La màgia del 9N

Una vegada més, i no en van poques, riuades i riuades de persones s’han llençat al carrer per expressar que Catalunya no és només un territori sinó una societat/comunitat. És un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans que es reconeixen com a part d’un subjecte més gran -país, nació…-. Un subjecte que no està satisfet amb la seva relació amb Espanya -aquest sac on hi tirem tot allò que no ens agrada- i que exigeix un mecanisme per redefinir-la.

vot

Sovint apareixen i es comenten reflexions entorn de com és possible que davant la infructuositat de tots aquests esdeveniments, dels resultats inherts -en termes d’impacte en la relació entre Cat i Esp – de les mobilitzacions i de la incapacitat dels polítics de prendre un rol de lideratge i corresponsabilització ferma davant la ciutadania no hi hagin escalades de tensió i/o violència entre la ciutadania. Com pot ser que davant l’immobilisme generalitzat de totes les parts implicades, excepte la ciutadania catalana, tot segueixi generant una i altra vegada el mateix: més mobilitzacions diverses (Mani-via-V-9N).

No cal dir que la resposta oficial i mediàtica i la que haureu trobat ràpidament és clara: som un poble pacífic, civilitzat, modèlic i festiu i tots els qualificatius meravellosos que us sorgeixin.

Personalment em pregunto si és la independència/dret a decidir el que mou la gent a participar? l’objectiu de totes aquestes fites és assolir-ho? Si és així, perquè després d’anys d’acció i manifestació la gent segueix mostrant-se més i més satisfeta de prendre part d’aquests esdeveniments en comptes de dubtar del seu valor?

Potser el que cerca la gent quan participa és exactament això, sentir-se part, viure l’alegria de sentir-se a dins d’aquest relat que ens atravessa cada dia. Encara que impliqui construir aquest concepte tant tendenciós al que anomem Espanya, encara que no ens permeti debatre amb tranquilitat i profunditat sobre els motius de les nostres desigualtats ni sobre el projecte de país. Potser és justament la força d’actuar en una escena que coincideix amb l’atesa pels mitjans de comunicació i els polítics, produint com ben poques vegades passa que sentim que existeix un vincle entre el nostre dia a dia i tot allò que es reprodueix en les pantalles. 

Sigui com sigui, el que segur que està assolint el “procés” és que una part de la ciutadania de Catalunya prengui contacte amb la màgia i l’energia que genera el fet de sentir-se part d’una història que la connecta amb un Món que semblava en un irreversible procés d’estancament i aïllament individual.

l’Optimista

Anuncis

Proposa el teu concert!

Imagina tenir la possibilitat de proposar el grup o artista musical que desitges que actuï a la teva ciutat, sabent, que si aquesta proposa és avalada per un nombre suficient de seguidores com tu aquest serà possible. Aquest és el fonament de Cooncert, una iniciativa de promoció de concerts afincada a Barcelona i que acaba d’estrenar conveni amb La Mirona.

A través de la seva web, tens la opció de registrar-te i donar a conèixer quines són les teves preferències sobre els artistes que voldríeu que vinguessin a tocar en algun escenari de la vostra ciutat. A partir d’aquí, serà l’interès que generi aquesta idea la que marcarà la diferència entre assolir o no l’objectiu de viure a casa el concert que fa temps que esperes.

HeaderLogo

El trencament de les barreres entre els assistents/seguidors/consumidors i les empreses que es dediquen a promoure i moure grups i artistes musicals arreu del Món suposa una primera fisura en aquest model global on hi ha poc espai a aquest rol decisori sinó tens prous diners. Òbviament, aquesta iniciativa no dona resposta al bloqueig que reben un bon nombre de projectes artístics que no aconsegueixen avançar degut a la falta de recolzament vers la indústria de la promoció de l’anomenada música comercial. Tot i així, suposa una bona eina per acostar als ciutadans a la programació d’espectacles de la seva ciutat i transmet un missatge bastant encoratgedor: si proposes i aconsegueixes mobilitzar prou gent, tindràs allò que vols -encara que sigui només en aquest pla cultural-.

No estaria gens malament que algunes administracions públiques prenguessin exemple sobre com funcionen aquests mecanismes. Potser així s’aconseguiria una estratègia de programació cultural que encaixés millor amb els gustos i els interessos de la ciutadania. Que en prenguin nota!

l’Optimista

Consulta o Consulta.

Han estat necessaris mesos i anys per omplir de valor i poder una paraula que, a priori, no hauria de generar massa por: consulta. A mesura que s’han sumat manifestacions massives  i en tant que les diverses forces polítiques i ciutadanes que centralitzen el moviment independentista se l’han fet seva i l’han anat nodrint, el concepte ha anat guanyant vigor. Per si sola, una consulta no convida a res més que expressar opinions sense la pressió ni la tensió d’haver d’acceptar-les o executar-les. Encara que en boca dels relats i les narracions dels darrers temps s’ha transformat en una espècie d’arma definitiva, en un instrument implacable per materialitzar els designis de la població en l’àmbit polític.

vot

Avui la consulta ha tornat al seu punt d’origen, al valor més literal i estricte que les línies del diccionari poden descriure. “Locals, urnes i paperetes” ventava el President de la Generalitat mentre intentava defensar que, d’alguna manera, seguirien reconeixent el sentir de la ciutadania, com si mai s’hagués promès altra cosa que això: “locals, urnes i paperetes”. I si ens posem a estirar de definicions, potser és cert que al final una consulta no és res més que organitzar un mecanisme perquè el conjunt de la població pugui expressar la seva opinió respecte un tema. Però si avui una part important del país es sent decepcionat és justament perquè ja fa temps que es va superar el valor que l’acadèmia de la llengua havia dotat a aquesta paraula. 

