Els xinos

Si hi ha algun símptoma o senyal que serveixi com a exponent representatiu de la situació que vivim a nivell econòmic (en termes molt genèrics) en el nostre país, aquest és sense cap mena de dubte els xinos. No, no parlo de la gent d’origen xinès ni de les botigues, bars o restaurants que obren i regenten persones que pel seu aspecte físic i pel meu desconeixement identifico amb xinesos. No. Per xinos em refereixo únicament a les botigues, grans superfícies majoritàriament, que es dediquen a la venta de tot tipus de coses: des de paperia, roba i joguines passant per plats, olles i paelles, a preus inexplicables.

Consum perquè sí. No importa d’on vingui el producte, les condicions de treball que hi són incloses o els materials que s’hi han emprat. No té cap mena de valor el fet que la seva cadena de distribució impliqui llargs recorreguts de transport i combustió fòssil. No significa res, la relació que puguis tenir amb el botiguer i la seva capacitat d’adaptar-se a les teves necessitats. Hi ha el que produïm, sense sentit ni justificacions, en massa i a lo loco. Com es rendibilitza? Costa de justificar inclòs tenint present l’argument que la venta massiva amb marges minúsculs per unitat dóna beneficis milionaris.

Sense atrevir-me a valorar l’èxit que realment tenen a nivell de resultats, si hi ha realment un gran volum de consumidors que s’hi atansa o la rendibilitat d’aquestes empreses, el que mostren és com en les estratègies comercials dels nostres dies hi ha molt més que la oferta i la demanda, o els mers resultats comptables. El comerç que predomina en els nostres carrers mostra tenir un component estratègic més enllà de les nostres fronteres locals. Grans cadenes de fleques, supermercats, tèxtil i un llarg etcètera s’obren locals un al costat de l’altre només per afeblir-se, perdebilitar l’adversari. Més enllà de la pugna global, en aquell carrer no hi té cap justificació que s’hi situïn determinats establiments.

L’interès ciutadà reduït al preu més baix. L’única preocupació que mostren vers els ciutadans o consumidors no té res a veure a les seves necessitats, gustos o interessos. Es resumeix bàsicament en el preu de venda: com més barat, millor.  Si el preu no és suficient atractiu, ja s’enginyaran campanyes o accessoris publicitaris prou suculents per captar als potencials clients.

La proliferació d’aquest tipus de locals comercials és l’escenificació extrema d’una situació que porta temps representant-se en els nostres carrers. Una escena on determinades marques pugnen per sobreviure més enllà del servei o la qualitat del que ofereixen. Alguns diran que aquesta competència és el principal incentiu per a la millora d’aquestes marques. La realitat que jo percebo no passa per una millora dels productes que es venen, ni per les condicions laborals de la seva producció, ni per la integració de criteris de sostenibilitat/proximitat en les seves cadenes d’elaboració -més enllà de les estrictament útils per a la promoció i publicitat-. Sinó que a mesura que s’intensifica la lluita els preus fluctuen, els comerços desvinculats de grans distribuïdores desapareixen i no hi ha símptomes de  redistribució de la riquesa per enlloc.

La darrera contradicció fatal del capitalisme dels nostres dies: vendre per guanyar i liquidar al competidor, un cop eradicat ja no haurem de disputar-nos per qui concep de manera més propera els interessos dels consumidors.

L’aparell excretor

Segurament no es tracta de la part del nostre cos que més valorem. De fet, potser és un dels sistemes que ens composen que més ens incomoda. Ens incomoda quan el sentim, quan es remou, quan intentem frenar-lo però no trobem la manera. Ens incomoda el que sorgeix del seu interior -del nostre-, les seves pudors… Rebutgem ràpid tot el que aquest aparell produeix i tan ràpid com podem estirem de la cadena i esperem oblidar-ho ràpid, que la tassa torni a estar buida i neta, que ningú mai sàpiga que he estat capaç de generar una cosa tan desagradable. 

Defecar pot ser una activitat malolorosa i aparentment bruta, però del que no hi ha cap dubte és que alleuja. Relaxa perquè és l’exercici que ens permet desfer-nos dels residus, d’allò que a dins nostre no s’aprofitava i que si no era expulsat acabaria per podrir-s’hi i generar d’altres efectes nocius. I és per això que malgrat tot, el cagar té certa càrrega de plaer.

images

En el nostre sistema polític, econòmic i social també necessitem d’un mecanisme que faciliti aquest procés. Com en el nostre cos, en el si d’una societat és inevitable que fruit d’errors, d’activitats, d’accidents i de males pràctiques es generin amb regularitat residus. Qui diu residus parla de delinqüència, de corrupció,  de discriminació, d’hàbits que generen malestar, etc. I tot i que l’esforç primordial ha de focalitzar-se en la reducció i prevenció d’aquestes deixalles, també s’ha d’admetre que sempre se’n generaran, que són un fruit propi de la nostra activitat -com ho són els excrements vers la nostra alimentació-.  Per tant, el que necessitem de totes maneres és un bon aparell excretor, un sistema que ens permeti agafar tot allò que ha generat productes nocius i expulsar-lo, recollir-lo i reciclar-lo.

En la mesura en que les institucions no són capaces d’extreure tots aquells elements que són clarament nocius: polítics corruptes, empresaris evasors, etc. L’únic que s’esdevé és que allò es podreix en el seu interior. I el que en el seu moment només era un constipat intestinal pot acabar degenerant en una afecció molt més greu.

Això sempre i quan, aquest tipus d’elements de rebuig siguin una petita proporció respecte els beneficis que genera. Si el sistema genera molta més brossa que no resultats: ocupació, serveis públics, benestar… Potser no serà suficient en articular un bon sistema de gestió de residus, potser serà possible millorar-ne els resultats reformant tot el seu procés de producció i les seves estratègies -creixement econòmic, priorització dels criteris econòmics, regulació en favor de les grans iniciatives empresarials-.

