Quina escola

Des d’on i com estem abordant  les violències de gènere avui? Aquest és el títol del cicle de conferències que la Universitat de Girona acull fins a mitjans de maig a la Facultat d’Educació i de Psicologia. I en el seu si, aquest dimecres 29 d’abril hem tingut l’oportunitat de gaudir de l’exposició que Sara Carro ha compartit amb totes les assistents. Una conferència on hem pogut descobrir que tot i les rigideses i límits de l’actual estructura escolar, la creativitat i la voluntat encara hi tenen molt a dir a l’hora d’oferir eines i instruments per treballar temes tan fonamentals com desatesos en el seu interior.

colifi

Al llarg d’una hora i mitja i sota el títol “L´escola com institució promotora de la coeducació i prevenció de les violències de gènere (conflictes, bullying, masculinitats-feminitats)” aquesta especialista en educació per la pau, teoria feminista i projectes de prevenció de violències de gènere, ens ha introduit quina és la proposta que des de Fil a l’agulla es presenta per treballar en el si dels centres educatius temes tan recorrents en els mitjans de comunicació com la sexualitat, la violència, les relacions i com totes elles no poden més que deixar-se penetrar per aquest concepte tan ampli i en continu creixement anomenat gènere.

Joc, emocions, creativitat, art i infants. D’entrada cap ingredient ens semblaria fora de l’habitual en aquesta descripció d’un centre d’escola primària -o potser sí?-. Una altra cosa és quan aquests elements van acompanyats de diàlegs entre aquests infants, en les paraules creuades d’una mainada que té l’oportunitat de parlar d’allò que tant ens costa als adults i del que difícilment s’espera que en diguin res els més petits. La canalla debat sobre si plorar els debilita com a nens o si com a nenes no s’espera ni se les permet ser valentes i fortes. Poden? I tant que poden. És realment colpidor veure a alumnes de primària parlar i escoltar amb tal atenció i observar com les facilitadores aconsegueixen que aquest intercanvi d’emocions i experiències es dugui a terme amb naturalitat i fora de judici.

He estat cercant el vídeo de la intervenció que estan duent a terme però, per ara, no hi és. Aquí us deixo un altre d’interessant. Espero que aviat sigui accessible a tothom doncs no us deixarà indiferents. Que important resulta seguir buscant camins a través dels quals millorar el nostre procés d’educació i formació com a persones, i quin plaer veure que tot i les dificultats socials, econòmiques i un llarg etcètera, persones de fora i de dins de l’institució educativa continuen obrint aquests senders.

l’Optimista

Anuncis

A canvi de?

Ja fa uns dies que vam conèixer que Finlàndia havia près la determinació d’excloure l’ensenyament de la lletra lligada de les seves exigències curriculars obligatòries. Aparentment -no ho poso en dubte però no he indagat més-, després d’un procés de debat públic i bastant participatiu, les institucions finlandeses han cregut oportú deixar de dedicar hores a aquesta habilitat i focalitzar-se més en la lletra de pal (majúscula) així com en l’escriptura en teclat.

Sincerament, els intents de mostrar la major o menor necessitat d’aquesta destresa a través d’aclamar o posar en dubte els beneficis d’aquest tipus de cal·ligrafia em semblen superflus. Personalment, ja fa temps que vaig aparcar la lletra lligada del meu dia a dia i la vaig rel·legar a un segon pla. Amb una lletra horrible cal afegir. I tot i així, crec que els arguments sobre la utilitat d’una o altra matèria escolar no haurien d’esdevenir mai els centrals. Doncs si m’haig de posar a repassar tots els temes que no he emprat mai fora de les aules -sense comptar els que ja ni recordo haver-los après-, moltes serien les assignatures que haurien de canviar dràsticament.

calc2b7ligrafia

El que em sembla realment interessant del debat que obre aquesta proposta és la pregunta: a canvi de quina matèria deixem d’esenyar la lletra lligada? Quins són els coneixements i habilitats que estaven subrepresentats a l’escola primària que ara prendran un pes més important? Què ens aporta que la mainada comenci a prèmer tecles i relacionar-se amb eines digitals sofisticades en contraposició a aprendre cal·ligrafia? Doncs és en aquesta controposició on sí que crec defensaria el manteniment de determinades eines considerades inútils.  Repetir una i altra vegada les pàgines dels quaderns de cal·ligrafia potser no és un mètode pedagògic encomiable, però per si sol no desvirtua l’aprenentatge de la destresa d’escriure a mà.

Encara que més enllà de tot l’argumentari, el que em sembla fonamental no és preguntar-se què ha quedat obsolet sinó què és el que necessiten els infants que no reben a l’escola, ni a la llar, ni enlloc. Quines són les habilitats que no aprenem i que sovint són les causants de moltes de les dificultats que enfrontem en el nostre dia a dia? Parlo de totes aquelles eines comunicatives i d’interelació amb les persones que ens envolten -i no em refereixo al Facebook ni al Twitter-, a l’aprenentatge d’allò que envolta les nostres emocions i la manera com les gestionem, a la manera en com interpretem i comprenem el nostre entorn, la natura que ens envolta, com ens hi relacionemÉs aquí on m’agradaria escoltar el debat.

És necessari que l’escola reflexioni sobre els continguts i les metodologies per formar als infants, i sobretot em sembla imprescindible que els adults reflexionem sobre aquelles habilitats que ens manquen i que serien necessàries per les futures generacions. Aparentment, no sembla que el que necessitem siguin més hores de teclat i pantalles.

l’Optimista

Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

Català a l’Atac

Diumenge de reivindicacions massives a les Illes Balears en favor d’una educació que primi per la qualitat i la prestació d’un servei que tingui present les consideracions i el coneixement dels docents i de tot el món educatiu. I que deixi de banda, d’una vegada per totes, la persecució del català pivotant a través de l’aprenentatge d’altres idiomes (anglès en aquest cas) o el fràcas escolar (com si aquest fos producte de l’aprenentatge del balear).

