El boig que corre

Fa unes setmanes caminava pel carrer Migdia amunt -tothom sap que amunt significa en direcció oposada al centre de la ciutat- i una persona més aviat jove em va sorprendre apareixent des d’una cantonada i venint frontalment cap a mi corrent. Sense parar-me cap mena d’atenció ni mostrant algun indici que em permetés intuir quin era el motiu d’aquell pas accelerat, va passar-me pel costat al galop. La veritat, és que de primeres tampoc li vaig donar massa importància i vaig pensar que devia estar fent tard a algun lloc. I punt.

El que va esdevenir més endavant em va començar a donar entendre que aquelles presses podrien tenir algun altre tipus de motiu, diguem-ne, menys convencional.  Uns dies més tard el vaig tornar a veure. Aquesta volta des de l’altra vorera i venint amb més metres de recorregut per observar-lo més detingudament. Tornava a ser ell, a un ritme ni massa alt per comparar-lo a un sprint a l’estil “vaig molt tard!” o “auxili!”, ni prou lent com per pensar que es tracte d’algú amb un caminar més ràpid de l’habitual. En veure la curiositat amb la que me’l vaig quedar mirant una senyora que venia de fer la compra amb el carrito em va interpel·lar amb un: “-Pobre noi, sempre va d’aquí cap allà corrent. No hi és tot -va rematar-. “

Per què corre? De què/qui fuig? A on va amb tanta pressa? 

La veritat és que mirant-lo bé, no fa cara de por o ira, ni molt menys d’alegria o felicitat. És una expressió més o menys neutra, desmotivada, amb un toc de resignació, amb un deix ombrívol, impersonal. Arrel d’anar-lo veient i guaitant amb atenció, dona la sensació com si fora una força imperceptible però ineludible la que l’estirés al llarg i ample de les voreres de la ciutat, com si aquesta fora la font d’una sensació encadenada, fins un punt empresonada.

Últimament estic preocupat. Des del dia que em va començar a atrapar la seva expressió que em passa una cosa ben curiosa: són més els bojos que corren els que es creuen en el meu camí. Des de llavors que són més les persones en les que reconec aquest caminar tan ràpid com esmaperdut, aquesta expressió desanimada, aquest moviment mecànic i automatitzat que els porta d’un lloc a un altre com si no tinguessin una altra opció i es ressignessin a deixar-se endur per una força imperceptible i incontestable a la vegada. Pel carrer, als passadissos del transport públic, fent cua… Serà quelcom que s’encomana? 

Preventivament evito mirar aparadors, finestres d’automòbils i qualsevol element que em pugui emmirallar. No fos cas que en el reflex, de reüll, hi trobés també l’esguard d’un boig que corre en el meu rostre. 

El boig de la ciutat (I)

Fa uns dies em vaig creuar amb un vell conegut pels carrers de Girona. De primeres no el vaig acabar de reconèixer, i això que, sincerament, el seu aspecte físic no havia canviat tant. El que el feia menys identificable era un element que sempre l’acompanyava i que aquest cop ja no portava de la mà. Un complement que, de fet, l’havia caracteritzat fins al punt de ser-ne el motiu del denominador amb el que era conegut arreu: el boig del telèfon.

Avui en dia, que algú passegi amb un telèfon a la mà no és que no sigui rar, sinó que l’estrany és no portar-lo enganxat als palmells mentre els polzes embogeixen relliscant per la pantalla -en aquest sentit, l’Adrià Puntí en feia sàtira en un concert: …i li dèiem boig per portar un telèfon pel carrer-.

Qui sap si en un altra època o en un altre indret una performance d’aquest tipus s’hauria considerat símptoma de connexions místiques o poders chamànics… qui sap si en comptes de tenir-lo vagant amb la mirada perduda i amb la mateixa roba faci sol, núvol, nevi o plogui, l’hauríem investit com a gran oracle de la ciutat, esperant les seves expressions premonitòries. En tot cas, queda per veure si la seva nova conducta, apagada, desapercebuda i fins un punt ombrívola acaba mostrant-se anunci d’uns temps depriments.

