Qüestió de sous?

En els darrers anys i especialment en si de l’esquerra social i política, s’ha instal·lat un discurs que pregona la necessitat de reduir els salaris dels càrrecs electes en les diverses institucions representatives, de l’àmbit local fins al supraestatal. Tendint a defensar aquesta posició en base a l’exemplaritat que aquests han de pregonar i una suposada necessitat d’equiparar el seu nivell salarial al de la majoria de les persones que treballen al nostre país. Personalment, sóc de l’opinió que tota la feina hauria de gaudir de la mateixa remuneració o, en tot cas, s’hauria de limitar una escala salarial sense màxims excessius ni mínims pròxims a l’esclavitud. Ara bé, si s’ha d’actuar sobre el salari d’algú que sigui amb els que guanyen menys. Si s’ha d’intervenir en el reconeixement de la feina d’algú que sigui en revaloritzar la feina de tothom.

CJiuf9AWwAAy2c4

El que s’ha de reivindicar és una retribució justa de la feina, i observant el que guanyen determinats polítics per la seva dedicació només em sorgeix una paraula: precarització. La globalització ens va ensenyar que és possible fer més feina i pagar menys buscant legislacions més precàries. Ja ho sabem que amb força de voluntat i convicció es pot (quasi)tot i que hi ha reconeixements que els diners no poden expressar lligats a la satisfacció de fer la teva tasca amb orgull. Ja sabem gràcies -i a pesar de- als nostres científics que es poden dur a terme feines d’alta qualificació i preparació amb sous de becari. Ara bé, en cap cas em sembla just que en David Fernandez cobri 1400€/mes.  Em sembla molt lloable que la CUP redistribueixi el sou del parlamentari a d’altres projectes socials, però jo, el que vull és que els polítics penquin, que facin el que els pertoca i cobrin el que es mereixen. Ells i la resta de la població. Baixar el sou a aquest nivell em sembla una infravaloració material de la jornada infinita que duen a terme gent com ell, a la vegada que estructuralment no soluciona res -el meu sou segueix sent ridícul-.

Que s’hauria de limitar el nº de mandats als quals un representant pot estar ocupant un càrrec electe? Si us plau! Que han d’existir mecanismes de fiscalització del volum de treball dels nostres representats? I tant! Que s’ha de força el canvi d’uns polítics que tendeixen a ser fidels al partit cap a una fidelització cap a la ciutadania? Claríssimament. Que s’ha de lluitar contra l’assignació de càrrecs de confiança generant duplicitats amb les tasques dels treballadors públics i els funcionariat? Només faltaria!  Però no crec que aquest ajust salarial de la feina dels polítics respongui a cap de les necessitats del nostre sistema polític.

Que els parlamentaris cobrin 5000€ per desviure’s durant 4 anys em sembla just. El que em resulta injust i insuportable és que les institucions públiques contractin empreses que no compleixen la seva funció, que contracten en condicions precàries, que no aporten cap valor social ni ambiental, etc. El que és indefensable és que es permeti la naturalització de situacions laborals injustificables com l’incompliment dels horaris o l’establiment d’un salari mínim de pena.

La situació social actual no requereix exempleritat en termes de martiri o escarni a la classe política, el que necessita és exempleritat i fermesa cap a totes aquelles realitats on l’estat no està defensant a la gent. Vull exempleritat en la contractació pública, en la transparència de totes les seves activitats, en criteris d’igualtat, d’eficiència i de justícia. I no veig en quina mesura que els meus representants locals o nacionals guanyin el salari mig hi pot ajudar. Reduir el sou només exemplifica fins a quin punt hi ha gent disposada -o necessitada- a fer determinades feines.

l’Optimista

Anuncis

Que les abraçades no s’aturin

A la llista de mèrits que injusta o de manera totalment justificada s’atribueixen i es concediran amb el temps a David Fernàndez, n’hi ha un que per inesperat i transformador cal considerar especialment: les abraçades.  I no unes aferrades qualsevols, sinó a les fetes amb aquells qui representen i personifiquen l’enemic polític i fins i tot social -dirien molts-.

Les abraçades públiques de la cara més visible de la CUP amb el President de la Generalitat mostren un camí que des de l’esquerra s’havia considerat indesitjable o fins i tot inaccessible. El puritanisme moral de determinats col·lectius sumat a la hipocresia i arbitrarietat interessada d’alguns partits polítics havia anclat a la banda roja en un punt del qual no es veia la manera de sortir-ne, víctimes dels excessos de la coherència d’uns i de la laxitud dels principis d’altres.

