20D: un vot de confiança

Fragmentació, ingovernabilitat, inestabilitat, impossibilitat i un llarg etcètera de substantius i qualificatius carregats de connotacions negatives en relació a la diversitat i a la falta d’un bloc majoritari desborden les cròniques, columnes, articles i ones radiotelevisives del dia d’avui. “Tothom ha perdut”, deia aquest matí la veu més escoltada a Catalunya, i per molts, o potser només pels mitjans i pels protagonistes de la política espanyola dels darrers temps, això és negatiu.

Resulta interessant observar la reacció, tenyida de por i cert conservadorisme, dels mitjans de comunicació. Segurament, és la darrera mostra d’una democràcia mal acostumada a un bipartidisme que la pervertia a cop de majories absolutes. Majories les quals, han diluït sense pudor la separació de poders sense miraments. Sense cap mena de dubte, l’única certesa que hi ha després d’aquestes eleccions és que no n’hi ha cap. Ja no serveix de res mirar cap al passat i cercar en anteriors episodis quina pot esdevenir la línia d’actuació. Calen noves estratègies i aquest és, segurament, el gran repte de la legislatura: com articular un projecte polític amb 4 partits grans que no en faran prou amb si mateixos -en principi-.

elecciones

Personalment em sembla el millor dels escenaris possibles. Després d’una majoria aclaparadora, no hi ha millor resposta que un increment de la participació electoral per reforçar les institucions després d’un mandat caracteritzat per la gestió de la crisis, les polítiques d’austeritat i la clivella territorial. Un mandat amb un missatge clar: diàleg. Seria precipitat llegir una condemna clara a les polítiques del govern sortint o un rebuig/enfortiment de les tendències descentralitzadores de l’estat. El que en resta ben nítid és que el país ha optat per expressar-se, participar i confiar en el sistema parlamentari, exigint a aquest que exerceixi el seu paper representatiu.

Molt lleugerament algunes veus parlen i especulen sobre una nova convocatòria d’eleccions per manca d’acord. Tant a Catalunya com a Espanya em semblaria el pitjor dels futurs. És sa i de merescut reconeixement que la ciutadania reforci la via electoral per expressar-se, després d’un període marcat per grans mobilitzacions ciutadanes i per l’accentuació de la percepció que l’Estat i la democràcia ja no poden donar respostes a les necessitats de la gent. Convocar eleccions anticipades seria infringir un cop molt dolorós que no faria més que atiar intensament el foc de la desafecció democràtica. 

Els posicionaments inamovibles i enquistats han d’expulsar-se del Parlament, ara és l’hora de les negociacions i el moment en què els partits i representants facin el que els pertoca: arribar a acords amb la força i el pes que la ciutadania els ha encomanat. Després d’anys farcits de notícies relacionades amb la corrupció i les clavegueres del sistema parlamentari i de partits espanyol, aquest 20D pren el caràcter d’un vot de confiança. Una oportunitat per demostrar que el sistema, tot i imperfecte, pot funcionar. Estaran a l’alçada? 

l’Optimista

Anuncis

Benvinguts a la democràcia

Cada vegada que algun representant de la monarquia, el gobierno, “españolistos” tertulians… parla neix un independentista. Aquesta és una afirmació que molta gent de la branca catalanista-independentista ha fet seva al llarg dels últims anys, assumint que aquest tipus d’intervencions ajudaven a despertar en els indecisos del SíSí el bri de convenciment que els feia falta. Assumint també, des d’una arrogància de grup que desatén completament la diversitat real del país, que l’excés de confiança, l’abús mediàtic per part de les tendències independentistes i la subrepresentació dels no-independentistes en els anàlisis i els discursos no podria reproduir el mateix efecte sobre els indecisos en la direcció del No.

És a dir, cada vegada que JxSí sortia amb la cara de suficiència i prepotència a dir que era obvi que tenien la raó, naixia un votant de C’s i contenia la fuga de vots del PSC. Semblaria que polaritzar i intensificar el discurs no ha generat noves adhesions sinó que despertat la necessitat de mobilitzar-se en certes opinions i idees que fins ara restaven subrepresentades en els mitjans i opinòlegs en general. Especialment en el cas del PSC, penso que el gran mèrit que resisteixin amb un resultat prou bo és més de Mas i companyia que del propi partit dels socialistes.

Això nega que la opció amb més representació -i amb diferència- al Parlament és la JxSí? No, han arrasat. Nega que sumant la CUP hi ha majoria d’escons independentistes? No. Ara bé, personalment, el resultat d’aquestes eleccions no és ni molt menys un mandat clar i fort cap a la declaració d’independència immediata sinó un demanda clara de consens, de diàleg, d’integració. Entre ESP-CAT? No, entre els polítics catalans. L’increment de C’s és un clar canvi a les files del No, és un rebuig clar a la interlocució i representació exercida pel PP i una aposta per noves figures manque a alguns ens generi úlceres-.

