Vivir Sin Empleo

Comencem la setmana recomenant el Blog de Julio Gisbert: www.vivirsinempleo.org. Un autèntic repàs a fons de les diferents xarxes de suport mutu, monedes socials i diferents propostes vinculades a l’Economia Solidària. No ho dubteu i dediqueu-hi una estona.

De segur que hi trobareu quelcom d’interessant i sorprenent!

l’Optimista

Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

En efectiu o amb Bitcoin?

A través d’una sèrie d’articles d’@andreubarnils a Vilaweb: Bitcoin, els diners del Futur? i La increïble història dels Bitcoin descobreixo poc a poc aquesta moneda virtual i complementària a les monedes gestionades per les entitats bancàries centrals de les diverses entitats polítiques.

El més impactant de tot plegat resulta la progressió d’aquesta alternativa en les seves utilitats. Com senyala Barnils i les seves fonts, des de la seva creació, l’augment especialment en els Estats Units de la seva acceptació per diferents entitats comercials (i no només particulars) ha estat realment notable. Fins el punt que el gegant de les cadenes de hipermercats, Walmart, s’ha sumat a la llista i ha donat peu a l’acceptació d’aquesta moneda en els seus establiments.

bitcoin-620x350

Com ja hem relatat en alguns posts anteriors, a les nostres contrades ja existeixen diverses opcions de monedes complementàries que ens permeten articular les nostres relacions de consum d’una manera diferent a l’exigida per l’euro. Prenent un rol decisiu en les normes que regeixin els intercanvis, reapropiant-se del procés de creació i gestió de la moneda, retornant a les bases el dret a decidir de manera directa. Tan en els casos de l’Ecoxarxa com dels Banc dels Temps observem clarament que el topall que limita amb més contundència l’expansió d’aquestes opcions és l’introducció del seu valor de canvi en les entitats comercials “convencionals”: mercats, botigues diverses, serveis professionals, etc.

Si bé podríem remarcar la manca d’una perspectiva social darrera l’expansió dels bitcoin, doncs aquests es regeixen per una sèrie de mecanismes i sistemes elaborats de manera particular i individual, a la vegada que no representen una alternativa per aquells qui no tenen accés a les “tecnologies de l’informació”, caldrà està ben atents com aquestes són capaces d’erigir-se a una alternativa consolidada a l’ús de les monedes oficials, així com si el sistema és capaç d’evitar l’acumulació i afavorir la redistribució de recursos. Doncs en el cas contrari, ens trobaríem davant la construcció d’un sistema paral·lel que acabaria generant les mateixes mancances que l’actual.

Un cop més ens trobem davant l’experimentació socioeconòmica d’una societat que no troba la possibilitat de satisfer les seves relacions socials a través dels diners. L’aposta de Walmart per obrir les portes a les Bitcoin ens permetrà seguint posant a proba la viabilitat de les noves propostes que sorgeixen lluny dels centres de poder i dels representants democràtics. En prendrem nota, i esperem que els comerços del nostre país aviat prenguin la valentia d’obrir-se a aquesta nova economia.

l’Optimista

 

 

 

 

 

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista

Stop! Rodando el Cambio

Aquesta setmana aprofitem l’espai de l’Optimista.cat per fer-vos arribar la proposta documental dirigida per Alba González de Molina Soler i Blanca Ordóñez de Tena. 

img_6190

Durant 90′, l’equip d’aquest projecte cinematogràfic viatjarà al llarg i ample de la Península Ibèrica i alguns raconets francesos per descobrir el significat de les paraules “Decreixement”, “Neorural”, “Permacultura”, “EcoAldea”, “Economia Solidària i “Agricultura Ecològica”.  

No perdeu l’oportunitat d’empapar-vos de els propostes i iniciatives que des de fa més anys dels que ens pensem es duen a terme en el nostre territori i més a propo del que ens creiem.  Stop! Rodando el Cambio!

 

l’Optimista

La Societat Existeix, ho sento Margaret.

