Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

Anuncis

La Millor i la Pitjor del Cap de Setmana.

En l’entrada d’avui ens centrarem en dos esdeveniments que marquen el millor i el pitjor que he presenciat a Girona aquest cap de setmana: Paula Grande vs. la Setmana de la Mobilitat Sostenible.

paula

Paula Grande ha estat la descoberta musical d’aquest cap de setmana. El Dissabte 21 de Septembre va actuar en el si de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica i tothom qui va deixar-se caure per la Plaça Independència va quedar atrapat per la dolçor i sedosa veu d’una cantant, que tot i la melositat de les seves paraules, aquestes surfegen plenes de reivindicació i missatges farcits de valentia i contundència. Evidenciant que la crítica i la proposta d’una Món millor no cal anar carregada de vibracions desctructives i violentes.

El motiu principal de la festa era oferir un espai a totes aquelles entitats i persones que ja caminen en el sender d’una relacions socials i econòmiques que no vulnerin els drets fonamentals de les persones. Sense cap mena de dubte, Paula Grande va posar la banda sonora ideal a aquesta tarda de Dissabte en que el centre de Girona oferia alguna cosa més que consum i turisme. 

La Setmana de la Mobilitat Sostenible ens torna a mostrar la superficialitat i la falta de convicció de les institucions (locals en aquest cas) vers la construcció d’una ciutat on la mobilitat es potencii des de la perspectiva de la sostenibilitat. Una setmana d’activitats i regals per després mantenir un marc on les bicicletes tornen a haver de bregar amb els cotxes a la carretera, o molestar els vianants de les voreres. On els carrils específicis són escassos i els busos posats en qüestió.

Si avui passeu per la Pl Catalunya amb la bici us donaran “el Diari de Girona del dia, l’esmorzar i uns obsequis sorpreses, tot de franc..”. Això sí, ahir per anar i tornar de Portbou en tren vaig haver de pagar poc més de 15€. Com volen que deixem el cotxe a casa tot i els preus a l’alça del combustible seguim pagant més per anar en transport públic. És un sense sentit injustificable. I si és justificable, que tinguin el valentia d’explicar-nos com es reparteixen els diners públics i els ingressos tarifaris.

Aquests són els meus més i menys d’aquest cap de setmana que ens ha introduit a la tardor. 

l’Optimista

Què és la PAH?

Aquí us presento un Documental elaborat per Sicom: La Plataforma. Un bon repàs de poc més d’una hora que ens introdueix a tot el que ha envoltat el procés de construcció de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca. Narrat pels seus precursors i acompanyat d’una bona dosis de bones intervencions de diversos sectors crítics.

Molt recomanable.

l’Optimista

Vaques Flaques? Oques Grasses!

Breu entrada musical, obligatòria, dedicada a Oques Grasses després del gran concert d’ahir a la Festa Major de Caldes de Malavella. Una banda que dona un impuls més a aquest moment d’abundant producció musical en el panorama català. Una escena que no deixa de nodrir-nos de grups joves que des de diferents pals i estils ens ofereixen de manera desvergonyida un bon grapat d’opcions per gaudir d’una oferta musical de qualitat en llengua catalana. 

logotip_oques

Més enllà de les classificacions estilístiques, Oques Grasses són festa, són vitalitat i com segueixen ells mateixos a la seva pàgina de presentació: “Som moments, som músics, som nosaltres i qui vulguis, som les nostres cançons, som la gent que les escolta i les viu. Som el que pensis que som, podem ser molt, podem ser res”.

En nits com la d’ahir a Caldes de Malavella, només queda preguntar-nos quan arribarà l’hora en que els mitjans de comunicació del país facin una aposta clara cap a aquesta empenta de la cultura pròpia. Ja comença a ser hora que casos com Ràdio Vilablareix deixin de ser anecdòtics. Poc a poc comença a ser poc justificable l’excés de música de producció anglosaxona, i no per una qüestió patriòtica o de discriminació cultural positiva. Són pocs els arguments musicals que poden defensar que la música de Km0 del nostre país no és millor que la de les grans factories culturals de l’altra banda de l’oceà. 

En temps de vaques flaques, és una sort comptar amb les Oques Grasses.

l’Optimista


La Plataforma no s’atura.

Ahir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va presentar una nova proposta per seguir donant força i suport a tots els que d’alguna manera o altra es troben empantanegats en les sorres movedisses de les hipoteques impagables i l’abús insaciable de les entitats bancàries: El Manual de l’Obra Social de la PAH. Una obra dedicada plenament a l’últim recurs que queda després de la negociació i la mediació i quan el sistema només et deixa una opció: el carrer.

pah

Al llarg de més de 20 pàgines es desgrana tot el que cal saber per plantejar-se la recuperació d’immobles abandonats i les estratègies que des de la Plataforma es consideren adequades.

A més, aquesta setmana la PAH va avançar que al septembre es publicarà un informe realitzat a través de més de 10000 enquestes als seus membres sobre el perfil i les característiques d’aquests.

