No hi ha púlpits per tants sermons

Potser és que, amb l’edat, m’estic tornant més sensible a certes maneres d’expressar-se, però des de fa un temps que tinc la impressió que el nombre de persones que es llencen atrevidament a sermonejar i dissertar sobre el bé i el mal no deixa de créixer exponencialment.

La veritat és que és un fenomen que em té ben encuriosit a la vegada que molest. Aquests impuls sancionadors, aquesta empenta altiva cap a definir sense cap mena de vergonya ni dubte sobre el que es pot fer i el que no, sobre el que s’hauria de fer i deixar de promoure, aquesta miopia que impedeix veure més enllà de la punta del nas… Ha de ser molt dur tenir una visió tan clara sobre el que ha de ser el món i veure com aquest s’obstina en no fer-te cas. Maleïts imperfectes!

Encara que s’ha de dir que té la seva gràcia que en uns temps en els que els púlpits dels temples cada cop costen més d’omplir, al carrer, als mitjans i arreu on miris sempre hi trobaràs algú disposat a assentar càtedra i buidar el seu sermó vers al públic assistent. No importa la ideologia, la creença religiosa o el corrent de pensament (o l’absència d’aquest), des que l’església ha perdut la seva capacitat d’oferir un nombre suficient de sacerdots i assistents que els escoltin, el cuquet del sermonejador ha anat estenent-se arreu.

Cada dia en descobreixes un de nou, ja sigui entre els teus companys de feina, amics o desconeguts que sents parlar en alguna terrassa d’un bar o en el transport públic.  Al ritme que anem, qui sap si en un període de temps no massa llunyà tots ens trobarem atrapats en aquest impuls expressiu i dictaminador.

Resulta ben interessant adonar-se com en la mesura que els sermons augmenten, els desacords que els precedeixen no fan més que estimular la procreació de nous aspirants que no dubtaran en intentar convèncer de les seves descobertes il·luminades.  Resulta ben curiós,  com la sensació o desig de tenir la resposta definitiva ens omple i ens empeny a col·locar-nos en el púlpit, amb la punta del nas ben amunt, convençuts de la nostra singularitat inigualable.

Anuncis

Llarga vida a la Sàtira!

Quan determinats personatges públics – ja sigui pel seu paper en l’àmbit de la cultura, l’espectacle, la política, etc.- decideixen carregar contra humoristes i mitjans satírics perquè es senten ofesos, es produeixen aquells moments de claretat en la que és més fàcil percebre la mediocritat del Món que es representa a través dels mitjans de comunicació generals o en les institucions.

Mentre la gent o la informació navega pel canal formal, el nivell de crítica o reflexió sobre els continguts o la manera en com es comunica sol ser bastant superficial. Només cal repassar la cruesa i la total falta d’empatia i mesura amb la que s’ha tractat l’accident aeri als Alps o la lleugeresa amb la que alguns telenotícies reprodueixen audiovisuals carregats de violència i sense cap mena de tractament informatiu que permeti justificar perquè la nostra sensibilitat s’ha de veure atacada d’aquesta manera.

descarga

Llavors, si en el pla formal, on se suposa que hi ha esforç per actuar dins uns codis i uns valors respectuosos i desitjables, es permet que es reprodueixi tot això sense crítica per part dels qui en participen excusant-se en el pretès interès informatiu i la llibertat d’expressió, com és que en el pla informal, de l’humor i de la sàtira les respostes dels protagonistes implicats són tan dures? descarga

És en aquestes escenes on es pot veure amb facilitat com ha perdut la qualitat informativa tot allò que se suposava que intentava tenir-la, i en canvi, en aquells àmbits on semblaven amagar-s’hi tan sols riures i ximpleries i acabem trobant informació clara i directa del Món en el que vivim. Des del sarcasme i la ironia és molt més còmode reflectir les pràctiques interessades o infantils de determinats polítics, la supèrbia d’esportistes o artistes, etc. És a través d’aquest vel on ens sentim segurs per despullar tot allò que en el pla formal ens provoca i ens desagrada. I segurament aquesta darrera connexió és la que ens resta per convertir aquest humor en alguna força transformadora. Comprendre que ens en riem perquè no ens atrevim a afrontar-ho en el nostre dia a dia, perquè no acceptem que aquella burla parla també de nosaltres, i que en el riure -sovint desmesurat- escapem de l’oportunitat de prendre’n la responsabilitat i canviar-ho.