Com és habitual quan es mor algun personatge públic que va marcar de manera intensa algun període de la història, aquests dies trobem en diversos mitjans una àmplia mostra d’alguns d’aquests fets que van marcar d’una o altra manera l’existència d’aquest personatge en la memòria col·lectiva. Margaret Thatcher ha mort i molts es centren en l’anàlisis de la seva vida política, del seu rol actiu vers la lluita contra els sindicats i tot allò que fés ferum a drets socials.

descarga Del reguitzell de cites que Thatcher ens va deixar en vida, la que més em va impactar la primera vegada que la vaig llegir fou “no existeix la societat, només homes i dones i famílies”. I per tant, des d’aquesta òptica, tot allò que intentés defensar un interés fonamentat en l’existència d’un col·lectiu o quelcom que englobés més que els individus i les famíles, era innecessari. Com de manera molt contundent desgrana la Doctrina del Shock de Klein, aquesta visió del Món fonamentada en unitats desvinculades les unes de les altres, entre les quals les relacions que s’estableixen no requereixen d’altra recurs que els diners per viure , està vivint un procés d’expansió intensiu a través de guerres, desastres naturals i d’altres “shocks”. 

Afortunadament, aquests mateixos shocks, aquestes crisis, ens estant demostrant que Thatcher s’equivocava, que l’humà no és un ens solitari i individualista. Tot el contrari, és un animal gregari, social, que crea vincles de simpatia, amor i odi vers els seus congèneres. I que aquests llaços afectius el condueixen a dibuixar un o altre tipus d’ordres grupals a través dels quals intenta satisfer les seves necessitats. Les crisis ens estant ensenyant que els diners són un recurs limitat, i que la seva utilització com a motor d’interrelació social és profundament limitada. Doncs la seva presència en el si de les nostres vides depèn d’unes poques mans, d’unes poques institucions que no responen a res més que el seu interés lucratiu i particular.

La Crisis ens està recordant que som molt més que un individu, que formem part d’un teixit humà molt més extens que les fronteres de les nostres pells. I és gràcies això i no gràcies a cap tipus de política ni proposta empresarial que les estadístiques oficials no ens poden explicar perquè tot i l’atur desmesurat la gent segueix tirant endavant, doncs l’ajuda i el suport mutu no es poden quantificar, no tenen equivalència en € ni cotitzen a borsa. Monedes socialsbancs del tempsplataformes i moviments socials diversos… són una mostra representativa d’allò que Margaret Thatcher no és que no veiés, sinó que volia eliminar: La Societat.

Encara que s’equivocava, no només podem afirmar amb rotunditat que existeix, sinó que tota aquesta convulsivitat està resultant ser aquella sacsejada, aquella massatge cardiovascular d’última hora que necessitava per retrobar-se el pols i aixecar-se amb força.  La Societat és viva i no té cap intenció de deixar-se enfonsar. 

l’Optimista

Brots Verds.. fora de l’€uro.

En darreres entrades hem repassat la presència cada cop més estesa dels Bancs del Temps a Girona. En 1 i 2 podreu tornar a llegir sobre el paper que aquestes eines de desenvolupament comunitari estant duent a terme a l’hora d’obrir espais a la ciutadania per intercanviar recursos, enfortir vincles personals i socials i, en definitiva, ajudar a teixir en alguns casos i reforçar en d’altres, els llaços entre les persones i agents socials diversos.

En aquesta oportunitat volem dirigir el nostre focus en una altra iniciativa gironina que des de ja fa un temps segueix avançant i no deixa encabir a més i més gent: l’Ecoxarxa.

ecologo

L’Ecoxarxa “és una xarxa d’intercanvi de béns, serveis i coneixements amb la voluntat de recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superant l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsant una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia”.

L’Ecoxarxa és doncs, una altra oportunitat per obrir un nou espai en el qual desenvolupar la nostra activitat i poder accedir a d’altres recursos. Un nou àmbit fora del marc de l’euro i de l’economia “oficial” en el que són els seus membres els qui tenen la possibilitat de regular i participar en la presa de decisions.

En una escena política, econòmica i social en la que la circulació de la moneda es trobada cada cop més restringida, i en la que l’accés a les fonts regulades d’aquesta (el treball bàsicament) és cada cop més escàs i en unes condicions més precàries, iniciatives com les ecoxarxes ens obren la possibilitat de defugir de la pressió d’un sistema econòmic que és incapaç d’oferir una sortida a les circumstàncies actuals.  Un finestra oberta que ens permet agafar aire per redibuixar la manera amb què hem de fer front a les necessitats particulars i socials. 

No necessitem més expertstècnics en els òrgans decisoris sinó que aquests construeixin mecanismes que facilitin la participació de les bases en aquests. La incapacitat per part dels òrgans de govern tan per mostrar-se accessibles com per percebre de manera assertiva el que succeeix en el si de la societat és el principal obstacle per trobar el camí cap a un model social millor.

l’Optimista