Segurament mai hi ha hagut en el Parlament del Catalunya una foto tan clara i representativa de la realitat del país (això no vol dir que encara hi hagi fantasmes com la gent migrada sense drets, per dir-ne algun). Així que ara és el moment que els representants facin allò que els pertoca: parlar, negociar, intermediar entre els diversos interessos de la societat. I tant de bo, des de certs espais pro independència es deixi d’una vegada per totes aquesta pretesa superioritat moral i intel·lectual, aquesta arrogància fonamentada en una visió homogènia i tancada del país en el que vivim, i entenguin que polaritzar el discurs no genera consensos.

La Catalunya real no estava ni a la Meridiana ni al sofà mirant la tv, s’ha expressat a les urnes i ara és al Parlament. Benvinguts a la democràcia parlamentària.

 

l’Optimista

 

El fet quotidià

El que sol tocar en les jornades post-electorals com la d’avui és el joc de les sumes i les restes, dels vots d’ahir que en l’avui s’han reduït, augmentat, volatilitzat, sorpassat o transferit. És el moment aquell en el que s’intenta racionalitzar i traçar en els marc de la coherència una decisió i un comportament que té bastant a veure amb la passió, l’impuls i els prejudicis, i que més aviat té poc present l’anàlisis tranquil i meditat, els pros i els contres del Món d’allò concret. I la veritat és que veient com ha anat tot plegat, ens podríem passar unes quantes setmanes disseccionant els possible itineraris que han anat seguint els vots de la ciutadania. Encara que malgrat l’augment de la participació, s’ha de dir que l’abstenció segueix essent tendència i que ja seria hora que algú comenci a pensar-hi. Almenys 4 de cada 10 no voten, necessitem saber per què.

vot

Dit això, fugirem lleugerament de l’estudi estadístic i m’amagaré en alguna pampalluga intuïtiva, basant-me sobretot en la meva ciutat: Girona, i imaginant algunes suposicions extretes del gran kaBOOM esdevingut a Barcelona.

El fet quotidià com a element determinant del vot. L’allunyament progressiu dels partits d’esquerres dels diferents moviments socials de les ciutats ha portat a un procés de certa falta d’interès i de desencís a un electorat potencialment roig i verd. En el cas del PSC, la desparició dels seus representants i membres militants de les bases és flagrant, en el cas d’ICV i EUiA  potser ha vingut més donat per la manca d’efectius més que de la falta de voluntat. Mentre que per l’altre costat trobem a una CUP que no ha deixat de visibilitzar els seus membres en un bon grapat d’iniciatives socials, el seu compromís. Al meu entendre, en el cas d’ERC, la reaparició a Girona és l’excepció que confirma aquesta regla: un partit totalment desaparegut a peu de carrer que sembla no haver fet gaire més que ocupar l’espai sobiranista del PSC.

En el cas del que anomenem dreta sembla el que canvi ve donat més per motius que tenen a veure amb la identificació de certs mals com la corrupció amb algun partit, i tot i així, com no és d’estranyar, el canvi no sol ser un element característic de la dreta. En clau quotidiana, l’acostament de certs partits com PxC a la visibilitat pública i del dia a dia justament ha generat l’efecte contrari, enviant fora dels plens allò que en la proximitat ja no es pot ocultar.

És possible que la CUP o els espais aglutinadors com BCN en Comú s’hagin (re)trobat amb allò que és imprescindible per mobilitzar el vot: els vincles amb les bases. Que estiguin aconseguint reconnectar aquella part de la societat que necessita unes institucions més pròximes i relacionades amb el seu dia a dia i les seves inquietuds. Des de l’implicació i el treball d’arrel, sense demanar res a canvi i posant-hi tot el seu esforç. La pregunta que podria inquietar aquesta tendència creixent no pot ser una altra que si seran aquests nous intents de reconnexió de la societat amb el govern capaços de resistir els nous ritmes de treball i exigència que imposaran una major presència als plens i als governs.

l’Optimista

L’abstenció és tendència.

L’abstenció és una tendència que es manté en els comicis dels municipis de tot Catalunya i que es manifesta de manera clara a la ciutat de Girona on ja portem dues convocatòries electorals fregant el 50% de participació electoral.

