Soc un carca

Si fa uns mesos descobria la vessant punk del meu avi, mentre escoltava alguns dels clàssics d’aquest tipus de música en espanyol. Aquest cop és sobre la meva pròpia condició el que descobreixo mentre llegeixo algunes notícies a la premsa: soc un carca. 

Sí, un conservador en tota regla. I és que davant l’avenç imperiós i imparable de certes tendències progressistes no puc fer altra cosa que mostrar el meu apreci per l’status quo i el passat. Sí, el passat pot ser un temps millor, de fet fa temps que ningú s’atreveix a imaginar un futur millor -només cal mirar el cinema i descobrir que ja no existeixen futurs utòpics- i no em sorprèn.

ahir-que-Europa-del-Wikipedia_ARAIMA20150304_0038_1

Para muestra un botón. I és que quan llegeixes “El Consell Escolar de Catalunya ha aprovat aquest dimecres un document que assenyala que prohibir l’ús dels telèfons mòbils a l’aula pot constituir una “restricció” del dret dels alumnes a ser considerats ciutadans”, personalment, no puc més que sentir vergonya aliena. Els drets dels alumnes a ser considerats ciutadans! No existeixen exclamacions en llengua escrita que em permetin mostrar la meva opinió i profunda irritació.  En general, el tema dels drets dels infants i la construcció de l’autoritat a dins les aules em sol sulfurar una i altra vegada quan aquest, no es converteix en altra cosa que la renúncia dels adults al seu deure d’exercir com a tals i a sotmetres a la conducta capritxosa i il·limitada dels menors. Però si hi ha una barreja que m’esdevé armaggedònica és la de les noves tecnologies i l’escola-infants. Aquí ja se m’erissen els pèls del clatell i em surt la meva veu més reaccionària.

Em sembla especialment sorprenent escoltar sobre la suposada importància de formar i habituar a la mainada en l’ús de determinades tecnologies -com si fora dels centres escolars no estiguessin permanent utilitzant-les-. Dona la sensació que aquests experts en educació obliden que els genis que avui inventen i sorprenen el Món amb nous dispositius i aplicacions han crescut amb un contacte més aviat limitat a tanta sofisticació. Els que encara no hem fet els 30 vam arribar a l’adolescència descobrint l’internet amb mòdems sorollosos i incompatibles amb les línies telefòniques.  Potser serà algun altre fet el que diferència la capacitat d’adaptar-se a les novetat i d’inventar, i potser ens hauria de fer reflexionar el descobrir que els autors d’aquests tipus d’eines creuen important que la seva descendència creixi allunyada del seu contacte.

Per molt que s’hi esforcin, no em faran creure que les pissarres digitals, les tauletes o els mòbils poden esdevenir eines pedagògiques millors que les pissarres i altres eines analògiques de suport a dins d’una aula. De fet, poden buidar la classe, amb els mestres m’és suficient. I no, no cal que tornin els cigrons als genolls, els braços en creu ni les reglades a les puntes dels dits, en tinc prou amb retornar l’autoritat i la confiança a les escoles i instituts. I, sobretot, que d’una vegada per totes es deixi de jugar amb eufemismes i amb expressions que fan content a tothom i no resolen res com aquelles: si se’n fa un ús adequat amb la regulació pertinent amb la sensibilització i conscienciació suficient. Per què seguim pensant que els adolescents són persones madures que poden valorar riscos i evitar la influència de la publicitat i les modes? Si pels adults ja és impossible per què ens capfiquem en deixar als joves sols en aquest procés.

Ho hem viscut amb la informació sobre les malalties de transmissió sexual o altres campanyes de sensibilització. Potser ja seria hora que com adults ens dediquéssim a fer alguna cosa més que donar consells i manifestar obertament que no tot el que és nou és millor. Qui sap si estaria bé conservar algun hàbit dels antics, a risc de semblar un carca.

l’Optimista

Anuncis

A canvi de?

Ja fa uns dies que vam conèixer que Finlàndia havia près la determinació d’excloure l’ensenyament de la lletra lligada de les seves exigències curriculars obligatòries. Aparentment -no ho poso en dubte però no he indagat més-, després d’un procés de debat públic i bastant participatiu, les institucions finlandeses han cregut oportú deixar de dedicar hores a aquesta habilitat i focalitzar-se més en la lletra de pal (majúscula) així com en l’escriptura en teclat.