El que més m’impressiona d’aquesta reconfiguració i revalorització de la consulta és com, estèticament, ha estat rebaixada de rang a través d’expressions com “procés participatiu”. Tic, que no deixa de mostrar un cop més com aquest terme havia esdevingut molt més que una pregunta, que unes urnes i que qualsevol papereta. Com si fins ara no haguéssim estat plantejant exactament això: un procés participatiu -potser justament és això, que per alguns només érem immersos en una estratègia de propaganda-. No portem anys inundats d’informació, d’articulació de moviments ciutadans, de gestació de mecanismes institucionals per reconèixer la seva capacitat de mobilitzar-se? Què ha estat fins ara sinó?

Finalment, el que hauríem de grabar a foc en les nostres memòries és la disposició de la Generalitat a empènyer Ajuntaments i ciutadans a donar la seva opinió respecte un afer determinat. Ara que ja tenen quantificats quants voluntaris són necessaris i tenen una idea de quina estructura logística és necessària per dur a terme un procediment d’aquest tipus, que no se n’estiguin! Que no deixin de convocar-nos i consultar-nos per tot allò que ens afecta de manera transcendental. Si som madurs per escollir la nostra nacionalitat també ho volem ser per decidir quin model de país volem. Ara i quan siguem independents. No sigui que en el trànsit d’un estat a l’altre ens quedem sense territori, salut o habitatge.

l’Optimista

Qui és el “Demo”?

En l’avenç del moviment sobiranista català, una sèrie d’expressions han anat ocupant els espais mediàtics del nostre dia a dia. Expressions que ens han ajudat a acceptar una narrativa d’aquest procés en la que, òbviament, ens sentim còmodes i confiats. És un procés de radicalitat democràtica, d’expressió d’un poble, o en sentit negatiu oposen el sentit democràtic de Catalunya vs. l’opacitat autoritària espanyola, allò que a alguns polítics catalans els encanta resumir en l’ordeno y mando.

Després d’aquest cap de setmana de manifestacions massives a la capital de l’estat, on també hi estava representada la veu d’aquest poble català que s’oposa a aquest atac constant als serveis públics, em sorgeix la pregunta: sortirà el Govern de la Generalitat a defensar aquest poble? Es posarà davant d’un moviment que no només reclama el respecte identitari sinó que exigeix la defensa d’un estat digne? Qui és el Demo que tant eleven?

baixa

La resposta no cal ni esperar-la doncs ja ha quedat ben clar que més enllà de l’exigència de referendar la voluntat de ser un estat diferent a l’espanyol, la Generalitat no vol ni olorar qualsevol altre mecanisme participatiu que posi en risc la legitimitat i la eficàcia del seu rol representatiu.

Un cop més però, la societat torna a demostrar que es troba en un moment de proactivitat excepcional i que no pensa quedar-se a segona línia esperant a que el marc institucional vigent reaccioni. En aquest sentit, la iniciativa del Multireferèndum 2014 pretén posar sobre la taula aquest impuls creixent de diversos àmbits de la societat de prendre un rol més directe en la presa de decisions.

Difícilment s’assolirà un impacte determinant sobre les qüestions que es pretenen sotmetre a decisió, doncs les mancances a nivell de recursos són les que són per un moviment d’aquest tipus amb el suport oficial que hi ha: cap. Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que és un primer pas que anirà obrint el camí d’una relació entre ciutadans i política. Un primer pas necessari que inclou un missatge molt clar: Som el Poble, Volem saber i Volem decidir.

l’Optimista

Per què Sí a la MAT?

Un cop més, en diversos espais del territori entitats i particulars s’organitzen per intentar participar en la mesura del possible en la presa de decisions d’allò que afecta la seva vida. Un cop més, l’única via que mostra certa permeabilitat per part de les institucions públiques és la de la desobediència i la resistència civil. Ni diàleg, ni permetre un debat obert als mitjans i a la base ciutadana sobre quines podrien ser les opcions a les mancances que es detecten.

Una vegada més la política mostra dues debilitats importants: els dubtes que genera el sistema representatiu sobre la seva capacitat de representar l’interès general vers l’interès d’algunes empreses amb molt de pes, i la incapacitat d’explicar-se i d’argumentar les raons d’una o altra decisió.

cropped-capc3a7alera

Per no canviar el ritual als que ens tenen habituats, la opció d’una o altra mesura provinent del Govern o Institució Pública obvia la necessitat d’explicar perquè fa una o altra cosa.  Donant per descomptat que la seva opció no mereix ser justificada ni ben plublicitada als ciutadans.