Sigui com sigui, tot plegat m’ha portat a pensar i preguntar-me sobre els auguris i ben/malaurances que els bojos actuals podrien estar compartint amb nosaltres mentre els nostre prejudici continua ocultant-los. Així que aviat us presentaré alguns dels protagonistes que, darrerament, he descobert exercint aquesta funció pels carrers de Girona.

Pròxima entrega: El boig que corre.

Glifosat, porta a porta.

Ara que sembla que comencem a despertar la nostra sensibilitat vers els criteris de proximitat i ecologia a l’hora de comprar els nostres aliments. Ara que podem dir que el reciclat i, en menor mesura, l’intent de reduir els nostres residus formen part dels hàbits de moltes de les persones del nostre país i de la nostra ciutat. Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Girona havia de posar part dels seus esforços en mantenir prous quotes de toxicitat i contaminació en el nostre dia a dia urbà.

Conscient que els fums de la combustió dels motors dels automòbils de la ciutat no són suficients per ennegrir de manera equilibrada els nostres pulmons, i tot i les accions de responsabilitat dutes a terme per treballadors d’altres indrets com Barcelona on han denunciat la seva oposició a aquesta pràctica. Encara podem trobar cartells com el que figuren a la foto d’aquesta entrada on s’exposa l’ús de tractaments fitosanitaris que contenen glifosat. No em dedicaré a cantar les grandeses del glifosat, amb una cerca breu al google n’hi ha prou, o si no, sempre us queda aquesta cumbia que ho explica de manera amena.

18052015628

De fet, no sé perquè em deixo portar pel seu argot i dic fitosanitari. Pel que fa al fito, diríem que les mata, i de sanitari… bé, només cal que llegiu el que diu la OMS. Finalment, la gran pregunta sobre la que es fonamenta el gran esperpento és: cal? Cal emprar un producte tan nociu per la salut? Cal fer-ho per controlar les males herbes de la ciutat? De debó que no dedicarem un esforç persistent i propositiu per buscar altres maneres de gestionar aquesta situació? Deunidó.

Imagino que la resposta oficial va en el camí de: bé.. ho estem mirant, però la culpa també és la gent que no vol veure herbetes per enlloc i… tal.. i qual. Mentrestant, posen un cartellet i es queden tan tranquils. Això sí, diuen que no pots tocar les plantes tractades ni passejar-hi els gossos en les primeres 24h i que no entreu en la zona tractada fins que estigui sec. Sort que ens avisen, això sí que és una gestió responsable. Llàstima que quan vaig veure el cartell ja havia passat per la zona tractada, davant de casa meva, unes quantes vegades. Mea culpa.

Però per no deixar el tema en una mera crítica destructiva -encara que de fet, per mi només s’hauria de fer això: acabar amb l’ús d’aquesta merda- deixo a mercè dels partits i de l’Ajuntament, el que hi ha i el que vindrà, una proposta. I és que com sol passar, les bones idees no s’inventen i ja s’han fet, i només cal anar a trobar-les i posar-les en pràctica. I com a mostra la increïble aposta d’Strasbourg: Zero Pesticides. Des del 2008 que aquesta ciutat va emprendre el repte de convertir-se en un espai més saludable i promotor de la diversitat. 

Estic segur que amb un parell de llegides ja en tindran prou per treure un bon grapat d’idees que suposarien una millora important en la nostra qualitat de vida. Mentrestant, em sembla que ens seguirà tocant mantenir les portes i finestres ben tancades, abans no tornin els repartidors de glifosat.

l’Optimista

PD:Ah! me n’oblidava. El que encara em sembla pitjor del cartell en qüestió és que hi figuri un enllaç web on suposadament hi pots trobar informació sobre els tractaments, l’adreça de la qual no existeix.

L’únic lament Fashion.