Sincerament, els intents de mostrar la major o menor necessitat d’aquesta destresa a través d’aclamar o posar en dubte els beneficis d’aquest tipus de cal·ligrafia em semblen superflus. Personalment, ja fa temps que vaig aparcar la lletra lligada del meu dia a dia i la vaig rel·legar a un segon pla. Amb una lletra horrible cal afegir. I tot i així, crec que els arguments sobre la utilitat d’una o altra matèria escolar no haurien d’esdevenir mai els centrals. Doncs si m’haig de posar a repassar tots els temes que no he emprat mai fora de les aules -sense comptar els que ja ni recordo haver-los après-, moltes serien les assignatures que haurien de canviar dràsticament.

calc2b7ligrafia

El que em sembla realment interessant del debat que obre aquesta proposta és la pregunta: a canvi de quina matèria deixem d’esenyar la lletra lligada? Quins són els coneixements i habilitats que estaven subrepresentats a l’escola primària que ara prendran un pes més important? Què ens aporta que la mainada comenci a prèmer tecles i relacionar-se amb eines digitals sofisticades en contraposició a aprendre cal·ligrafia? Doncs és en aquesta controposició on sí que crec defensaria el manteniment de determinades eines considerades inútils.  Repetir una i altra vegada les pàgines dels quaderns de cal·ligrafia potser no és un mètode pedagògic encomiable, però per si sol no desvirtua l’aprenentatge de la destresa d’escriure a mà.

Encara que més enllà de tot l’argumentari, el que em sembla fonamental no és preguntar-se què ha quedat obsolet sinó què és el que necessiten els infants que no reben a l’escola, ni a la llar, ni enlloc. Quines són les habilitats que no aprenem i que sovint són les causants de moltes de les dificultats que enfrontem en el nostre dia a dia? Parlo de totes aquelles eines comunicatives i d’interelació amb les persones que ens envolten -i no em refereixo al Facebook ni al Twitter-, a l’aprenentatge d’allò que envolta les nostres emocions i la manera com les gestionem, a la manera en com interpretem i comprenem el nostre entorn, la natura que ens envolta, com ens hi relacionemÉs aquí on m’agradaria escoltar el debat.

És necessari que l’escola reflexioni sobre els continguts i les metodologies per formar als infants, i sobretot em sembla imprescindible que els adults reflexionem sobre aquelles habilitats que ens manquen i que serien necessàries per les futures generacions. Aparentment, no sembla que el que necessitem siguin més hores de teclat i pantalles.

l’Optimista

Si dius Pau, no facis Guerra.

Sovint tinc la impressió que no comprenem fins a quin punt la manera en que narrem el que s’esdevé en el nostre entorn condiciona de manera clara l’evolució dels següents successos. Que no tenim del tot interioritzat la relació directa entre les nostres accions i l’estat del Món en el que vivim.

En la mesura en que renunciem a una acció coherent amb tots aquells principis que creiem bons i que desitgem s’estenguin arreu, contribuïm i sumem la nostra part a la consolidació d’una realitat que no reflexa el nostre sentir ni manera d’entendre una bona vida. En no conjugar la paraula amb l’activitat no només deixem d’aportar en la direcció que més anhelem sinó que a més, inevitablement, sumem la nostra força al sentit oposat.

És possible construir un futur millor des d’un present injust? Poden unes pràctiques despòtiques i autoritàries dibuixar un sistema participatiu, igualitari i de consens? Més que preguntar sobre si els fins justifiquen els mitjans hauríem d’interrogar-nos sobre si certs mitjans poden assolir determinades fites.  w15M_zgz_2012 (65)

Podem educar els infants  i joves de la nostra societat en l’igualtat i la cultura de la pau quan les nostres escoles treballen des de la jerarquia i l’autoritarisme? Podem transmetre el valor de la diversitat des de la homogeneïtzació de coneixements i la desigual atribució horària a cada disciplina? Hi ha motius per creure que des dels moviments socials es pot fomentar la participació i millorar-ne el seu contingut moral i de conducta si aquests no són capaços d’establir canals eficaços de comunicació, intercanvi i participació amb les bases de la ciutadania?

Cal seguir plantejant el procés de transformació cap un sistema més just i digne des dels idearis de la Lluita, l’Enfrontament, la Victòria, la Derrota, el Combat, la Defensa, el diàleg sense voluntat negociadora (o d’aquesta manera o de cap)…? Què passarà quan guanyem? Si la nostra voluntat no convenç a la resta (encara que sigui una minoria) també la farem passar per l’aro?Haurem de preveure mecanismes per protegir-nos dels perdedors? Qui compensarà la seva frustració?