Veient la marea verda refermant el seu suport als mestres i a la seva vaga indefinida, un no pot sinó escoltar  de fons les paraules de Màrius Serra: El Català a l’Atac. La llengua com a motor i vincle de la societat, el català/balear/valencià com a punt de trobada i partida d’una lluita contra un estat espanyol incapaç de desfer-se dels seus tics autoritaris.

Educacion_publica-manifestacion-Palma_de_Mallorca-Baleares-marea_verde_MDSVID20130929_0100_3

Així com en diferents àmbits la societat s’està mostrant incapaç de donar resposta a gran escala (per exemple en la reforma energètica) a les diferents iniciatives del govern de difícil justificació democràtica, o millor dit, únicament justificables via la xarxa clientelar dels polítics vers certes empreses i sectors.  En el cas de la llengua, la reacció de la ciutadania ha estat enorme.  I és que llegint el manifest del 29S de l’Assamblea de Docents observem que no és una reacció d’estricta defensa cultural. Les reclamacions construeixen un clar argumentari a favor d’una educació democràtica i que no vulneri el dret d’una comunitat a edificar un dels seus pilar fonamentals: l’escola.

La Lluita va molt més enllà de l’element lingüístic i només cal fer un seguiment de les demandes de l’Assamblea de Docents per prendre’n consciència. Ara bé, la sensació és que ha estat aquest l’element final, l’espurna que feia falta per prendre el foc de les reivindicacions actives, aquella empenta que ha conduït al sector educatiu balear a dir prou.

Tan de bo aquesta estrebada no es quedi isolada, tan de bo s’estengui i ens arribi, que els nostres mestres i nosaltres siguem conscients que hi ha moments en que cal deturar-se i dir PROU, que hi ha certs temes innegociables. Aquests anys de retallades i d’absolut passotisme de les autoritats públiques vers les demandes populars han instal·lat un fort sentiment de frustració vers la població.

La llengua pot ser la darrera oportunitat per tornar a agafar aire, impregnar-se de la solidaritat de tots els qui sentim la injustícia d’aquestes polítiques i vertebrar una resposta que vagi més enllà del debat lingüístic. L’estima per la llengua ens allunya de la indiferència i de la resignació i és per això que cal estendre aquest sentiment més enllà d’aquest àmbit. Aprofitar l’agitació que neix de les vísceres per seguir plantant-se davant l’apatia dels polítics. De raons no en falten. 

No caiguem en l’error de creure que la lluita que es du a terme a ses illes és una altra. L’exemple de dignitat que s’hi està practicant ha de ser recolzat i seguit amb atenció per tots nosaltres. Probablement aviat ens tocarà seguir les mateixes passes davant l’altra Marea Werda. 

Aprofitem la força de la llengua i l’estima per aquesta. El Català a l’Atac!

l’Optimista

 

 

Educació, la Millor Política Activa d’Ocupació.

Partint de les reflexions prèvies sobre l’educació,  centrarem l’atenció en la importància d’aquesta com a instrument de creació de treball. Anteriorment hem senyalat la importància d’una Escola i una Universitat que no depenguin de les pressions i les necessitats de les empreses i les qüestions productives, sinó que fonamentin la seva actuació en l’estímul i l’acompanyament de les persones a buscar solucions a les seves inquietuds i desitjos.  A esdevenir autònoms i capaços de cerca i/o generar recursos per satisfer aquells reptes intel·lectuals, materials o del caràcter que siguin que els cridin.

Les institucions educatives no haurien de ser un espai on des d’infants aprenguéssim a patir la pressió de la jerarquia i l’autoritat per qüestions d’edat, qualificació o força. No haurien de ser models d’adoctrinament de quin és el coneixement vàlid i quin és el qüestionable. No haurien de ser fàbriques de veritats innegables. En tot cas podríem centrar-nos en esparcir les llavors dels dubtes, i la cerca d’arguments i raons per apreciar una o altra corrent. Podríem valorar la capacitat de reconèixer als altres com iguals i, per tant, reforçar les capacitats de tots i cadascuns de construir coneixement, confiar en les aptituds d’un mateix, que és també confiar en els altres (alter ego).

20120111_0508emp_formacio_2

Si eduquéssim, difícilment existiria el fenomen ni-ni, difícilment observaríem com tanta gent fuig arreu del Món, buscant en altres llocs aquell model de treball standard que li van inculcar. Segurament no ens conformaríem amb Presidents Plasma ni els Plans de Reajustament Estructural. És probable que sovint trencaríem les normes i passaríem per alt la legalitat, un legalitat que als ulls de molts resulta ben injusta. Si eduquéssim, buscaríem alternatives, no ens conformaríem amb les explicacions que ens comdemnen a la paciència i al conformisme, perquè aquests no ens resoldrien(i no ens resolen) res.

La nota positiva és que tot això que les Escoles i Universitats no han pogut fer, ho està aconseguint aquesta extracció de rendes organitzada (altrament coneguda com Crisis). El menyspreu flagrant que els representants d’aquest país estant mostrant cap als seus ciutadans està colpejant de tal manera les estructures psicològiques i socials de la gent que cada cop resulta més òbvia la necessitat de rebutjar les respostes oficials i construir noves vies.

Mai és tard per aprendre, i aquest cop n’aprendrem.

l’Optimista