Llegeixo sobre la 5ena edició de la Girona Fashion Day i d’entrada no puc evitar que es destapi tot el rebuig que em desperta el Món de la moda. De primeres m’és impossible no posar-me a buscar un rere altre tots els contres que floten al voltant de la producció tèxtil, de la construcció de patrons estètics insans -especialment femenins- , i de la sobreatenció a tot allò lligat amb l’aparença física -per citar alguns exemples-.

Per altra banDSC0109-580x385da, en segona instància no puc deixar de valorar la importància del teixit associatiu, en aquest cas de caire comercial, que busca a través d’estratègies de conjunt donar més visibilitat i sortida a la seva activitat. De reconèixer la voluntat d’integrar en una activitat d’aquest tipus altres valors i elements que incorporin alguna cosa més que interessos comercials. Ja sigui donant sortida a sessions de maquillatge per destinar la recaptació a l’Oncolliga o incorporant dissenyadors i perruquers locals i/o novells en l’esdeveniment. I encara que per enèssima vegada es situiï en el centre, particularment sempre m’alegra la intenció d’utilitzar els carrers i places per escenificar tot tipus d’acte.

L’únic lament acaba essent veure que tot i els desequilibris flagrants entre l’atenció que rep una part de la ciutat on tot sembla brillar i la resta. Que tot i les diferències que semblen existir entre barris sobre la capacitat d’atraure ciutadans a consumir. La institució que s’hauria de fer càrrec d’equilibrar aquesta desproporció, l’Ajuntament, sembla més centrada en seguir potenciant als que ja gaudeixen d’una millor posició. Esmerçant-se una vegada i una altra en difondre una identitat que confon el centre de Girona amb la totalitat de la ciutat.

Ens calen iniciatives empresarials i comerços que integrin valors més enllà de l’ànim de lucre. Necessitem que aquestes cooperin i entenguin la importància del recolzament mutuu i de viure l’activitat comercial lluny dels estereotips de la competència salvatge. I és imprescindible una institució que sigui conscient de la diversistat dels seus veïns i veïnes, que es mostri proactiu a l’hora de proposar models i idees que facilitin una estructura productiva de la ciutat que integri els valors socials i culturals que desitgem.

l’Optimista

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

Addictes al Centre.

Són moltes les oportunitats en les que l’organització de certes activitats o la distribució de certs recursos genera determinats interrogants que no deixen de repetir-se: Per què sempre hem d’anar a tal ciutat a fer aquest curs/activitat? Per què  la majoria d’esdeveniments es programen en aquell barri i no en cap altre? Per què m’és tan senzill desplaçar-me fins determinats indrets, encara que llunyans, mentre que poblacions ben pròximes esdevenen quasi amagades rera les dificultats del camí?

La lògica que hi apliquem, i a la qual la majoria de vosaltres hi ha accedit mentre responia aquestes qüestions és clara: les activitats es duen a terme en els llocs on es pot generar més interès, és a dir, hi ha més gent. I a la vegada, es dona més atenció a aquests espais perquè hi ha més activitat. Aquest argument, a nivell supraurbà sembla difícil de rebatre. Però quan ens fixem en quins espais de les ciutats són els que acumulen un major volum de certs tipus d’atencions (infraestructures, serveis públics, manteniment…), segurament descobrirem que hi ha altres interessos i criteris que condicionen la sel·lecció dels espais i la convicció amb el que alguns són promocionats.

girona

En el cas de Girona trobem un exemple flagrant d’aquest amor desmesurat pel Barri Vell. Ningú pot posar en dubte la bellesa del nucli històric de la ciutat i l’efecte que aquesta té a l’hora d’estimular la presència de visitants de la pròpia ciutat o d’arreu. I en conseqüència, no és d’estranyar que acumuli certs tipus d’activitat vinculades amb el lleure i el turisme. Ara bé, això justifica que aquest espai rebi un major esforç de les administracions per dinamitzar-lo? No és justament aquest un motiu per distribuir els seus recursos en sectors de la ciutat que no tenen el privilegi d’ocupar un entorn així? No estem accentuant les desigualtats a nivell d’estímul de l’activitat econòmica entre barris en la mesura en que justament atenem a les zones que ja gaudeixen de millors eines per atreure gent?