Si jo volgués lluitar no desenvoluparia altra aptitud que la força i les arts de combat, si el que desitgés fos convèncer em veuria obligat a aprendre a relativitzar les meves paraules per complaure a tothom, i si el que volgués fora protagonitzar la capacitat de decisió no tindria altra opció que negar-li la opció als altres.

Davant d’aquest escenari, personalment no tinc cap interès ni en vèncer, ni en convèncer ni en decidir sempre que això suposi passar per sobre dels interessos i necessitats dels altres, mentir o impedir l’expressió dels meus conciutadans. En front de tot plegat el meu horitzó es fixa en la meta de l’aprenentatge en la convivència i en la coherència amb els meus principis.

l’Optimista

La culpa és seva!

Repassant diverses notícies relacionades amb la publicació de l’Informe PISA 2012 no puc evitar submergir-me en un estat de profunda estupefacció. Un cop més, el sistema educatiu del país demostra la seva incapacitat per generar un canvi en el nivell d’instrucció dels seus alumnes que es reflecteixi en aquest estudi. A nivell pedagògic i educatiu, desconec totalment qui és “PISA”  i quin és el valor que mereixen els resultats d’aquest estudi, així que personalment, a nivell del que implica una o altra valoració en els seus tests, no em veig capacitat per comentar res més enllà que la reiteració de resultats inferiors i en discordança amb el nivell de despesa pública ja fa temps que hauria d’haver generat més d’un canvi. 

discusion

Ara bé, el que ja comença a ser preocupant pel nivell de deliri que implica és la absoluta incapacitat dels Governs per fer-se càrrec i responsables del que indiquen aquests estudis. Suposo que devia ser un cop molt dur per la Consellera Rigau veure que Madrid tenia millors resultats que Catalunya, que tenint uns mals resultats no podria almenys presumir d’estar a la davantera nacional.  

Però si alguna cosa ha après a fer la classes política autòctona de manera magistral és l’habilitat d’excusar-se en l’altre. Mai, mai i sota cap concepte assumir la culpa ni l’autoria de res que no sigui positiu. I òbviament, no ens ha fallat. “La culpa és dels immigrants!” etziba tan alegrement i sense cap mena de pudor. Com diria el Jep de la Competència: Ole, Tus, Buevos!

Res de referir-se a les advertències de l’estudi on s’afirma que no només és necessari tenir un bon nivell d’inversió pública sinó que cal fer-ne una bona gestió, de fer esment de l’augment de la clivella socioeconòmica en els resultats. No, el problema és que venen de fora i no saben adaptar-se.  No fos cas que diguéssim que la immersió lingüística té limitacions. Que un sistema precari i injust amb un mercat laboral cada cop més precari i injust no pot fer més que reproduir un sistema educatiu precari i injust.

Encara que bé, la culpa és seva! de Madrid! dels immigrants! de tothom, menys meva. 

l’Optimista

L’Educació, també en Transformació.

Com relaten la gran majoria dels indicadors i informes diversos sobre l’estat de l’educació a nivell de països, l’educació a Espanya és dolenta i cara, ocupant els llocs més alts de la UE en despesa pública en educació, a la vegada que s’emplaça en els darrers en termes de qualitat. 

I de la mateixa manera que hem anat relatant en les entrades d’aquest blog, en els diferents àmbits on les estructures institucionals es veuen incapaces de donar resposta a les mancances que els ciutadans perceben, són aquests els qui emprenen el camí de l’autogestió i de recolzar-se per construir una alternativa. Ho hem vist en les diferents xarxes d’intercanvi, suport mutu i moneda social, així com amb les Plataformes d’Afectats per l’Hipoteca.

En aquest sentit l’educació no n’és una excepció, i mentre la situació d’aquesta segueix en el seu procés de deteriorament tan en l’aspecte material com qualitatiu, sense que l’Estat sigui capaç de projectar una resposta que generi confiança, tornen a ser les persones qui encapçalen diferents propostes i assajos per tal de reformular i revertir aquest procés.

Doncs cada cop sembla més difícil de concebre un Govern que, almenys, davant la incapacitat d’imaginar un sistema millor a l’actual, intentés prendre nota dels sistemes educatius més exitosos, alguns dels quals són veïns europeus:

Fruit d’aquesta inoperància de les administracions públiques, i de la creixent sensibilitat de la societat davant les mancances del sistema educatiu “tradicional”, ens trobem en front d’un escenari d’increment constant de projectes d’educació lliure arreu del territori. De manera que la Xarxa d’Educació Lliure  segueix creixent en socis i seguidors a la vegada que aquest 2013 s’ha arribat a la xifra de 18 projectes en funcionament.

