Podem Girona, diversitat i treball.

18:50, Local d’Escudella Solidària. Omplen el rebedor una quarantena de persones espectants. Un cop finalitzat el procés d’elecció del Consell Ciutadà a Girona ciutat, els membres del que és l’estructura local de Podem es presentaven ahir d’una manera poc convencional.  La posada en escena poc tenia a veure amb les habituals presentacions a les que ens tenen acostumats els partits o altres entitats: ahir no va haver-hi ni grans discursos ni paraules eloqüents, ni teatrelitzacions adolcorades per conmoure aquell anhhel de canvi i romanticisme.

podem

De fet, es va posar tan poc èmfasi en remarcar els membres escollits que ni alguna de les notes de premsa que avui parlen d’aquest esdeveniment és capaç de donar-ne massa informació. Encara que també s’ha de dir, que la cobertura que en poden donar alguns dels periodistes que en parlen es basa en una mirada ràpida i superficial sense massa intenció de veure més enllà del material just per omplir les quatre línies pertinents.

Per altra banda, l’austeritat de la posada en escena de l’assemblea informativa d’ahir va desprendre molt del que forma part de l’ADN del Cercle de Girona: 1)Voluntat expressa i clara de treballar, des de la base i conscients dels límits propis. Si alguna cosa va quedar clara és que hi ha molt de camp per córrer en totes les àrees que promouen. I no s’amaguen de la necessitat d’aglutinar el màxim de ciutadanes i col·laboradors per avançar: no tenen cap resposta màgica i definitiva. 2) La diversitat com a repte i com a oportunitat. Segurament no hi ha un espai de participació política a Girona amb la diversitat d’edats, origen, situació socioeconòmica… com aquest. I probablement enlloc es palpen les dificultats que implica intentar establir mecanismes de treball que resultin integradors i maximitzin la riquesa que aquesta complexitat comporta. I 3)L’absència d’empoderament ciutadà. Són fàcilment reconeixibles totes les mancances que ens acompanyen i ens dificulten prendre un rol valent i decidit, que destil·li confiança en nosaltres mateixes. Podem, és tot un repte per qui vulgui créixer en aquest sentit. 

És difícil pronosticar l’evolució d’aquest moviment que busca confirmar-se, que necessita assentar i donar forma tota aquesta energia i potència que desperta a tantes persones. El que queda clar seguint l’evolució del Cercle de Girona és que sigui quin sigui el repte que es proposin, gaudeixen d’un convenciment i d’una entrega personal difícil d’equiparar i que brota directament de molts dels sectors poc representats de la ciutat.

l’Optimista

 

Som persones

Fa escassament uns dies coneixíem l’aprovació d’una nova llei que pretén defensar el respecte pels col·lectius LGTB, recolzant aquest respecte en una sèrie de sancions i mesures per lluitar vers la discriminació que reben les persones amb determinades identitats sexuals. Sense cap intenció de menystenir la duresa d’aquesta realitat per tota aquella gent que es sent menyspreada per considerar-se diferent en aquest aspecte, resulta decepcionant veure com per enèssima vegada (ex: violència racial, gènere, política…) s’intenta resoldre amb lleis específiques i molt concretes problemes vinculats amb drets universals.

424775_376904089068502_330318839_n

El problema de la nostra societat és la incapacitat de gestionar una convivència on la diversitat és àmplia i en diferents aspectes. És diversa en orientacions sexuals, en creences religioses, idelogies, races, en edats, models familiars… i resulta clarament ineficient i ineficaç basar la promoció de la igualtat en anar classificant totes i cadascuna de les vessants en les que ens mostrem intolerants de manera col·lectiva. És més greu agredir i enaltir aquest fet a una dona que un home pel sol fet de ser-ho? Té algun sentit estructurar un marc legal que accentui la diferència i la etiquetació de la gent? Què passa amb totes aquelles orientacions sexuals que existeixin o puguin arribar que no tinguin aquest reconeixement?

No s’ha d’evitar per comoditat la identificació d’uns models humans i socials que són reconeguts com a millors i posar-los en dubte. Com no podem caure en la resposta fàcil i superficial de protegir cas per cas totes les modalitats de discriminació que existeixen. És imprescindible promoure i construir models de persones i societat que entenguin el valor del respecte i la llibertat de cadascuna d’aquestes. No hauria d’importar ni l’edat, ni la situació familiar, ni l’origen… Sigui quina sigui la nostra identitat mereixem tenir accés als recursos materials que ens permetin viure dignament al llarg de la nostra vida. Reconeguem que hi ha gent amb determinades característiques que pateix més la discrimació, però no té sentit fer-ho a la vegada que neguem aquest reconeixement a totes aquelles que no compleixen aquests trets distintius.

Protegim a les persones pel sol fet de ser-ho i el dret de totes a tenir una vida digna. Seguint la màxima personalista: que la persona sigui la mesura de totes les coses. Que tot allò que sorgeixi de la nostra acció tingui com a únic límit el respecte pels drets dels nostres iguals.

Alguns argüiran ràpidament sobre l’origen d’aquests recursos que haurien de mantenir-nos a tothom o per estendre aquesta cobertura. Sembla obvi que en tant que ningú hauria de patir pel seu sosteniment material, cap persona hauria de tenir el privilegi d’acaparar més del que podria gastar al llarg de la seva vida. 