Sigui com sigui, mentre arriba o no el moment d’emprar aquests somriures destensionadors per encarar el nostre dia a dia, val la pena seguir comptant en mitjans com el Benegre.cat i El Mundo Today per seguir sucumbint a les rialles que ens generen els nostres límits i prejudicis. Llarga vida a la sàtira! 

l’Optimista

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

Cartes

Fa uns dies vaig acabar de llegir El Piloto de Hiroshima, l’intercanvi epistolar entre el filòsof Günther Anders i el militar Claude Eatherly, qui va ser el responsable d’executar el llançament de la bomba d’Hiroshima. Més enllà dels valors, les idees i les reflexions que dels anys 60 a l’actualitat ens atravessen i es mostren d’una vigència esgarrifosa -com passa només en les bones lectures-, és el seu format el que em porta a escriure aquestes línies.

Cartes, correspondència. Hi ha pocs mitjans de comunicació interpersonal que hagin quedat tan obsolets en els darrers anys com aquest. En qüestió d’escassament una dècada he passat d’escriure desenes de cartes en un sol estiu a comptar amb una sola mà les missives emeses en els darrers anys. Les cartes dels meus estius pre-i-adolescents no representaven un espai gaire diferent del que avui suposen el Facebook i d’altres plataformes de comunicació virtual instantània. A través d’elles podia mantenir a distància el contacte personal i íntim amb aquelles persones amb qui tenia relació: amistats de l’escola, de l’equip, de l’esplai… En aquelles fulles encartades xafardejàvem, bromejàvem, dibuixàvem, ens féiem arribar detallets, fotografies… de fet, a nivell d’alguns continguts encara el servei postal ofereix més prestacions.

mailbox-402018_640

Per altra banda, la relació epistolar representava millor la realitat en la que vivíem: la distància, el desplaçament, el temps, l’esforç de mantenir un vincle, etc. La tecnologia ha creat -en una part del Món- un espai atemporal i sense distancies. La virtualitat ens representa en una àrea sense límits i basada en l’instantani. A mils de Km però a un sol click per comunicar-nos i intercanviar tot allò que els píxels i bits puguin emmagatzemar. Creant companyia i proximitat en moments en que la realitat indica tot el contrari. La comunicació instantània, en aquest sentit, és el darrer brot d’una societat paternalista que tem per qualsevol repte que com a persona se’ns plantegi. Ni ens deixa està a prop, ni ens permet viure lluny.

Com el Pilot d’Hiroshima, surfegem les xarxes i ens aboquem sense fre a la comunicació virtual. Sí, és més ràpida, és més còmode i és més barata. De la mateixa manera que Eatherly, patim la nostra limitació a l’hora d’imaginar-nos tot el que implica aquesta megamàquina que hem anat desenvolupant. Incapaços de patir i empatitzar amb el dolor que generen les guerres i les dictadures associades a la seva realització material, tolerants amb les mancances que accentuen i agreugen respecte els nostres valors i les nostres habilitats.

La correspondència no era un invent definitiu, però des d’aquí era molt senzill traçar el meu impacte, des del sutge de la Papereria Torres de Sarrià de Ter  fins a la bústia de la destinatària. Sense emoticones ni tipografies predefinides, amb dues setmanes d’espera mínima i amb l’estímul i l’emoció que només es pot sentir quan esparraques maldestrament el sobre acabat d’arribar.

l’Optimista

Hiperlíders, Hiperespectadors

Serà una necessitat dels mitjans de comunicació per tal de centrar i construir relats i notícies que siguin més fàcils d’encabir en els seu formats informatius. O potser serà per l’excepcionalitat d’un moment, que requereix de la projecció de figures que juguin aquest paper de protagonismes intensos i intensius. O qui sap, si la raó rau en una base social i ciutadana que es mostra impotent i incapaç d’autoerigir-se com a persones amb les habilitats i el poder suficient per exercir un paper més enllà de la mera observació, passiva, consultiva i no implicada. El més probable és que sigui una mica per tot, i per moltes altres coses que ni tan sols em venen al pensament. 

Sigui com sigui, el que no es pot obviar és la reproducció una i altra vegada d’una sobratenció desmesurada al líder. Al líder, i a la massa que l’acompanya. Encara que aquesta mai és interpelada directament. Se la mostra, oculta, quantifica i disfressa.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Com en les pel·lícules sobre batalles d’edats antigues, primer es mostra el volum de les tropes -les masses- que s’aglutinen a cada causa. Després els reis, generals o polítics negocien en funció de les perspectives que la convocatòria de la massa ofereix. I de la mateixa manera que en el cinema, mai sabrem quins són els dels membres d’aquesta gent, les seves històries, ni preocupacions ni motivacions per ser allí. D’igual forma només coneixerem els noms i les cares d’aquells qui empraven la seva capacitat de convocatòria per assolir determinades fites, els líders.