A nivell gironí, dos són els projectes que una ràpida cerca ens han arribat a la pantalla. Un de recent creació: La Petita Vall , establert a la Vall de Sant Daniel, i un altre amb una trajectòria més consolidada com és La Gatzara, situada a les Hortes de Salt.

Més enllà de la validesa de les diverses propostes pedagògiques, així com de les propostes plantejades en els diversos sectors, un cop més ens trobem davant la resposta d’una ciutadania que reivindica la necessitat d’unes estructures noves i ho fa des de la posada en marxa i l’articulació d’alternatives. La pregunta altra volta sembla ser què passarà amb tots aquests moviments si l’immobilisme estatal segueix ancorat als Parlaments, si les propostes segueixen avançant i constituint-se sense el recolzament legal pertinent i condemna forçosa a la clandestinitat, la il·legalitat o  la al·legalitat.

Sense cap mena de dubte cal seguir reclamant que el poder de decisió sigui retornat a la base, a la societat. Cada cop queda més clar que una visita a les urnes cada 4 anys no són suficients. 

l’Optimista

 

 

 

Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

Català a l’Atac

Diumenge de reivindicacions massives a les Illes Balears en favor d’una educació que primi per la qualitat i la prestació d’un servei que tingui present les consideracions i el coneixement dels docents i de tot el món educatiu. I que deixi de banda, d’una vegada per totes, la persecució del català pivotant a través de l’aprenentatge d’altres idiomes (anglès en aquest cas) o el fràcas escolar (com si aquest fos producte de l’aprenentatge del balear).

Veient la marea verda refermant el seu suport als mestres i a la seva vaga indefinida, un no pot sinó escoltar  de fons les paraules de Màrius Serra: El Català a l’Atac. La llengua com a motor i vincle de la societat, el català/balear/valencià com a punt de trobada i partida d’una lluita contra un estat espanyol incapaç de desfer-se dels seus tics autoritaris.

Educacion_publica-manifestacion-Palma_de_Mallorca-Baleares-marea_verde_MDSVID20130929_0100_3

Així com en diferents àmbits la societat s’està mostrant incapaç de donar resposta a gran escala (per exemple en la reforma energètica) a les diferents iniciatives del govern de difícil justificació democràtica, o millor dit, únicament justificables via la xarxa clientelar dels polítics vers certes empreses i sectors.  En el cas de la llengua, la reacció de la ciutadania ha estat enorme.  I és que llegint el manifest del 29S de l’Assamblea de Docents observem que no és una reacció d’estricta defensa cultural. Les reclamacions construeixen un clar argumentari a favor d’una educació democràtica i que no vulneri el dret d’una comunitat a edificar un dels seus pilar fonamentals: l’escola.

La Lluita va molt més enllà de l’element lingüístic i només cal fer un seguiment de les demandes de l’Assamblea de Docents per prendre’n consciència. Ara bé, la sensació és que ha estat aquest l’element final, l’espurna que feia falta per prendre el foc de les reivindicacions actives, aquella empenta que ha conduït al sector educatiu balear a dir prou.

Tan de bo aquesta estrebada no es quedi isolada, tan de bo s’estengui i ens arribi, que els nostres mestres i nosaltres siguem conscients que hi ha moments en que cal deturar-se i dir PROU, que hi ha certs temes innegociables. Aquests anys de retallades i d’absolut passotisme de les autoritats públiques vers les demandes populars han instal·lat un fort sentiment de frustració vers la població.

La llengua pot ser la darrera oportunitat per tornar a agafar aire, impregnar-se de la solidaritat de tots els qui sentim la injustícia d’aquestes polítiques i vertebrar una resposta que vagi més enllà del debat lingüístic. L’estima per la llengua ens allunya de la indiferència i de la resignació i és per això que cal estendre aquest sentiment més enllà d’aquest àmbit. Aprofitar l’agitació que neix de les vísceres per seguir plantant-se davant l’apatia dels polítics. De raons no en falten. 

No caiguem en l’error de creure que la lluita que es du a terme a ses illes és una altra. L’exemple de dignitat que s’hi està practicant ha de ser recolzat i seguit amb atenció per tots nosaltres. Probablement aviat ens tocarà seguir les mateixes passes davant l’altra Marea Werda. 

Aprofitem la força de la llengua i l’estima per aquesta. El Català a l’Atac!

l’Optimista