L’abstenció és el tabú de les opcions electorals, incomprensible i rebutjada per la majoria de ciutadans -dels que voten clar-. Quan a algú li dius que no votes s’enfada i es crispa. Com pot ser?! Amb el que s’ha lluitat per aconseguir-ho?! És el teu deure! L’abstenció és de passotes. Per alguns, sembla que els mals resultats de les seves opcions polítiques venen definides per aquesta opció. I en realitat així és, en part. Però el que no entenen és que si votessin, tampoc els votarien i que per tant, seguirien treient un mal resultat. Encara que sovint penso que només per tranquil·litzar a determinades persones s’hauria de votar, endosar una lamineta de pernil dolç al sobre i cap a dins. Posats a votar, que la taula s’enrecordi d’aquest vot. Un vot de fàstic.  

vot

En aquesta societat nostra on vot=democràcia qui accepta aquesta equació s’agita i s’indigna vers els qui no ho fan. No es moltesten per tothom qui vota sense saber res del programa electoral -segurament tampoc ho fan- , per aquella gent que passa la legislatura sense tenir  ni idea del que es fa i es deixa de fer a l’Ajuntament, per totes aquelles persones que no podrien dir ni el nº2 de la llista electoral a la que voten. Podrieu dir-me les nº2 de PSC o CiU? -no feu trampes eh!-.

Ens molesta que la gent no voti. Això sí, des de la superioritat moral del ciutadà votant no farem res més que això: molestar-nos i deixar anar algun sermonet. Després de tants anys d’abstenció creixent, encara és hora que algú mostri una mica d’esperit democràtic i faci alguna cosa per donar veu a aquesta forma de participació. El prejudici negatiu vers el no-votar carrega sense dubtar ni reflexionar que les causes d’aquesta conducta són la deixadesa i la falta de valors cívics i democràtics. Potser la falta d’aquests valors recau en part en aquesta majoria votant que s’obsessiona en negar l’opció de l’abstenció com a vàlida i a intentar establir-hi un diàleg. Potser té por de perdre el seu poder. Potser ja ens va bé cagar-nos amb l’abstenció per justificar determinades realitats. Abans que acceptar que vivim en un país on hi ha gent amb pensaments diversos és més fàcil atacar els qui no s’expressen mitjançant el vot.

Un estat democràtic s’hauria de caracteritzar per donar veu i joc al màxim d’opcions. Quan vora la meitat de la població no té cabuda en els òrgans de decisió alguna cosa s’ha de canviar. No es tracta de forçar el vot ni d’obligar per llei. Tampoc de crear nous partits polítics. Es tracta de comprendre les motivacions d’aquesta conducta i treballar per fomentar-ne la implicació. Una implicació que vagi molt més enllà de l’electoral. Després de vora 40 anys de democràcia, ja seria hora que algú comencés a entendre que la participació política i social també es promou i s’educa, no n’hi ha prou en passar les urnes.

l’Optimista

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

L’abstenció no Vota.

Un cop més, un cop s’acosten de nou uns comicis electorals, tornen les veus que no dubten en senyalar als abstencionistes com a fonts dels seus mals. Especialment des de l’esquerra no es dubte en senyalar el mal que fa als partits minoritaris, com en molts casos els seus, l’abstenció. Donant, per algun motiu incert, per descomptat que aquell vot no efectuat els pertany.  Seguidament no dubten en descriure els efectes que tindria pels resultats finals si la gent en comptes de quedar-se a casa votés a qualsevol opció minoritària i com diferiria l’equilibri parlamentari. I clar, el resultat seria ben diferent, per ells i per la Falange Española y de las JONS.

vot

Hi ha una sèrie de partits que aconsegueixen concentrar un volum important de vots, mentre uns altres no. Hi ha un gran volum de votants que queda fora de la representació d’aquests per diverses raons: apatia, desinterès, passotisme, conviccions ideològiques, etc. I en tot cas, la responsabilitat d’aquesta realitat formada per majoritaris sobrerepresentats i minoritaris recau en dues vessants: 

La primera, que els partits minoritaris són incapaços de convèncer a un nombre suficient de ciutadans perquè els voti, ja sigui canviant la direcció de la seva papereta o mobilitzant als qui fins ara no pensaven exercir el seu dret. I la segona, que el sistema representatiu actual no preveu cap mecanisme que desautoritzi el resultat d’una elecció per baixa participació o, en tot cas, atorgui un valor determinat a aquesta opció electoral.

Aquells qui reclamen un vot útil o anti-no-sé-qui, només mostren la debilitat dels seus arguments i la seva incapacitat per generar un lideratge que valgui la pena recolzar. Demanen un vot poruc, un vot fonamentat en que l’altra opció és nociva, sense demostrar que la seva sigui millor. 

Si una cosa deixa clara distribució dels resultats electorals és que hi ha un nombre important de ciutadans que per una o altra raó no tenen espai en el ventall de forces polítiques. És responsabilitat d’aquestes i de qualsevol qui aspiri a participar de les institucions representatives fer-se mereixedor del benefici del vot.

L’abstenció no vota, clama les dificultats d’un sistema que no acaba d’obrir la possibilitat de donar veu a les diverses voluntats de la ciutadania.

l’Optimista