Cameron, la CUP i la UE

Condemnats a vagar per l’univers sense fi ni destí. Alguna cosa així deien alguns opinòlegs i polítics de torn quan es valorava la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE en cas d’assolir la independència. Així com no s’ha tingut cap mena de tremolor a l’hora d’atacar amb sornegueria i burla les paraules de la CUP que apuntaven la necessitat de sortir de la UE degut a les condicions polítiques i econòmiques que implicava formar-ne part.

Ara bé, quan la proposta d’abandonar la Unió Europea surt del Primer Ministre britànic ja és una altra cosa. No seré ingenu, no cal ser un fan incondicional del realisme polític per entendre la diferència entre proclamar aquesta idea des d’un partit minoritari a nivell de Catalunya i que ho faci el líder d’una potència mundial. Entenc que la temptació de ridiculitzar als adversaris polítics que tenen menys pes representatiu és difícil d’evitar, a la vegada que la desigualtat de poder econòmic i militar al Món dificulta que es pugui emprar el mateix llenguatge amb uns i altres.

Dit això, que cada vegada que algun país o formació política, tingui el pes representatiu que tingui, opti per opcions de negociació bilateral (inclosa l’amenaça o proposta de sortida de la Unió) diu molt poc de la construcció d’aquest espai comú. Si l’ambició de la UE i els seus membres fora constituir un espai supranacional, les diferents demandes i requeriments per parts dels membres de l’entitat política haurien de trobar espais com el Parlament o qualsevol altra òrgan representatiu i polític per resoldre i negociar com la organització pot esdevenir un entramat que doni resposta a les necessitats del projecte comú. En la mesura en que cada estat pressiona i negocia respecte les seves necessitats sense tenir present els espais comuns i intentant assolir fites i millores per ells mateixos, en comptes de reformes compartides, el projecte europeu queda clarament desautoritzat com a eina de construcció justa i equitativa. En tant que cada estat exerceix la seva agenda d’interessos de manera bilateral amb aquesta anomenada “Unió”, el missatge que traspua no pot ser altre que: cadascú que s’espavili i negociï segons la seva força i poder. La UE com a eina de dominació per part de les potències consolidades a través del discurs si jo poso més diners, tu obeeixes.

Més enllà de si ho fa visible l’esquerra assembleària catalana o el conservadorisme britànic, el que resta nítid és la debilitat de la Unió Europea a l’hora de dissenyar instruments comuns per resoldre les diverses dificultats i reptes que es plantegin.  Una debilitat que lluny del que semblava ser el somni europeu, afavoreix i incentiva el desenvolupament d’actituds nacionalistes o estatistes a l’hora de definir la política internacional. 

l’Optimista

Anuncis

Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.

El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista

Que n’aprenguin

L’esdevingut en la darrera Assemblea Nacional de la CUP difícilment es llegirà en aquest sentit, probablement tot el contrari. Segurament, en la línia del que s’ha anat relatant des de diversos mitjans de comunicació, s’esgrimirà que la Candidatura és un autèntic destructor de la democràcia en intentar defensar la seva posició davant d’una altra amb molta més representació electoral. Encara que personalment opino en un sentit contrari.

El procés de gestió política que està proposant darrerament la CUP delata la insuficiència democràtica de la resta de l’arc parlamentari de tal manera que els ofèn: Dir, intentar fer el que vas dir, revisar-ho i tornar a decidir, en viu i en directe, al límit de l’exhibicionisme polític.

militancia

A què esperen tots aquests partits que s’omplen la boca de democràcia, de transparència i de llibertat? A veure qui s’atreveix a obrir un procés d’aquest estil en el seu si? Ja m’agradaria veure els quadres de CDC i ERC obrint un escenari d’alternatives en la que aparegués apartar a Mas de la Presidència i que els militants d’aquestes forces ho valoressin i votessin. I de pas, ja que han presumit tant de partit que inclou a la societat civíl que també proposin la qüestió a Omnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

Tant de bo, en comptes de tanta befa i de tantes mirades per sobre l’espatlla a la CUP, la resta de partits baixessin del pedestal. Que el que no puguin desencallar els representants parlamentaris ho desencallin les bases… si és que en tenen clar. Que no és el mateix sumar votants que militants que donin múscul a l’organització.

Sigui com sigui, seria meravellós que en comptes de tornar a obrir un cicle d’acusacions múltiples i variades, de retrets i menyspreus es prengués nota del que aquestes setmanes estan proposant la CUP. Més enllà de les assemblees i l’orientació de les decisions, hem tingut l’oportunitat de viure i rebre una autèntica invitació a una altra manera de gestionar la democràcia representativa. Una invitació que promou la necessitat de gaudir d’unes bases implicades i mobilitzades capaces d’acompanyar, criticar i reforçar el mandat electoral, així com insuflar d’energia i legitimitat a qui ocupi la cadira durant la taula de negociació.

La CUP està injectant una bona dosis de democràcia al sistema polític català. Que n’aprenguin.

 

l’Optimista

Qüestió de sous?

En els darrers anys i especialment en si de l’esquerra social i política, s’ha instal·lat un discurs que pregona la necessitat de reduir els salaris dels càrrecs electes en les diverses institucions representatives, de l’àmbit local fins al supraestatal. Tendint a defensar aquesta posició en base a l’exemplaritat que aquests han de pregonar i una suposada necessitat d’equiparar el seu nivell salarial al de la majoria de les persones que treballen al nostre país. Personalment, sóc de l’opinió que tota la feina hauria de gaudir de la mateixa remuneració o, en tot cas, s’hauria de limitar una escala salarial sense màxims excessius ni mínims pròxims a l’esclavitud. Ara bé, si s’ha d’actuar sobre el salari d’algú que sigui amb els que guanyen menys. Si s’ha d’intervenir en el reconeixement de la feina d’algú que sigui en revaloritzar la feina de tothom.