Però lluny de voler tornar a submergir-me en els secrets de la massa, aquest cop no vull més que fixar la meva atenció sobre com els mitjans construeixen una i altra vegada aquesta figura, per molt que representi moviments i col·lectius definits en base a una organització apersonalista. Mirem on mirem, sigui els procés que sigui, topem amb aquesta limitació, amb aquesta focalització extrema que impedeix percebre amb claredat el qui, què i com d’allò que esdevé en el nostre entorn. 

Des de l’abús reduccionista del Mas-Junqueras del futur parlamentari de l’independentisme, passant per les simplificacions del valor i la diversitat de les mobilitzacions ciutadanes en pro del dret a decidir en la veu de Carme Forcadell, fins a la pèrdua de la veu i quasi l’existència de la PAH des que Ada Colau n’ha deixat la figura de portaveu -en favor en termes d’atenció per Guanyem BCN-.

En tant que cada volta ens trobem amb una incapacitat més evident de construir els nostres propis relats sobre el que passa en el nostre voltant. En la mesura en que més enllà del que veiem, escoltem i llegim en els mitjans de comunicació massius no ens atrevim a preguntar i descobrir què és el que succeeix. I en tant que defugim la possibilitat de participar i fer-nos coresponsables de les notícies i els fets que ens envolten. No ens quedarà una altra opció que restar a les tribunes i les grades de l’espectacle mediàtic. Convertits en hiperespectadors sense més espai que el just per opinar entre fotograma i fotograma, d’exclamar, riure o plorar entre una i altra pausa publicitàriaNomés hi haurà lloc per viure una realitat en la que el nostre paper no va més enllà de moure’s al ritme dels talls de veu i els reportatges sobre aquests líders que esdevenen ‘hipers’ magnificats pels focus i els micròfons. 

En el moment en que prenguem la determinació de pujar a l’escenari i ocupar el plató, descobrirem que poc hi havia d’excepcional en aquests personatges, a la vegada que descobrirem que lluny de les llums i les cridòries hi ha alguna cosa més important i necessària que aquests individus: Nosaltres i el Món. 

l’Optimista

 

Podemos, catalanament obviat.

Així com en d’altres ocasions s’ha posat èmfasi en l’intensa cobertura que rep Podemos en els mitjans de comunicació de nivell estatal, un dia després d’una de les fites centrals en el procés de construcció d’aquesta nova força política, resulta xocant la manca d’atenció que rep aquest esdeveniment en els principals mitjans de comunicació d’àmbit català. 

Algú argumentarà ràpidament que no és un tema que atengui la realitat política d’una Catalunya immersa en aquest moment d’ebullició independentista, encara que justament és en aquest aspecte on la consolidació d’un fenomen com Podemos podria jugar un paper que canviés els posicionaments dels diversos actors catalans, així com de l’electorat. Per què Podemos podria canviar sensiblement el valor de les opcions unionistes? 

descarga

Un dels arguments sobre els que es fonamenta la major part de la maquinària propagandística del “Sí Sí” és que no hi ha opcions de treballar per un país més just en el marc de l’estat espanyol. Diagnosis fàcilment digerible gràcies a la falta visibilitat dels posicionaments d’IU, així com el procés d’immolació que viu el PSOE-PSC. Si Iniciativa – EUiA i el PSC no tinguessin més por que una pedregada a l’ascens del partit que lidera Pablo Iglesias, la seva millor base sobre la que fonamentar una posició netament diferenciada a la de CiU i que respondria a les seves sensibilitats socials i ideològiques, esdevindria la millor opció teixir vincles i manifestar de manera oberta l’ascens d’aquest moviment polític com a símptome del procés de canvi i transformació que pot estar vivint Espanya i en el que Catalunya hi podria tenir un reconeixement diferent.

Això, sense valorar el possible pes electoral que pot arribar a tenir PODEM a nivell Català.

Però més enllà de l’impacte que podria tenir aquesta força política enmig del procés polític que vivim, la constitució d’aquest partit hauria de merèixer per si sola una presència notable en els mitjans més enllà de les valoracions superficials sobre els seus líders i els seu rol. Quantes vegades sorgeixen forces polítiques noves amb un potencial electoral com el que rep Podemos a les enquestes? I d’aquestes, quantes els moviments protagonistes obren un procés de construcció basat en una participació que barreja el treball presencial amb l’expressió virtual? No és notícia un partit que ha registrat més de 100000 persones en un mes escàs -l’ANC en té uns 50000-? 

Llastimosament, davant d’esdveniments d’aquests tipus és on es pot arribar a percebre amb més claredat els excessos d’uns mitjans de comunicació, públics i privats, que semblen no voler veure més enllà de l’eix independentista. Que parlin després, de l’excepcionalitat de Catalunya com a país rigorós i objectiu.

l’Optimista