Un cop més, aquest moviment social torna a cridar ben alt que la diferència entre solucionar o no un problema és la voluntat. Quan sembla que ja no poden fer més, quan hi ha la impressió que més enllà no es pot anar sense el suport institucional, la Plataforma segueix creant i continua obrint noves vies.

La pregunta que un no pot deixar de formular-se és fins quan. Fins quan haurà de ser un moviment com la PAH qui es preocupi de donar oportunitats i possibilitats de justícia a la gent afectada.  Quan arribarà el moment en què l’Estat pensa atendre’ls i buscar una solució estructural a aquesta situació. Quan arribarà l’hora que els mitjans de comunicació deixin de fer soroll sobre si unes o altres pràctiques d’aquest moviment són legals o no i prendran un rol actiu per a exigir-ne un debat públic i transparent, i abandonar aquesta lluita obscura a la que se’ls ha enterrat fins ara.

Mentre arriba aquesta hora, almenys hi ha el convenciment que aquest moviment no té aturador i que tot i el que diguin, Sí, sí que es pot.

l’Optimista

Stop! Rodando el Cambio

Aquesta setmana aprofitem l’espai de l’Optimista.cat per fer-vos arribar la proposta documental dirigida per Alba González de Molina Soler i Blanca Ordóñez de Tena. 

img_6190

Durant 90′, l’equip d’aquest projecte cinematogràfic viatjarà al llarg i ample de la Península Ibèrica i alguns raconets francesos per descobrir el significat de les paraules “Decreixement”, “Neorural”, “Permacultura”, “EcoAldea”, “Economia Solidària i “Agricultura Ecològica”.  

No perdeu l’oportunitat d’empapar-vos de els propostes i iniciatives que des de fa més anys dels que ens pensem es duen a terme en el nostre territori i més a propo del que ens creiem.  Stop! Rodando el Cambio!

 

l’Optimista

Nous Lideratges: Joves i Femenins.

A la secció de Debat de l’Ara d’ahir Diumenge 19 de Maig de 2013 arribo a un article de l’Elvira Altés: Nous lideratges per a una nova societat (article per subscriptors). En les seves columnes, aquesta investigadora en comunicació i gènere ens relata l’aparició d’un important nombre de dones al capdavant de diversos moviments socials i entitats. I entre d’altres coses, ens descriu els trets que aquestes comparteixen així com la força que representen, la reivindicació dels “tradicionals valors femenins, com el respecte i l’atenció cap a les persones, el valor de la cura per tothom (…)”.

images

Sense entrar-hi més profundament, coincideixo amb aquest relat d’una actualitat que  qüestiona els valors que fins ara han marcat l’autoritat i el lideratge. Aquesta imatge d’un líder poderós, dominant, jeràrquicament vertical, masculí (inclòs quan l’exerceixen dones), arrogant i incapaç de reconèixer l’error. Les escenes de gran part dels Partits Polítics i Bancs ens donen perfils clarament alineats en aquest sentit: homes, nascuts a l’estat, més de 50 anys, pocs mèrits, poc debat i molta fidelitat estructural.

Amb aquest perfil, no és d’estranyar que els més afectats per l’apocalipsis bancari siguin els joves, estrangers i dones (no m’atreviria a establir un ordre d’afectació). Doncs són clarament els mancats de representació en els pols de decisió. Davant aquest panorama, i des d’aquesta perspectiva  de replantejament dels valors del lideratge, crec molt recomenable que dediqueu uns minuts al debat a tres bandes organitzat pel Programa Singulars on hi van participar Robert Tornabell, Jonathan Tepper i Ada Colau.

Deu minuts seran suficients per observar les friccions entre aquesta manera d’entendre el procés d’encarar els reptes que sorgeixin.  Per un banda el Sr Tornabell, el rol dels darrers anys, opac, sense donar masses dades, demanant confiança en els experts i en les institucions, una por desmesurada a sentir el més mínim descontrol.  Al seu costat Jonathan Tepper, mèrits acadèmics, jove, atrevit i inconformista amb l’oficialitat. Desafia l’autoritat dels qui no han sabut fer valer els coneixements que se’ls pressuposava. No mostra cap temor a mostrar d’una manera analítica que hi ha més d’una via, més d’un expert. El jove desautoritzant al gran. Finalment, l’Ada Colau, afegint la perspectiva femenina, baixant-nos a la realitat, a peu de carrer, on la teoria que defensa “l’establishment” genera pobresa i tota una sèrie de condicionants dolorosos  per a gran part de la població general i que els acadèmics, des de les altures, disfressaran amb el nom d’externalitats negatives.

L’abús d’una tipologia de rol ens ha conduït a la situació present, caldrà que seguim aprofundint en la perspectiva d’aquells qui han quedat al marge del sistema per reequilibrar la balança.

Els nous lideratges han de ser joves i femenins. 

l’Optimista