Per què mai s’explica de manera proactiva i decidida el que es fa? Quina por hi ha? Per què sempre han de ser els ciutadans el que han d’expressar i intentar demostrar que els seus NO són reals?

Per què en el marc de la clivella nacional ningú posa en dubte la radicalitat democràtica d’una consulta i en canvi a nivell d’infraestructures es menysté?

Si darrera de les mesures de la construcció d’equipaments com la MAT hi hagués una voluntat clara d’explicació i justificació pública del projecte, pot ser no caldria recórrer a aquesta constant pràctica reaccionària, pot ser, miraculosament, s’adonarien que posant les eines necessàries es podria construir una proposta política encarada a la “problemàtica energètica” millor.

Hauria de ser l’Estat, qui ens expliqués Per què hauríem de voler la MAT.

l’Optimista

Catalunya Mestissa

Fa unes setmanes que lAssemblea Nacional Catalana i la Plataforma Altres Andalusos va presentar aquest video en favor del dret a decidir i la independència:

Si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest audiovisual és el missatge que acompanya a la defensa del sobiranisme: el valor de tota la gent que, històricament, ha arribat a Catalunya i ha escollit establir-s’hi.

M’agrada per frases com “no soy un immigrante (…) cuando llegas, dejas de serlo”. La importància de la voluntat de ser part per sobre dels cognoms i de la sang. M’agrada pel rebuig al paternalisme amb què sovint es tracta el fenomen migratori, com si fossin per se necessitats que requereixen de l’almoina.

M’agrada perquè ens recorda que de la mateixa manera que avui hi ha gent arribada d’arreu del Món que es veu abocada a viure en pisos “pastera” i a buscar-se la vida de qualsevol manera, molts dels que han acabat sent el fonament de les famílies catalanes treballadores amb un nivell de vida bo van sorgir del barraquisme i de la sobreocupació d’habitatges: “construimos la primera barraca en Monjuic en el 45”, “vivíem 9 persones en un pis de 50m2”. 

M’agrada perquè planta cara a aquesta branca catalanista que carrega contra els qui porten menys temps en aquest territori i els recorda que també senten com a pròpia la llengua catalana, i que a més, la saben imprescindible. I especialment m’agrada, perquè proclamen el seu independentisme perquè desitgen un país millor i no per cap ressentiment històric ni ànim frustrat. 

Necessitem més exemples com aquests!

l’Optimista

 

 

Dona Diners als Pobres, Deixaran de Ser-ho.

A través de la lectura d’un article que Roger Senserrich publica a Politikon, arribo la curiosa experiència del projecte de desenvolupament anomenat GiveDirectly. Una proposta basada en una lògica tan evident que pot arribar a semblar estúpida i tot: l’única diferència entre pobres i rics és que uns tenen diners i d’altres no, per tant, si oferim diners directament als pobres, sense condicions, ells deixaran de ser-ho i milloraran la seva qualitat de vida. 

L’experiència sobretot esdevé un experiment per demostrar que els anomenats pobres saben dirigir la seva despesa de manera adequada per millorar la seva situació, ja sigui en millors aliments, salut o educació. I trencar el mite que pregona la incapacitat d’aquests en gastar-se els diners en altra cosa que no siguin drogues o altres plaers de curt termini. 

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Com senyala l’autor de l’article que ha estimulat aquest post aquest projecte hauria de servir a totes les institucions dedicades al món del desenvolupament i la cooperació per replantejar algunes de les seves pràctiques basades en la imposició de condicions i marcs de conducta a canvi, de l’ajuda que els presten. Si bé és cert, que si aquesta experiència es traslladés en àmbits on la pobresa va estretament vinculada a escenaris condicionats per elements que afecten de manera molt directa i contundent la presa de decisions, com la drogodependència, no seria d’estranyar topar amb resultats diferents.  I en aquest cas, potser gaudiria d’una justificació més expressa la necessitat d’establir tota una sèrie de condicions d’accés als diners/ajuts.

Personalment, aquesta experiència també hauria de servir com a argument afegit a la defensa d’unes estructures estatals que permetin una millor distribució i redistribució dels recursos.  De què serviria oferir diners a unes persones que degut a l’estructura dels llocs de treball que ocupen i dels preus dels serveis i objectes que consumeixen ràpidament serien transferits de nou als rics. Si degut a la teva formació, lloc de naixement, la teva relació amb els bancs, les administracions o el marc legal, facis el que facis, ets veuràs quasi determinat a un mateix resultat immòbil en el teu procés d’ascens social i econòmic, de poc servirà que sàpigues escollir.

Però no descobrim res oi? el debat de sempre entre la llibertat i el dret a decidir vs. la pretensió de les institucions públiques de llimar les desigualtats entre els seus ciutadans per igualar aquesta posició inicial. Pretensió que sovint implicarà una disminució de llibertat.

Res de nou, però mai està de més tenir nous arguments i experiències sobre el comportament de les persones en diversos escenaris.  Seguirem debatent. 

l’Optimista