La substitució de la Ciutat per la imatge d’un indret d’aquesta, el qual a més és dels menys habitats de la ciutat, bloqueja l’oportunitat que ens brinda el patrimoni per promocionar un desenvolupament més equitatiu de la ciutat. Per què no s’obre el Temps de Flors de manera decidida a la resta de la ciutat? No seria una bona oportunitat per anar consolidant una imatge més àmplia de la ciutat, a integrar espais que poden sentir-se desplaçats? No seria una bona opció per convidar als mateixos ciutadans de Girona a conèixer altres barris? No seria una bona iniciativa per incrementar el consum i l’activitat en espais on els comerços, per diversos factors, sobreviuen amb marges escassos? 

I així podríem seguir amb els diversos espectacles i festivals. Organitzar esdeveniments culturals de qualitat en diversos espais de la ciutat no permetria incentivar una imatge i un procés de cohesió de la ciutat més extens? Entenc que hi ha infraestructures com Teatres i Auditoris que són on són, i tenen els recursos tècnics imprescindibles per certes activitats. Però això no justifica que cada vegada que s’aixeca un escenari al carrer hagi de ser en espais cèntrics. Per què renunciar a aquestes propostes per sumar-hi una valor de promoció de la CIUTAT, d’inclusió i d’estímul d’una imatge de la ciutat que s’adeqüi a la seva realitat humana?

Ja podem anar aixecant persianes, mentre seguim embotint a la gent cap al centre seguirem concentrant els recursos propiciats pel patrimoni històric de la ciutat en un sol espai. Seguirem essent, addictes al Centre.

l’Optimista

Sempre hi ha un “encara més”

Suma 24 atraccions de circ mai vistes en sòl europeu, afegeix-li una carpa en capacitat per més de 2000 persones i un total de 25000 localitats a la venda, no deixis de comptar-hi una bona difusió i unes ofertes i preus atractives. I sí, ja ho haureu resolt, us surt el Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres.

Per sobre de tot, un any més, els que van tenir l’oportunitat d’acostar-se a la carpa d’aquesta 3era edició del Festival, van viure la posada en escena de la màgia d’un Món, el del circ, on els artistes demostren una i altra vegada com de fràgils són els límits i les barreres dels reptes que es proposen. Sempre hi ha un encara més. Un objecte més en el malabarisme, una volta més a l’aire, una torsió més sobre la ja contorsionada extremitat i una rialla més que se t’escapa.

logo Fest. Circ Figueres

Però a més, el Festival de Figueres és un exemple més de les ganes i l’interès de la gent en participar d’esdeveniments culturals i espectacles, que en la mesura en que el preu no és un factor excloent, les persones no dubten en prendre-hi part. I és que un dels grans mèrits d’aquest festival és l’accessibilitat i la popularitat de les seves entrades. Per desconeixement no puc afirmar quina és la fórmula que permet als promotors d’aquest acte una oferta d’aquest nivell, però d’entrada, el resultat és ineludiblement excel·lent.

Si hi hagués de posar un però, només seria vers l’efecte promotor que aquest podria tenir sobre el circ en el nostre país i, d’entrada, no em sembla que el tinguin present com a objectiu. No seria aquest un espai immillorable per donar un empenta als artistes de circ catalans? De la mateixa manera que en un bon grapat d’esdeveniments esportius internacionals sempre hi ha un lloc pels representants dels amfitrions, no es podria incloure d’alguna manera la participació de professionals instal·lats a casa nostra? no estimularíem així el seu panorama fora de les dates del Festival? Cal que seguim associant el circ a artistes asiàtics, russos i francesos? Aprofundint la nostra ignorància sobre el que es fa a en el marc d’aquest àmbit en aquesta disciplina.

Encara hi així, no es pot deixar de reconèixer la tasca d’un Festival que de ben segur, durarà el que els seus organitzadors desitgin, doncs el suport del públic el tenen més que assegurat. Quina Màgia, la del Circ!

l’Optimista