El Brèxit no importa

No, no importa el brèxit, com tampoc importava el referèndum sobra la independència d’Escòcia. El de menys és el resultat, encara que per molts, sembla que l’únic realment remarcable són les possibilitats de victòria d’una o altra opció.

La gran lliçó que des de fa uns anys ens etziba una i altra vegada el Regne Unit és aquesta convicció desacomplexada en l’ús de les seves institucions parlamentàries per resoldre algunes de les grans qüestions i reptes que afecten al país. I la veritat, quina enveja que em fan.

Òbviament no sóc ingenu. Entenc perfectament que caldrà poc més que uns minuts per trobar un bon grapat de contradiccions i trets totalment rebutjables, encara que de veritat que les acceptaria de bon grat a canvi de viure alguns dels moments democràtics com els que es regalen. I encara més tenint present que qui els ha hagut de sostenir en els darrers temps ha estat la bancada tory. Que sigui el Partit Conservador qui es mostri capaç d’obrir processos de consulta i decisió tan oberts en temes tan delicats mostra fins a quin punt, l’orgull de pertànyer en un sistema parlamentari com el britànic passa per sobre de qualsevol por al resultat.

L’important no és tant guanyar o perdre, sinó seguint alliçonant al Món sobre la seva distinció. I que voleu que us digui: m’encanta. Ens posarem d’acord fàcilment en si un o altra aspecte deixa molt que desitjar però venint d’on venim, i essent on som, em conformaria en poder explicar algun dia que si les coses són com són és perquè un dia ens vam preguntar i la majoria es va expressar en un sentit. I el més important, sense lamentar-se ni haver de renegar o patalejar sobre si era o no era la millor opció, acceptant que el parlamentarisme és aquesta maquina obstinada en buscar punts d’acord que no satisfan a ningú i els fan acceptables per tothom.

Que sigui el que Déu…el que el poble vulgui!

Anuncis

Que torni el sorteig (o els grecs en sabien més)

La primera vegada que vaig llegir en algun llibre o escoltar en alguna aula que en la Democràcia de l’Antiga Grècia els polítics i governants de les polis es decidien aleatòriament entre els seus ciutadans, no vaig poder evitar pensar: quina ximpleria! No? Decidir una posició tan important a través d’un sorteig? Quines coses que tenien aquests grecs antics. Sumat a tot plegat, després també vaig descobrir que la noció de ciutadà no era tot l’ample que un pensaria i que fora dels homes de cert status no en podien resultar electes tants.

Ara bé, veient els resultats i les limitacions que està mostrant la nostra democràcia parlamentària i el sistema de partits polític del país… Què voleu que us digui? Potser preferiria tornar al sorteig. Tenint present les extravagàncies que s’estant donant a l’hora d’escollir Presidents i Alcaldes, considerant la falta de vergonya que mostren els grups que aconsegueixen establir-se en les estructures institucionals i patint la lleugeresa amb la que es senten legitimats per alterar i reinterpretar a gust i plaer els resultats de les urnes, per mi, que torni el bombo i que l’atzar ens guiï. 

Que tothom qui es senti preparat i amb ganes de gestionar els afers de la ciutat s’inscrigui, que la ciutadania (com l’entenem avui i no a l’estil clàssic) tingui espais per donar la seva opinió i orientar les prioritats i que els nens de Sant Ildefonso ens cantin el destí. Tot càrrec polític deixat a les lleis de la probabilística.

Injust? Segurament. Però observant el que s’està reproduint i estenent en les maneres de designar i acordar el càrrecs i les posicions de poder, la justícia, l’equitat i la representativitat no s’intueixen per enlloc. I posats a viure en un sistema injust, almenys, que no corri el rumor o la creença que és fruit de la voluntat d’uns pocs i els seus interessos. Que per una vegada, la incapacitat de generar un govern representatiu pugui atribuir-se a la mala sort i no a la baixesa o al clientelisme dels polítics escollits. 

l’Optimista

Que n’aprenguin

L’esdevingut en la darrera Assemblea Nacional de la CUP difícilment es llegirà en aquest sentit, probablement tot el contrari. Segurament, en la línia del que s’ha anat relatant des de diversos mitjans de comunicació, s’esgrimirà que la Candidatura és un autèntic destructor de la democràcia en intentar defensar la seva posició davant d’una altra amb molta més representació electoral. Encara que personalment opino en un sentit contrari.

El procés de gestió política que està proposant darrerament la CUP delata la insuficiència democràtica de la resta de l’arc parlamentari de tal manera que els ofèn: Dir, intentar fer el que vas dir, revisar-ho i tornar a decidir, en viu i en directe, al límit de l’exhibicionisme polític.

militancia

A què esperen tots aquests partits que s’omplen la boca de democràcia, de transparència i de llibertat? A veure qui s’atreveix a obrir un procés d’aquest estil en el seu si? Ja m’agradaria veure els quadres de CDC i ERC obrint un escenari d’alternatives en la que aparegués apartar a Mas de la Presidència i que els militants d’aquestes forces ho valoressin i votessin. I de pas, ja que han presumit tant de partit que inclou a la societat civíl que també proposin la qüestió a Omnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

Tant de bo, en comptes de tanta befa i de tantes mirades per sobre l’espatlla a la CUP, la resta de partits baixessin del pedestal. Que el que no puguin desencallar els representants parlamentaris ho desencallin les bases… si és que en tenen clar. Que no és el mateix sumar votants que militants que donin múscul a l’organització.