Potser ens cal això, un gran pet i fer net. Qui sap si després trobaríem alguna alternativa millor, almenys, el que és probable és que ens quedaríem ben descansats i alleugerits.  

l’Optimista

Més enllà de la comptabilitat

Un cop més arriba la campanya de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) per promoure l’ús del Balanç Social a totes aquelles organitzacions -comercials, entitats, administracions, moviments…- que vulguin valorar la seva iniciativa més enllà del criteri econòmic. 

postalbs_pruna

Ensenya el cor s’estrena aquest mes de març i centrarà la seva activitat en fer arribar al màxim de participants aquesta eina que permet establir nous paràmetres a l’hora de valorar la nostra feina com a organització. Ja sigui per motivar i orientar les nostres inquietuds en la direcció d’assolir una entitat responsable en sentits més amplis que els lucratius o per ajudar a la ciutadania i als consumidors a distingir entre projectes i ofertes mostrant quins gaudeixen d’una sensibilitat més àmplia.

El Balanç Social constata i dona fe d’un procés que tot i la seva discreció no es detura: una altra economia prèn forma cada dia. Un altre model que sense por a haver de conviure amb el capitalisme contemporani engega iniciatives que busquen quelcom més que la sostenibilitat econòmica. Un model que es preocupa pels tipus organitzatius més enllà de l’eficàcia i l’eficiència, que atèn la seva responsabiltiat social des de la seva estructura i finançament i no desde les accions paliatives de la responsabilitat social corporativa, un model que integra la cura del medi ambient en totes les seves vessants. I el més important: un model creixent que sap que encara li queda camí per recórrer i que necessita d’un mapa, d’una guia orientativa que el recolzi a l’hora de reflexionar sobre el seu present i de projectar-se en el futur. No només per examinar-se per a la millora pròpia sinó també per establir una via comuna per a tothom qui encara no ha fet el pas i dubte de si prendre’l.

L’economia solidària creix i sense dubtar-ho comença a teixir vincles entre totes les propostes que sorgeixen en el territori, Pam a Pam, sense deturar-se però sense cap mena de pressa, fent seva la dita aquella que deia “vamos despacio porque vamos lejos”. No és que una altra economia sigui possible, és que ja existeix.

l’Optimista

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

…o el projecte de la teva vida!

El cap de setmana del 24-26 d’octubre ha acollit la 3era edició de la Fira d’Economia Solidària que organitza la XES. Al llarg d’aquests tres dies, el recinte de la Fabra i Coats de Barcelona ha acollit desenes d’activitats i vora dos-cents expositors que no han fet més que constatar el bon estat de salut d’aquest moviment.

L’economia solidària és un pas més d’aquest corrent d’iniciatives i projectes que no deixa de demostrar i proposar un model que es preocupa per satisfer necessitats i generar recursos, i fer-ho canviant l’ordre de les prioritats a les que el sistema dominant actual ens té acostumats. Canviant el lucre – tòtem indispensable de la iniciativa empresarial capitalista- per altres valors que aporten molt més que beneficis particulars i minoritaris. La cerca de models de gestió democràtics – participatius  i una conducta responsable vers la seva activitat dins la societat i l’entorn en el que es desenvolupen caracteritzen els carrils que guien la seva acció.

No deixeu de donar un cop d’ull a aquest video resum de la darrera edició de la fira per tenir una mica més d’idees sobre tot allò que engloba aquesta xarxa que no deixa de teixir nous vincles i que tant de bo, aviat, sigui capaç d’apropiar-se de la paraula Economia i nodrir-la de tots aquests trets que mai hauria d’haver perdut. 

l’Optimista

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

A falta d’idees, Opcions!

Quantes vegades hem entrat en aquell espiral  de conversa de cafè, de discussions agitades o de reflexions reposades en les que l’única idea que en resulta inqüestionable és la suma d’efectes negatius del sistema en el que vivim. De la nocivitat inherent al conjunt d’institucions i estructures que vertebren la manera en com ens relacionem i a través de les quals intentem desenvolupar-nos i satisfer les nostres necessitats.

Sovint clausurem aquestes voltes discursives amb un gran interrogant, amb aquelles preguntes que delaten per una banda la nostra manca d’imaginació, i per l’altra la seducció d’aquest horitzó ideal on ens veiem inserits en una vida còmoda i plaent. Quina alternativa hi ha? Tornar enrere? Viure com l’home de Cromanyó?

Aquestes i altres preguntes acaben ressonant sense resposta en l’ambient, suavitzades per algun glop de cervesa o cafè, o fins i tot, davant la frustració i l’incomoditat d’aquestes el moment arriba a quedar trencat per algun tipus d’enfrontament verbal o físic.

opcions

D’aquest espai de dubtes i necessitat informativa, neix ara ja fa més de 10 anys la Revista Opcions. Una proposta sorgida del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), fonamentada en la convicció que cal “trobar altres formes de viures – en el sentit més ampli de la paraula – que siguin sostenibles i humanament satisfactòries”. Podeu consultar el seu plantejament per a aquesta publicació aquí.

En aquest sentit, destaquem amb entusiasme la proposta que ens fan en el darrer número de la revista on ens presenten un fantàstic catàleg sobre propostes d’economies comunitàries i col·laboratives arreu de l’estat. Val la pena dedicar una estona a llegir aquest resum plagat de bones idees i de les quals tothom en pot prendre nota.

Cada vegada queden menys excuses, més enllà de la nostra voluntat, que ens permetin defugir del nostre deure de prendre part en un canvi que més que desitjable, ha esdevingut necessari.  D’opcions, no en falten. 

l’Optimista