè d’ètica es pronunciï sobre si prendrà mesures disciplinàries davant del que es podria considerar una falta greu a la Raó.

Es despedeix la retransmissió recordant que tot està apunt per donar el tret de sortida al nou curs acadèmic, una temporada en la que esperem un cop més poder seguir de ben a prop els resultats en la investigació i la innovació dels nostres acadèmics en les diverses disciplines. El President del Govern i diverses autoritats assistiran a la jornada inaugural del curs 2015-2016 de la Universitat de Santiago, actual campiona del títol a l’Excel·lència Acadèmica. 

Res més lluny de la realitat. 

l’Optimista

Nous partits per la Catalunya de sempre

Calien unes noves eleccions per iniciar l’etern procés cap a la Independència? No hi ha actualment ja una majoria parlamentària? El nombre d’escons favorables a la Independència variarà gaire després del 27S?

8 estelada catalunya

Personalment, i en el fons molt el fons m’agradaria equivocar-me,  penso que la resposta a aquests interrogants és un clar i flagrant no. Ho vestiran com voldran, faran ballar els electors d’una llista a una altra i amb sort, potser entre cop de cintura i moviment de mal·luc algun despistat acabarà votant a qui no vol o simplement no trobarà ni el colegi electoral del mareig. Ara bé, per molt que es maquillin amb noves nomenclatures és bastant probable que els resultats electorals tornin a deixar la cambra com està, amb un suport majoritari però justet als partits sobiranistes, encara que sense la devastadora majoria que  no permetria dubtar ni un bri. I arribats a aquest punt, santornemi. A l’espera, cerca i captura d’algun polític amb ganes de mullar-se i dir alguna cosa més que si fa o no fa és perquè uns no el deixen i perquè els altres no ho han dit prou clar.

Tot està carregat d’una fortor lampedusiana fastigosa. D’un ho remoure’m tot perquè tot segueixi igual que espanta. Convergència i Esquerra junts capitanejant el Govern com fins ara però amb un nou nom i amb Junqueras a dins. Amb les despulles del PSC i ICV-EUiA reformulats alquímicament en un nou partit aglutinat per Podem i la dreta realineada de més a menys catalanista d’Unió fins a Ciutadans.

Finalment els nombres parlaran i seran aquests qui ens mostraran la realitat. Una realitat que sospito ens dirà el que ja sabíem amb el Parlament actual, que les desigualtats territorials pesen, que l’eix esquerra-dreta encara no ha mort i que el “mestre del plasma” tenia raò: que n’hi ha prou en no fer res, que qui dia passa any empeny i que els canvis profunds nacionals i socials de la nostra història recent sempre han nascut dins la il·legalitat.

Temps al temps, ja queda menys per seguir on érem.

l’Optimista

PD: Vist el que hem vist fins ara, l’única esperança de veure quelcom realment diferent seria un increment notable de la CUP.