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

El Drama Interreligiós.

Ahir m’arribava una notícia en la que es ressaltava el paper de la comunitat Sikh a l’hora de repartir menjar a les persones que s’acosten als seus temples, independentment del seu origen o pràctica religiosa. Des que fa uns anys vaig tenir notícia d’aquesta comunitat i d’aquesta pràctica de repartir menjar a tothom qui ho demana com a part del seu culte, són diverses les oportunitats que he tingut de contactar-hi i d’apreciar la voluntat amb la que aquestes persones es dediquen tenir cura dels qui els envolten.

Tot i així, el motiu d’aquestes línies no és construir un al·legat en favor d’aquesta pràctica religiosa, ni molt menys intentar fer una comparativa amb les altres creences que conviuen en el nostre país per veure quina és més altruista. El que si que pretén aquesta entrada és aprofitar aquesta notícia per remarcar la diversitat religiosa que habita avui en dia en els nostres pobles i ciutats, i com en la majoria dels casos, aquestes religions “al·lòctones” són capaces d’introduir-se en el nostre àmbit i desenvolupar-se sense produir tensions excessives ni generar conflictes més enllà dels propis d’un procés d’adaptació i coneixement mutu.

baixa

Llastimosament, una gran proporció dels espais informatius dedicats a les relacions interreligioses es centren bàsicament entorn de l’Islam. Especialment en el debat del vel i els intents dels practicants musulmans d’obrir nous centres de culte. Passant per alt que avui en dia hi ha un reguitzell difícilment quantificable de corrents cristianes i altres credos procedents d’arreu del Món que practiquen la seva fe, obren i mantenen els seus centres i espais, i a més contribueixen a fomentar valors socialment necessaris per a totes nosaltres.

L’increment de la diversitat dels nostres carrers, sovint ha estat relatat des de les pors i reticències davant la possibilitat de perdre allò que ens identifica i ens fa sentir al nostre país, a casa. La por al debilitament de la llengua, als canvis de certs hàbits i costums, inclòs d’alguns drets. El que poques vegades es narra en les cròniques d’aquesta diversitat que ja és realitat i que no té sentit rebutjar, és el reforç que aquestes noves comunitats aporten a valors com la solidaritat, el respecte i la convivència. L’esforç que moltes d’aquestes persones fan per no només adaptar-se a un nou país, sinó per aportar quelcom per millorar-lo.  

Segurament començaria a ser hora de deixar d’obsessionar-nos en definir què o qui és d’un lloc o d’un altre, i proposar-se adoptar aquelles pràctiques i hàbits que ens ajudarien a construir un Món millor, vinguin d’on vinguin. 

l’Optimista

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Gosa Pensar!

Ahir , Dilluns 23 de Desembre, l’Associació Gosa Pensar! (Sapere Aude) va donar el tret de sortida a la seva activitat programant una conferència-col·loqui amb el títol: Parlem de Déu! A càrrec de Teresa Forcades.

Pels que no estàvem familiaritzats a escoltar a aquesta germana benedictina d’altre cosa que no fossin farmacèutiques i crítiques ètiques al capitalisme, la d’ahir va esdevenir una magnífica oportunitat per descobrir una altra de les vessants que composen aquest personatge que cada cop crida l’atenció a més i més ciutadans del nostre país.

cartell

Per molts, les expressions “Religió”, “Déu”, “Trinitat”, “Esperit Sant” i un llarg etcètera solen anar lligades a sensacions de rebuig, d’un impuls de defugir del dogmatisme i la tradició irracional. La Teresa Forcades ahir va aconseguir demostrar de manera convincent que la Teologia i la Religió tenen encara molt que aportar a la nostra societat.

Com ens té habituats en les seves participacions en els actes del Procés Constituent, la ponent va ser capaç de contextualitzar de manera amena i comprensible la construcció de conceptes com la “Santa Trinitat” i els debats que tan des de l’òrbita Cristiana com des dels pols acadèmics contemporanis al naixement d’aquesta religió van anar sorgint i van aportar al seu gra de sorra a les bases d’aquesta concepció del Món.

Sense dubtar va expressar la relació imprescindible entre la diversitat i la unitat, tot som únics així com tots pertanyem a la mateixa realitat. La necessitat de crear un Món on tots puguem conviure en igualtat, doncs és la única manera d’acostar-se a la Bellesa i a l’Amor, els altres noms de Déu. Reconeixent, és clar, que la porta que obriren aquells pensadors vers les implicacions d’aquests conceptes d’igualtat en la diversitat i la unitat, encara no s’havien pogut exportar a la nostra pràctica quotidiana.

Calen més actes com el que ahir va omplir la sala d’actes del Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona, cal reprendre la implicació d’una branca, la religiosa, que pel fet d’haver quedat marginada per la seva incapacitat d’adaptar-se als nous ritmes del nostre país no pot restar abandonada.

Ara més que mai, cal estendre una crida a tots els àmbits de la societat. Sense cap mena de dubte, ara és moment de Gosar Pensar!

l’Optimista