La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

Anuncis

Si dius Pau, no facis Guerra.

Sovint tinc la impressió que no comprenem fins a quin punt la manera en que narrem el que s’esdevé en el nostre entorn condiciona de manera clara l’evolució dels següents successos. Que no tenim del tot interioritzat la relació directa entre les nostres accions i l’estat del Món en el que vivim.

En la mesura en que renunciem a una acció coherent amb tots aquells principis que creiem bons i que desitgem s’estenguin arreu, contribuïm i sumem la nostra part a la consolidació d’una realitat que no reflexa el nostre sentir ni manera d’entendre una bona vida. En no conjugar la paraula amb l’activitat no només deixem d’aportar en la direcció que més anhelem sinó que a més, inevitablement, sumem la nostra força al sentit oposat.

És possible construir un futur millor des d’un present injust? Poden unes pràctiques despòtiques i autoritàries dibuixar un sistema participatiu, igualitari i de consens? Més que preguntar sobre si els fins justifiquen els mitjans hauríem d’interrogar-nos sobre si certs mitjans poden assolir determinades fites.  w15M_zgz_2012 (65)

Podem educar els infants  i joves de la nostra societat en l’igualtat i la cultura de la pau quan les nostres escoles treballen des de la jerarquia i l’autoritarisme? Podem transmetre el valor de la diversitat des de la homogeneïtzació de coneixements i la desigual atribució horària a cada disciplina? Hi ha motius per creure que des dels moviments socials es pot fomentar la participació i millorar-ne el seu contingut moral i de conducta si aquests no són capaços d’establir canals eficaços de comunicació, intercanvi i participació amb les bases de la ciutadania?

Cal seguir plantejant el procés de transformació cap un sistema més just i digne des dels idearis de la Lluita, l’Enfrontament, la Victòria, la Derrota, el Combat, la Defensa, el diàleg sense voluntat negociadora (o d’aquesta manera o de cap)…? Què passarà quan guanyem? Si la nostra voluntat no convenç a la resta (encara que sigui una minoria) també la farem passar per l’aro?Haurem de preveure mecanismes per protegir-nos dels perdedors? Qui compensarà la seva frustració?

Si jo volgués lluitar no desenvoluparia altra aptitud que la força i les arts de combat, si el que desitgés fos convèncer em veuria obligat a aprendre a relativitzar les meves paraules per complaure a tothom, i si el que volgués fora protagonitzar la capacitat de decisió no tindria altra opció que negar-li la opció als altres.

Davant d’aquest escenari, personalment no tinc cap interès ni en vèncer, ni en convèncer ni en decidir sempre que això suposi passar per sobre dels interessos i necessitats dels altres, mentir o impedir l’expressió dels meus conciutadans. En front de tot plegat el meu horitzó es fixa en la meta de l’aprenentatge en la convivència i en la coherència amb els meus principis.

l’Optimista

Un Espai per Nosaltres.

El propòsit que acompanya aquesta proposta és el de la construcció d’un espai on ens puguem trobar de manera regular sense les pressions ni les pretensions de donar cap resposta a res ni concloure amb cap resolució ni postura. Un espai fet per Nosaltres per a Nosaltres. Per a conèixer el que fem, per transmetre el que s’esdevé en el nostre entorn, per a compartir tots els interrogants.

Nosaltres som aquells qui en algun moment participem de manera activa o assistent en el si d’alguna entitat, col·lectiu o associació. Nosaltres som els qui ens agradaria viure de manera més col·lectiva una realitat que sembla tendir a tractar-nos de manera individualitzada. Nosaltres som aquells que dubtem del que fem, tot i tenir la certesa que ens pertoca fer quelcom. Nosaltres, d’entre tots els qualificatius possibles, som els qui en llegir aquesta crida ens sentim interessats en prendre-hi part.  

482748_166828100143000_132541353_n

Creiem necessari materialitzar un punt de trobada en el que Nosaltres puguem teixir aquests vincles que sovint pregonem en el nostre escenari quotidià. Abandonar l’aïllament en el que a vegades sembla que ens establim per por a desviar-nos de les nostres fites, dels nostres projectes. És possible clamar per la convivència i la cooperació, per la confiança mútua, quan no dediquem prous esforços en compartir els nostres èxits i les nostres frustracions amb d’altres que es troben en activitats similars?

Nosaltres creiem que no.

Creiem imprescindible trobar un espai on posar en comú totes les nostres victòries i avenços així com els nostres deliris i inquietuds. Creiem que és la única manera de treballar de manera coherent i sana, que en la mesura que no esbrinem de manera més pròxima i assertiva el que som i el que fem, no podem comprendre què és el que s’esdevé en el nostre entorn.

I és per això que l’11 de Gener us convoquem a l’Estació Espai Jove a les 17:00. Per plantejar-nos des de la base si volem, si creiem necessari tenir un espai d’entitats i d’inquiets on poguem trobar-nos i fer-nos partíceps els uns dels altres. Sense les pors a més càrregues i deures i amb l’únic objectiu de plantejar-nos si volem donar vida a un lloc on trobar-nos i conviure pel simple motiu que estimem l’acció col·lectiva i volem estimular-la al nostre entorn.

Volem sentir la vostra opinió, té sentit un espai així?

l’Optimista

L’altra cara de Salt.

No us perdeu el video fet en el marc del programa Youthme per un grup de joves de Salt. Tot un exercici de construcció col·lectiva del que és la ciutat des d’una òptica desacomplexada i reivindicativa d’una ciutat que ha estat víctima de la premsa sensacionalista. 

Aquesta proposta ens mosta una ciutat diversa, solidària i amb una convicció plena en la convivència. Una ciutat que viu la multiculturalitat com a repte i avantatge comparatiu, i no com a font d’inseguretat i rebuig. 

La Otra Cara de Salt

Gràcies.

l’Optimista