Aquest gest ha obert i segueix obrint una perspectiva que permet fer volar pels aires aquest estancament i dotar d’una nova manera de ser percebudes a totes aquelles iniciatives que formen part d’aquest segment ideològic. I en aquest sentit la CUP n’es el gran exemple. Qui ho hauria dit que en tan poc temps -perquè la feina ve de lluny però la metamorfosi de la percepció ha estat meteòrica- hi hauria tants mitjans de comunicació i persones que reconeixerien la seva feina.

L’abraçada és tot un acte de reconciliació amb el Món i amb la societat, de reconeixement de la diversitat del país i sobretot, una expressió de voluntat de treballar de tu a tu. Aquesta mostra d’afecte no suposa cap renúncia per part de cap dels seus actors, sinó que suposa l’acceptació del pes que cadascú ha obtingut a les urnes. És la representació de la societat acceptant-se tal com és i intentant buscar aquells punts intermitjos en els que ningú hi guanya i tothom hi perd. Òbviament, el nº d’escons fa que alguns guanyin més, així com el el projecte polític de cadascú fa que d’altres no es conformin amb la política institucional i utilitzin altres vies per seguir proposant, criticant i construint.

Qui s’ho hauria pensat, que seria una abraçada la que obriria la porta a una ressolució -temporal- d’una de les grans contradiccions/debats de l’esquerra: ruptura-reforma. Un exemple clar de la maduresa d’un moviment que busca desempallegar-se dels complexes i sentir-se prou segur de si mateix com per exercir el seu rol dins les institucions a la vegada que la feina de formiga al carrer segueix al seu ritme. Per la meva part, que abracin al plasma.

l’Optimista

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

Nous líders, Noves maneres

A través d’alguns dels moviments socials i formacions polítiques que estan florint amb força enmig de l’onada d’indignació generalitzada, cal destacar l’aparició de representants i números 1 que trenquen amb el model de lideratge que havia imperat en la majoria d’institucions.

Els antics líders feien gala de la seva importància i el seu rol. Carregant sense miraments ni limitacions el pes de totes i cadascuna de les tasques i responsabilitats. Assumien plenament el pes de l’institució alliberant als seus fonaments de tot tipus de responsabilitat directa.  A canvi, és clar, de la fidelitat, de la confiança incondicional. “Ja sé el que em faig, tingueu fe amb mi” seria el seu leitmotiv.  L’antic nº1 pren el control absolut del grup i imposa el seu criteri ja sigui per jerarquia o propaganda.

Per altra banda, aquests nous lideratges que sorgeixen diuen ser un més, totalment prescindibles. No són ni l’autoritat, ni els ideòlegs ni els finançadors dels grups als que pertanyen. En tot cas només s’identifiquen com la veu d’aquests, els encarregats d’explicar i representar tot el que col·lectivament s’ha expressat i acordat.

 I és per això que es mostren segurs, confiats en les seves paraules. La reacció dels mitjans o de les institucions no els inquieta doncs a ells no els deuen res. Són els membres del seu moviment qui els han encimat fins a la capçalera, fins a la tribuna on els focus i els micròfons els segueixen atents, i això implica una gran responsabilitat vers ells. Encara que també els brinda la tranquil·litat i la confiança d’aquells els quals senten de ben a prop l’alenada dels seus iguals. Saben que mentre l’ego no els traeixi , que mentre siguin fidels al bategar de les seves bases, mai els faltarà la força i el recolzament.

Aquests nous lideratges permeten que les cares més visibles dels moviments no perdin en cap moment la seva orientació vers els seus participants. Si per algun moment abandonen el seu rol representatiu i s’encaren en pro dels interessos d’altres institucions o mitjans seran expulsats. El seu carisma pot haver estat valorat per l’elecció de les seves figures com a representants, però mai es permetrà que aquest passi per sobre de les decisions col·lectives.

L’aparició d’aquestes noves maneres de d’organitzar i representar els partits polítics i els moviments socials obra una porta a la renovació dels mecanismes i les vies per resoldre els diferents reptes socials, econòmics, ambientals, etc que es plantegin. Unes metodologies que retornin al ciutadà un paper més actiu en la presa de decisions així com una responsabilitat més alta vers tot que s’esdevé en el seu entorn.

Esperem que les velles estructures i les elits que les ocupen no perdin l’oportunitat de ventilar els seus espais i les seves institucions aprofitant aquests aires frescs i rejovenits que aquests nous moviments insuflen.

l’Optimista