CJiuf9AWwAAy2c4

El que s’ha de reivindicar és una retribució justa de la feina, i observant el que guanyen determinats polítics per la seva dedicació només em sorgeix una paraula: precarització. La globalització ens va ensenyar que és possible fer més feina i pagar menys buscant legislacions més precàries. Ja ho sabem que amb força de voluntat i convicció es pot (quasi)tot i que hi ha reconeixements que els diners no poden expressar lligats a la satisfacció de fer la teva tasca amb orgull. Ja sabem gràcies -i a pesar de- als nostres científics que es poden dur a terme feines d’alta qualificació i preparació amb sous de becari. Ara bé, en cap cas em sembla just que en David Fernandez cobri 1400€/mes.  Em sembla molt lloable que la CUP redistribueixi el sou del parlamentari a d’altres projectes socials, però jo, el que vull és que els polítics penquin, que facin el que els pertoca i cobrin el que es mereixen. Ells i la resta de la població. Baixar el sou a aquest nivell em sembla una infravaloració material de la jornada infinita que duen a terme gent com ell, a la vegada que estructuralment no soluciona res -el meu sou segueix sent ridícul-.

Que s’hauria de limitar el nº de mandats als quals un representant pot estar ocupant un càrrec electe? Si us plau! Que han d’existir mecanismes de fiscalització del volum de treball dels nostres representats? I tant! Que s’ha de força el canvi d’uns polítics que tendeixen a ser fidels al partit cap a una fidelització cap a la ciutadania? Claríssimament. Que s’ha de lluitar contra l’assignació de càrrecs de confiança generant duplicitats amb les tasques dels treballadors públics i els funcionariat? Només faltaria!  Però no crec que aquest ajust salarial de la feina dels polítics respongui a cap de les necessitats del nostre sistema polític.

Que els parlamentaris cobrin 5000€ per desviure’s durant 4 anys em sembla just. El que em resulta injust i insuportable és que les institucions públiques contractin empreses que no compleixen la seva funció, que contracten en condicions precàries, que no aporten cap valor social ni ambiental, etc. El que és indefensable és que es permeti la naturalització de situacions laborals injustificables com l’incompliment dels horaris o l’establiment d’un salari mínim de pena.

La situació social actual no requereix exempleritat en termes de martiri o escarni a la classe política, el que necessita és exempleritat i fermesa cap a totes aquelles realitats on l’estat no està defensant a la gent. Vull exempleritat en la contractació pública, en la transparència de totes les seves activitats, en criteris d’igualtat, d’eficiència i de justícia. I no veig en quina mesura que els meus representants locals o nacionals guanyin el salari mig hi pot ajudar. Reduir el sou només exemplifica fins a quin punt hi ha gent disposada -o necessitada- a fer determinades feines.

l’Optimista

Que les abraçades no s’aturin

A la llista de mèrits que injusta o de manera totalment justificada s’atribueixen i es concediran amb el temps a David Fernàndez, n’hi ha un que per inesperat i transformador cal considerar especialment: les abraçades.  I no unes aferrades qualsevols, sinó a les fetes amb aquells qui representen i personifiquen l’enemic polític i fins i tot social -dirien molts-.

Les abraçades públiques de la cara més visible de la CUP amb el President de la Generalitat mostren un camí que des de l’esquerra s’havia considerat indesitjable o fins i tot inaccessible. El puritanisme moral de determinats col·lectius sumat a la hipocresia i arbitrarietat interessada d’alguns partits polítics havia anclat a la banda roja en un punt del qual no es veia la manera de sortir-ne, víctimes dels excessos de la coherència d’uns i de la laxitud dels principis d’altres.

Aquest gest ha obert i segueix obrint una perspectiva que permet fer volar pels aires aquest estancament i dotar d’una nova manera de ser percebudes a totes aquelles iniciatives que formen part d’aquest segment ideològic. I en aquest sentit la CUP n’es el gran exemple. Qui ho hauria dit que en tan poc temps -perquè la feina ve de lluny però la metamorfosi de la percepció ha estat meteòrica- hi hauria tants mitjans de comunicació i persones que reconeixerien la seva feina.

L’abraçada és tot un acte de reconciliació amb el Món i amb la societat, de reconeixement de la diversitat del país i sobretot, una expressió de voluntat de treballar de tu a tu. Aquesta mostra d’afecte no suposa cap renúncia per part de cap dels seus actors, sinó que suposa l’acceptació del pes que cadascú ha obtingut a les urnes. És la representació de la societat acceptant-se tal com és i intentant buscar aquells punts intermitjos en els que ningú hi guanya i tothom hi perd. Òbviament, el nº d’escons fa que alguns guanyin més, així com el el projecte polític de cadascú fa que d’altres no es conformin amb la política institucional i utilitzin altres vies per seguir proposant, criticant i construint.

Qui s’ho hauria pensat, que seria una abraçada la que obriria la porta a una ressolució -temporal- d’una de les grans contradiccions/debats de l’esquerra: ruptura-reforma. Un exemple clar de la maduresa d’un moviment que busca desempallegar-se dels complexes i sentir-se prou segur de si mateix com per exercir el seu rol dins les institucions a la vegada que la feina de formiga al carrer segueix al seu ritme. Per la meva part, que abracin al plasma.

l’Optimista