Sigui com sigui, seria meravellós que en comptes de tornar a obrir un cicle d’acusacions múltiples i variades, de retrets i menyspreus es prengués nota del que aquestes setmanes estan proposant la CUP. Més enllà de les assemblees i l’orientació de les decisions, hem tingut l’oportunitat de viure i rebre una autèntica invitació a una altra manera de gestionar la democràcia representativa. Una invitació que promou la necessitat de gaudir d’unes bases implicades i mobilitzades capaces d’acompanyar, criticar i reforçar el mandat electoral, així com insuflar d’energia i legitimitat a qui ocupi la cadira durant la taula de negociació.

La CUP està injectant una bona dosis de democràcia al sistema polític català. Que n’aprenguin.

 

l’Optimista

La majoria silenciosa

Després de tants anys de (maleït)procés i encara seguim repetint una i altra vegada els tics de mirallombrígols. És relativament comprensible que a dia d’avui encara cogui, i molt, el fluix resultat electoral de Junts pel Sí tenint present la expectativa creada al voltant del que havia d’esdevenir la combinació definitiva: CDC+ERC+Òmnium+ANC. És raonable que encara hi hagin molts orgulls ferits veient com havent passat els darrers anys ridiculitzant a la majoria silenciosaaquesta va, vota i et recorda que sou molts però no suficients. Quina meravella la democràcia parlamentària.

El que ja és preocupant és veure com tan a nivell de partits com dels mitjans seguim atrapats en el nostre melic. Entenent per nostre el que col·loca al centre de les prioritats la qüestió nacional catalana -per dir-ho d’alguna manera-. Que si uns només són 10 i els altres 62, etc. I al final, d’aquella coalició definitiva només s’escolten els de sempre, convergents, empipats, enrocats i amb la testosterona aflorant per tots costats (Homs i Mas-Colell desatados). Però més enllà de llençar la pregunta: On és ERC? Que ja que hi som la posem sobre la taula, la qüestió és, seguirem ocultant els 63 escons restants? 

Els límits d’un possible acord entre la CUP i JxSí ens han quedat clars. Explorar els altres representants polítics és tan estrany? Donar veu a l’oposició i a la resta de partits no seria un acte lògic en un context parlamentari? Cal seguir intensificant aquest tipus de relacions sectàries en el bàndol independentista on el que no es deixa de transmetre és que volen és posar-se d’acord i passar per sobre de la resta del Parlament? Alguns pensaran que mentre uns i altres van dient que el que interessa és eixamplar l’independentisme això és el que arriba, però mentre diuen això posen terminis i agreugen el discurs. La conciliació no es respira per enlloc.  

Com ja escrivia en aquest blog després de les eleccions, és una necessitat eixordadora que l’independentisme entengui que la realitat del país és la que hi ha al Parlament i que s’hi ha de negociar. Em sembla una visió poc democràtica del país que volem construir cercar una majoria suficient per passar com a una roda de molí per sobre de la resta de forces de l’arc, i més, sabent que en l’eix nacional els resultats són tan ajustats.

Alguns pensaran que ara és l’hora i que no es pot perdre aquesta oportunitat. Potser aferrant-nos a aquest tren el que perdrem és la possibilitat de construir un consens ampli que legitimi i aculli àmpliament la diversitat identitària del nostre país. Què ha de prevaldre, construir el país que vol la majoria o un país per tothom?

l’Optimista

Benvinguts a la democràcia

Cada vegada que algun representant de la monarquia, el gobierno, “españolistos” tertulians… parla neix un independentista. Aquesta és una afirmació que molta gent de la branca catalanista-independentista ha fet seva al llarg dels últims anys, assumint que aquest tipus d’intervencions ajudaven a despertar en els indecisos del SíSí el bri de convenciment que els feia falta. Assumint també, des d’una arrogància de grup que desatén completament la diversitat real del país, que l’excés de confiança, l’abús mediàtic per part de les tendències independentistes i la subrepresentació dels no-independentistes en els anàlisis i els discursos no podria reproduir el mateix efecte sobre els indecisos en la direcció del No.

És a dir, cada vegada que JxSí sortia amb la cara de suficiència i prepotència a dir que era obvi que tenien la raó, naixia un votant de C’s i contenia la fuga de vots del PSC. Semblaria que polaritzar i intensificar el discurs no ha generat noves adhesions sinó que despertat la necessitat de mobilitzar-se en certes opinions i idees que fins ara restaven subrepresentades en els mitjans i opinòlegs en general. Especialment en el cas del PSC, penso que el gran mèrit que resisteixin amb un resultat prou bo és més de Mas i companyia que del propi partit dels socialistes.

Això nega que la opció amb més representació -i amb diferència- al Parlament és la JxSí? No, han arrasat. Nega que sumant la CUP hi ha majoria d’escons independentistes? No. Ara bé, personalment, el resultat d’aquestes eleccions no és ni molt menys un mandat clar i fort cap a la declaració d’independència immediata sinó un demanda clara de consens, de diàleg, d’integració. Entre ESP-CAT? No, entre els polítics catalans. L’increment de C’s és un clar canvi a les files del No, és un rebuig clar a la interlocució i representació exercida pel PP i una aposta per noves figures manque a alguns ens generi úlceres-.

Segurament mai hi ha hagut en el Parlament del Catalunya una foto tan clara i representativa de la realitat del país (això no vol dir que encara hi hagi fantasmes com la gent migrada sense drets, per dir-ne algun). Així que ara és el moment que els representants facin allò que els pertoca: parlar, negociar, intermediar entre els diversos interessos de la societat. I tant de bo, des de certs espais pro independència es deixi d’una vegada per totes aquesta pretesa superioritat moral i intel·lectual, aquesta arrogància fonamentada en una visió homogènia i tancada del país en el que vivim, i entenguin que polaritzar el discurs no genera consensos.

La Catalunya real no estava ni a la Meridiana ni al sofà mirant la tv, s’ha expressat a les urnes i ara és al Parlament. Benvinguts a la democràcia parlamentària.

 

l’Optimista

 

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista